30.9.17

FISONOMIA DEL RECORREGUT DE LA CURSA DE L'AMISTAT'2017

Km 0 a l’1

La sortida de la cursa, com cada any, serà davant del Castell de Montjuïc. Es farà a les 8 del mati de l’1 de novembre, a poc que hagi sortit el sol,  per córrer una de les proves més entranyables de quantes es fan i es desfan a Barcelona. I de les més antigues. Creada pel desaparegut Francesc Mates, un dels bojos pel córrer més actiu de quants he conegut, la primera edició es va celebrar l’any 1981, un dia de Tots Sants, com sempre ha estat. (No cal dir, per cert, la cara de sorpresa dels vianants aquell matí, en veure els 117 guillats que la vàrem córrer).

El lloc de la sortida, l’espai que ara ocupa el Castell de Montjuïc, data de quan al segle XI hi havia un funcionari municipal -el Cap de Guaita- que encenia foc a les nits per a què les barques tinguessin un llum de guia. Més endavant es va construir una Torre de Guaita -que encara és al bell mig del recinte- des d’on s’informava de l’arribada de vaixells i les seves càrregues mitjançant un codi de senyals fets amb banderes que s’hissaven dalt del pal de la torre.


Torre de Guaita de Montjuïc

El Castell, construït al voltant de la Torre de Guaita en el segle XVII, ha estat escenari de negres episodis en diferents moments de la nostra història, des d’ésser el lloc des del qual es bombardejava la ciutat per apaivagar revoltes dels barcelonins contra el Govern Central, fins on va ser afusellat Lluís Companys desprès de la guerra, sense més càrrec que el d’haver estat president de la Generalitat Catalana.
Sap greu començar la fisonomia del recorregut d’una cursa popular -que per definició, com totes, és una festa- fent esment a successos per oblidar, però és inevitable. Encara rai, però, que ara el Castell ha estat retornat a la ciutat (encara que sembli insòlit, l’amo era el Ministeri de Defensa de l’Estat fins fa quatre dies). I encara rai, també, que la fortalesa s’ha convertit en un espai lúdic: fins i tot i fan Cinema a l’Aire Lliure a l’estiu (5 euros l’entrada i 3 la gandula si la vols). Per sort, i des de fa anys, també és un lloc on molta gent hi entrena pels voltants, i on nosaltres, aquest primer dia de novembre, com cada any, l’omplirem de soroll a les vuit del matí com deia.

Baixarem per les rampes de Montjuïc deixant el jardí de Mossèn Cinto Verdaguer a la dreta i el de Joan Brossa a l’esquerra, per anar a parar a l’Avinguda de Miramar pel carrer dels Tarongers. Ara és una zona molt ben urbanitzada i bonica, però s’ha de dir, per als que per raons d’edat no ho sàpiguen (i perquè aquest escrit no vol ser una guia turística) que l’indret, fins no fa pas massa, estava farcit de barraques. L'any 1957 n'hi havien 6.000.


El barraquisme a la muntanya de Montjuïc hi va estar present molts anys.  A pocs metres de la sortida de la cursa, el panorama de l'any 1965 era el de la fotografia

Mossèn Cinto Verdaguer, a qui se li va posar el nom del jardí que trobarem a la nostra dreta de la baixada, va ser, ja se sap, un insigne poeta del segle XIX. I Joan Brossa, un altre poeta desaparegut, contemporani nostre, a qui li agradava ésser catalogat com “agitador cultural” i de qui se’n diuen mil anècdotes. Una d’elles la de que quan va ser convidat pels membres d'una refinada societat a un dels restaurants més de moda de Barcelona per fer-li entrega d’un premi, en veure una carta de plats complicats i de noms inintel•ligibles, va demanar “Porti'm un ou ferrat”.

Anirem a parar, deia, a l’Avinguda de Miramar on, uns tres-cents metres abans d’arribar-hi, haurem fet el primer Km. (No busqueu l’indicador que no n’hi ha. El pressupost de la cursa no dona per a tant).

Km 1 al 2

En arribar a baix, a l’Avinguda Miramar, veurem la Piscina Municipal de Montjuïc gairebé davant nostre. És una instal•lació molt antiga: data de 1929 i durant molts anys va ser la seu del Natació Montjuïc, el club del barri del Poble Sec creat el 1944, fins que va tenir piscina pròpia. Va ser reformada per als Jocs Olímpics del 92 i es va utilitzar, com també per als Campionats del Món de Natació del 2003 i el 2013 per als salts.


Salt de palanca a la Piscina Municipal. Campionats del Món de Natació. Juliol de 2003

Avançarem per l’Avinguda Miramar a l’esquerra, i trobarem tot seguit, a l’esquerra també, l’estació del Funicular de Montjuïc, un entranyable mitja de transport de viatgers que funciona des de fa més de 80 anys, que va des d’aquí al Paral•lel i viceversa. El que subscriu, que quan era petit va anar a l’Escola del Bosc que hi ha en front, l’agafava molt sovint, i pot confirmar que posar-se al costat del conductor per veure com avança el funi dintre del túnel és impagable.

Ara que passem per davant, deixeu-me dir dues paraules sobre l’Escola del Bosc de Montjuïc. En tinc un bon record, i quan hi passo a tocar, com aquest dia de la Cursa de l’Amistat, m’afloren vivències. Aquesta va ser la primera gran escola municipal de Barcelona i va néixer amb la intenció d'oferir als nens i nenes un lloc d’estudi on poguessin gaudir d'un entorn saludable. Va ocupar els terrenys d’una finca d’un advocat, Josep Laribal, el nom del qual s’ha perpetuat als jardins del costat. L’entrada a l’escola està a la nostra dreta. Antigament era per un altre lloc i s’accedia a un singular edifici d’estil àrab que es va fer construir l’advocat com a casa d’estiueig. Servia de menjador per a l'escola i de despatx de la direcció (quan t’enviaven a veure al Director, tremolaves). Era una construcció excepcional, però no se sap perquè, va ser derruïda fa uns anys i substituïda per una altra d’estil indefinit.

Aquesta escola, que va ser inaugurada el 1914 inspirada en els moviments pedagògics republicans de fora del país, va tenir com a primera directora a Rosa Sensat, una pedagoga molt reconeguda per l’avançat dels seus mètodes. Un d’ells, per exemple, el de fer classes amb els alumnes i els mestres sota els arbres, al mig del bosc.

Una classe a l’Escola del Bosc de Montjuïc. Data incerta, però d’abans de la guerra del 36

Avançant, a bon pas perquè l’avinguda en aquest tram és plana, passarem per davant de la Fundació Miró, l’edifici de l’arquitecte Sert que conté un important nombre d’obres de Joan Miró, i una mica més endavant, quan haurem enllaçat amb l’Avinguda de l’Estadi, que és la continuació de la de per on veníem, veurem a l’esquerra el Museu Olímpic, un museu que val la pena visitar (un altre moment, ara no) pels objectes curiosos que hi mostra relacionats amb l’esport. I tot seguit, a l’esquerra també, trobarem el monumental Estadi de Montjuïc. Curiosament, el Museu i l'Estadi, un tan a prop de l'altre, duen el nom de dos personatges força antagònics: el primer el de Samaranch, i el segon el del president màrtir Lluís Companys. Però no entrem en més consideracions...que ara estem per una altra cosa.

De l'Estadi, veurem en primer terme el Peveter que va ser miraculosament encès per una fletxa el dia de la inauguració dels Jocs Olímpics del 92. Vosaltres no hi penseu quan passem per aquí –el punt on haurem fet el segon Km- , però permeteu-me una malvolença: hi ha gent que diu que la fletxa en qüestió va passar de llarg i no va caure al mig del peveter. Ho va fer, diuen, al mig de l’avinguda per on correrem nosaltres, en una zona de seguretat habilitada a propòsit. Afirmen que els organitzadors tenien un interruptor a punt per a que s’encengués la flama en el moment oportú, entrés o no al peveter. Mal pensats que són alguns!

Km 2 al 3

L’Estadi Lluís Companys de Montjuïc, per davant del qual passarem corrent, és una icona de Barcelona, i s’associa, especialment, amb el Jocs Olímpics del 92. Però en les seves instal•lacions s’hi han fet moltes coses. No és cosa d’enumerar-les ara, en tot cas dir que ha estat, des del terreny on hi ha jugat a futbol l’Espanyol durant dotze anys fins que va acabar el seu camp de Cornellà; el lloc on es van celebrar les proves d’atletisme dels Jocs del Mediterrani de l’any 1955; o on es va celebrar un combat de boxa entre el basc Paulino Uzcudun i l'italià Primo Carnera el 2 de desembre de l'any 1930 -"el match del segle"- que va aplegar 70.000 espectadors segons els diaris de l'endemà.

Els Jocs del Mediterrani del 55 va ser un esdeveniment esportiu que en aquella època se li va donar molt ressò mediàtic, orfes com estava el règim  d’encontres internacionals. De la cerimònia de la inauguració se’n sap una curiosa historia: Volent imitar el que es fa amb la torxa olímpica en els Jocs Olímpics, es va transportar una àmfora des d’Empúries a l’Estadi. S’havia encarregat a una prestigiosa joieria de Barcelona. Era d’argent, com les de l’antiguitat, i va ser portada en relleus per 200 atletes que corrien una mica menys d’un quilòmetre. En acabar els Jocs, havia desaparegut. Gairebé cinquanta anys més tard, el 2007, El Periòdico va publicar un article sota el títol "A la recerca de l'àmfora perduda", en el qual es deia que s’havia vist en diverses edicions dels Jocs Mediterranis i es demanava la seva devolució, fins i tot amb la recompensa de 6.000 euros. No va tenir èxit, i a hores d’ara, la famosa àmfora de plata encara no ha aparegut.
 
L’atleta Sebastià Junqueras portant l'àmfora amb aigua del mar,
a mode de torxa olímpica, en la inauguració del Jocs del Mediterrani de 1955

Seguirem per l’avinguda, i passat l’Estadi albirarem a l’esquerra el Palau Sant Jordi, una mica lluny, i la Torre Calatrava una mica més a prop. A mi el Palau m’agrada molt, però la torre de comunicacions que li va encarregar la Telefònica a Santiago Calatrava, què voleu que us digui...Hi ha gent que diu que és una meravella; que és un prodigi arquitectònic perquè la seva base és molt petita per la grandària i el pes que té; que l’estructura vol representar una figura agenollada fent una ofrena als déus...Què voleu que us digui...

Veurem també una campana enorme de bronze. La Campana de la Pau (li diuen La Mercè perquè du aquest nom inscrit). És una campana que va ser col•locada aquí, al costat de per on passarem, amb motiu dels Jocs Olímpics del 92. Va ser regalada per uns alemanys, pesa 6.800 kg (és la més pesada de Catalunya) i duu la paraula "pau" en una vintena de llengües. Davant de la campana hi ha una inscripció: “Perquè l’esperit d’Olímpia plani damunt la humanitat, i la pau i la llibertat esdevinguin perdurables”. No sé si es posarà a tocar quan passem. No ho dic de broma. Sona a les dotze del migdia i a les set de la tarda, però fa uns anys els veïns del Poble Sec van ensordir, tot i que el so és molt bonic, perquè durant uns dies -coses dels automatismes- es posava a tocar a qualsevol hora, especialment a la matinada.


 
Campana de la Pau a Montjuïc

Si mirem a la dreta, veurem el Palau Nacional, també una mica lluny, però val la pena mirar-lo des d’aquí dalt. Ens servirà per estar d’acord, o no, amb els que diuen (hi ha entesos amb Arquitectura que ho afirmen) que la cúpula central és una copia de la Basílica de Sant Pere del Vaticà, i les torres dels costats de la Giralda de Sevilla.

Més endavant trobarem les Piscines Picornell a l’esquerra. Varen ser inaugurades l’any 1979, i remodelades més tard per als Jocs del 92. El seu nom és un reconeixement a Bernat Picornell, a qui se’l recorda per haver estat qui va introduir la natació a Espanya a principis del segle passat. Un autèntic pioner que també va introduir el waterpolo: s’explica que a falta de piscines, els primers partits es jugaven al mar, a la Barceloneta, i el senyor  Picornell els havia d'arbitrar des de dalt d’una barca.

Seguirem en lleugera baixada passades les Picornell, i a l’esquerra veurem l’edifici de l’Inefc, on es formen els llicenciats en Educació Física. Una altra instal•lació que forma part de l’Anella Olímpica, dissenyada en aquest cas per Ricard Bofill, l’arquitecte barceloní discutit per uns i admirat per altres (en va organitzar una de bona no fa gaire amb un nou edifici a la Barceloneta, l'Hotel Vela), les obres del qual tenen un segell característic; diuen d'un estil neo-eclecticista...que no sé ben bé el que vol dir, però certament, els seus edificis, amb reminiscències de temples grecs, són singulars. Davant de la façana de l'Inefc hi veurem també una escultura de Rosa Serra anomenada Tors Atlètic. Fa patxoca i el nom encaixa amb nosaltres (bé...amb alguns de nosaltres).

Tot seguit arribarem a la Plaça Sant Jordi i haurem fet el tercer Km. Atenció: l’estàtua que hi ha al mig de la plaça no és la de Sant Jordi com tothom es pensa. La del sant està a l’esquerra del nostre pas, a dalt d’un cavall, al costat de la balconada que dóna al Serrahima. Tothom es confon: l’estàtua del mig de l’estany és d’una deessa grega, la Ceres.

Km 3 al 4

Passada la plaça seguirem baixant, ara per l’Avinguda de Ferrer i Guardia, un eminent pedagog que va ser afusellat també al Castell, acusat, sense cap prova, de la Setmana Tràgica de 1909, i passarem per davant de la recreació de la porta de les muralles d’Avila del Poble Espanyol a la dreta.

El Poble Espanyol va ser construït, com tantes coses a Montjuïc, per a l’ Exposició Internacional de 1929. I ja ho sap tothom, alberga diverses façanes de cases, racons, places i carrers de pobles d’Espanya. En total 117 mostres, que volien constituir una síntesi de la seva arquitectura i artesania. La construcció es va realitzar en tretze mesos i, curiosament, l’obra tenia una data de caducitat ja que havia de durar el mateix que l’Exposició, o sigui, sis mesos. He de dir que el recinte a mi no em fa el pes. Quan hi he anat,  m'ha produït una sensació estranya saber que darrera les portes i finestres del edificis no hi ha res. I em venen ganes de dir-li als estrangers que fan fotografies de la façana de l’Ajuntament de Navalcarnero, que és de mentida, que és un decorat. Clar, però, que al guiri en qüestió, segurament li és igual. No sé on he llegit, a propòsit de les copies, que la rèplica del David de Miquel Angel que hi ha en una plaça de Florència, rep moltíssimes més visites que l’original que està en un museu de la mateixa ciutat.

Al passar per davant del Poble Espanyol, compte amb la baixada, que és d’aquelles que convida a deixar-se anar. Compte perquè convé guardar forces, que la pujada que ens espera és de pronòstic reservat.

Baixant, aviat albirarem, a l’esquerra, l’edifici en maó vist del Caixa Fòrum. Ocupa el lloc de la fàbrica de mantes i tovalloles Casaramona (s’ha mantingut el nom del propietari en un rètol d’una de les torres), obra de Puig i Cadafaich del 1913, que té una curiositat: és una de les primeres que es van construir a Barcelona sense xemeneia perquè les màquines funcionaven ja amb electricitat. L’edifici, que va ser un dels primers que es van aixecar a Montjuïc, va ser una caserna de cavalleria de la policia en acabar la guerra, fins que va ser adquirit per La Caixa per convertir-lo en un magnífic centre cultural. Al davant, com podrem veure al passar, hi ha un conjunt arquitectònic de vidre i acer, que l’Isozaki, l’arquitecte japonès del Palau Sant Jordi, diu que són dos arbres. Com que n’és l’autor no li discutirem pas. I menys a aquestes altes hores del mati.


A la dreta, en front del Caixa Fòrum, veurem de reüll el valorat edifici del que fou el Pavelló d’Alemanya per a l’Exposició del 29, obra de Mies Van de Rohe. Una anècdota a propòsit: el pavelló, que segons diuen els experts és un símbol del Moviment Modern i ha inspirat diverses generacions d’arquitectes, va ser desmantellat l’any 30. Encara sort que el barceloní Oriol Bohigas va aconseguir posar-lo de nou en peu fa anys, i des de llavors pot ser admirat, que si no...

El lloc per on estem passant està ple de joies de l’Arquitectura...i també té moltes ressonàncies atlètiques: una mica més endavant, abans d'arribar a
la Font Màgica i les Quatre Barres, hi ha una  placa en un monòlit en honor de Ramon Oliu, el creador de la marató de Barcelona, que l'Ajuntament de la ciutat va col·locar en el seu honor l'any 2013, el dia abans de la marató. Està situada a pocs metres de la sortida i arribada de la primera que es va celebrar l'any 1980, i també de l'actual. Un lloc carismàtic del nostre món. No oblidem que d’aquí sortim i arribem per fer la marató, la mitja, la cursa de la Mercè, la Jean Bouin...

Monòlit en honor de Ramon Oliu

Un apunt: La Font Màgica és, segons les impressions dels estrangers que visiten Barcelona, reflectides a les principals webs mundials de viatges, el lloc preferit de la ciutat. L’espectacle de llum i so els fascina. Més que el Parc Güell o la Sagrada Família, i una de les webs la situa com la segona joia europea per veure sense que costi ni cinc, al darrere del Museu Imperial de la Guerra, a Londres, i al davant de la catedral de Notre Dame, de París.

Nosaltres veurem La Font Màgica sense les cascades d’aigua i les llums de colors, però gaudirem de valent en passar per aquest lloc, en el qual, en arribar-hi, haurem fet el quart Km. Al darrere de La Font Màgica hi veurem quatre columnes que signifiquen les quatre barres, el símbol de Catalunya. No fa gaire que, afortunadament, s’han tornat a posar-se en peu. Situades exactament on ara hi ha La Font, van ser enderrocades abans de l’Exposició del 29 per ordre del dictador Primo de Rivera.

Km 4 al 5

Passada La Font Màgica, l’Avinguda de Ferrer i Guardia per on veníem canvia de nom i passa a ser l'Avinguda Rius i Taulet. El senyor Rius i Taulet va ser alcalde de Barcelona durant l’Exposició Universal de 1888 que es va celebrar a l’Arc de Triomf i el Parc de la Ciutadella. Curiosament, a aquell alcalde se l’honora en aquest espai, mentre que el Baró de Viver, que ho va ser en la de 1929 que es va fer aquí a Montjuïc, té una plaça al seu nom a Sant Andreu.

Avançarem doncs per l’avinguda i passarem a tocar el Museu de la Guàrdia Urbana que hi ha al xamfrà amb el carrer del mateix nom, a la nostra dreta. Val la pena visitar-lo algun dia: crida l’atenció el primer uniforme d’un guàrdia urbà, del 1843; les motos Harley que duien el 1929 i l’equipament sencer d’un sereno de fa més de cinquanta anys.

I ja que parlem de serenos, s’hi escau dir-ne una petita cosa per als que no els varen conèixer, ja que van se suprimits fa més de trenta anys. Els serenos i vigilants era un cos que s’encarregaven de l’ordre públic durant les nits, des de les 10 fins a les 5 del matí. Ambdós portaven un llarg bastó acabat en una punta metàl.lica, que servia, a més a més d’arma si feia falta, per avisar que un dels dos acudia, colpejant al terra, després que l’haguessis avisat picant de mans. La missió de l’un i l’altre era molt semblant, i asseguraria que en alguns barris era idèntica. En general, però, el vigilant portava un manyoc de claus per obrir-te la porta de casa teva si te l’havies descuidat, i et donava un llumí (una petita propina era l'usual) per a que no et fotessis de cap. El sereno s’encarregava de les emergències que es poguessin donar, com, per exemple, avisar al metge o a la llevadora, o anar a buscar medicaments a una farmàcia, i era el que tenia més autoritat en cas d’un altercat.... Cada primer de mes passaven pels pisos del barri per recollir una petita aportació dels veïns, i per Nadal, després d’haver-los felicitat amb una targeta de coloraines que els desitjava bones festes, rebien tradicionalment un aguinaldo.

Els serenos foren creats per reial decret el 1834 -tot i que sense institucionalitzar existien des del segle XV- i van desaparèixer l'any 1974... no sé si a rel de l’aparició dels porters automàtics. Un apunt més: segons la cultura popular, el nom de "sereno" venia del fet que a altes hores de la nit era l'únic individu que et podies trobar pels carrers sense estar borratxo.
Targeta de Nadal del sereno. 

Al final de l’Avinguda Rius i Taulet girarem a l’esquerra a l’arribar al carrer Lleida, passant per davant de l’Escola Verdaguer, tot admirant els esgrafiats de la seva façana de color salmó. I per Lleida, més enllà d’un antic quarter de bombers –ara ja no hi són, però en alguna de les curses que passen per aquí, ruixaven amb aigua als participants- enllaçarem amb el carrer Tamarit.

Per Tamarit creuarem el Paral•lel, un carrer que en les primeries dels segle passat hi havia sempre gatzara però ara no, i menys a les hores que hi passarem, i anirem a buscar el carrer Entença.

Just en el número 2 d'Entença, enfront nostre, a la dreta, fent xamfrà amb Tamarit, hi ha un edifici modernista molt peculiar. Li diuen La Casa dels Cargols; no en debades, al passar, podrem veure que, efectivament està plena de cargols per tot arreu. És un edifici de dues cases que van ser construïdes l’any 1895, i segons una llegenda urbana dels veïns, el que els seus ornaments siguin cargols de totes mides i tipus és una mostra de gratitud del propietari, que un dia que va anar al camp a buscar-ne es va trobar una olla plena de monedes d'or. Se las va vendre, i amb els diners es va construir aquestes cases de lloguer i va voler dedicar-les als animalons que l’havien fet ric.

No ens costarà gaire de veure, en passar, que el immoble, que ha estat restaurat, és magnífic. L’escriptor Ignasi Vidal Folch el va descriure en un article: “Les cases del carrer de Entença-Tamarit són esplèndides i tenen un aire alhora ingenu i enigmàtic: els cargols pintats, de pedra, de metall i de terracota, de diverses grandàries, descansen sobre fulles d'enciam, sostenen les balconades, passegen sota el ràfec de la teulada, es mimetitzen en les baranes de forja, en el pom de les portes. També dintre, a la porteria, desfilen per un fris, i en els cristalls esmerilats de les portes que donen pas a l'escala, veiem a uns joves pastorets encantats, noi i noia, amb qui els cargols encimbellats a les altes fulles de la vegetació semblen conversar...”(El País, 23-09-06)

La Casa dels Cargols. Entença-Tamarit

Començarem a pujar el carrer Entença suaument, travessarem els carrers Floridablanca i Sepúlveda del barri de Sant Antoni, i a l’alçada de la Gran Via haurem fet el cinquè Km.

Em sabria greu espantar al personal, però s’ha de dir que a partir d’ara, i fins el final de la cursa, tot serà pujada. S’ha de dir, però, que el carrer Entença no matarà a ningú. La pujada seriosa és a partir de passar per sota de la Diagonal i especialment per la Carretera de Vallvidrera...bé, deixem-ho per a després, no sigui cas que ara que potser algú s’estava engrescant...

Km 5 al 6

No voldria, pel que he posat al final del quilòmetre anterior, que l’haver de començar a pujar a partir d’ara, que estem al començament d’Entença, hagi d’acoquinar a ningú. La pujada d’aquest carrer és molt suau, gairebé imperceptible.

Més endavant ja és una altra cosa. Com deia sempre el mateix creador de la prova, en Francesc Mates, la de l’Amistat "és una cursa concebuda per a corredors i corredores entrenats". S’ha de tenir en compte, no obstant, que ho deia en una època, a les primeries dels anys vuitanta, en la qual començava el primer boom del córrer (abans del d'ara n'hi va haver un altre de boom en aquells anys), i era freqüent veure alguns que s’inscrivien a les curses sense cap mena de condicions i calia alertar-los.

En qualsevol cas, tampoc és qüestió d’obsessionar-se, perquè el Tibidabo no és pas l’Everest. És qüestió d’agafar un ritme adequat –anava a posar còmode- i mantenir-lo

Creuarem, tot pujant (ja hem quedat que suaument), carrers característics de l’Eixample: Diputació, Consell de Cent, Aragó, València, Mallorca, Provença...És un plaer fer-ho, a aquestes hores, per un carrer sense vehicles de cap mena, a diferència de la saturació de cotxes i motos en qualsevol moment del dia, i veient com s’aturen a les cruïlles els que arriben perpendiculars a Entença per deixar-nos passar, sense cap clàxon, cap crit, cap enuig. Com és propi; com si els automobilistes, aquest dia, sabessin del cert que estan col•laborant amb una cursa el lema de la qual és l’amistat.


El carrer Entença, que duu el nom d’un cabdill dels almogàvers -els abrandats infants de xoc al servei de la corona aragonesa-catalana del segle XIII- és un carrer que se l’associa, indefectiblement, amb la presó Model. La Model va ser inaugurada el 1908 en un lloc apartat de la Barcelona guapa d'aquella època. No és cap crítica: les presons no les vol ningú a prop, i no era qüestió, fa cent anys, de posar-la al centre de l'Eixample; vull dir de la dreta de l'Eixample. La presó, llavors, quedava com aquell que diu a la quinta forca, en un espai sense urbanitzar i sense cases de veïns, i no molestava ningú. La diferència amb ara és abismal. Si al fer la cursa entréssim en el Túnel del Temps i ens endarreríssim uns quants anys, no sabríem on estem. No únicament aquí, no cal dir-ho, però en aquesta part de la ciutat, la transformació va ser excepcional.

La Model (entrada del carrer Entença)en els anys 20 del segle XX.
Les barraques en primer pla corresponen a l'espai actual dels carrers Mallorca i Provença

 
A mesura que ens aproparem a la presó Model  ens sorprendrà que no s’hagi enderrocat encara, després d’haver llegit tantes vegades als diaris com els polítics asseguren el seu trasllat quan estan a prop les eleccions. Alguns veïns maleeixen la immobiliària que els hi va vendre el pis a prop de La Model fa quinze o vint anys, assegurant-los-hi que el desplaçar-la a un altre lloc era cosa de  quatre dies i que l’espai estava declarat zona verda. Quan es va construir no molestava a ningú, però ara si. I s'accentua l'enuig quan se sap que hi malviuen en pèssimes condicions quatre vegades més presos dels que correspondria. Es diu que ara va de debò i en un parell d’anys seran traslladats a una presó nova i l’espai es convertirà en un complex lúdic. Però alguns veïns, escamats, dubten de l’enderrocament: recorden que fins i tot en Samaranch ho va prometre en la seva campanya per ser Procurador en Cortes fa més de quaranta anys.

 A tot això, i per acabar-ho d'arreglar, al passar  per davant potser tindrem un calfred en recordar que va ser aquí, justament a pocs metres del nostre pas, on van ser executats 43 presos a garrot vil des que va ser inaugurada fa cent anys, el darrer dels quals Salvador Puig Antich l’any 1974.

També, per a que el record no sigui tan macabre, procurarem fer memòria d'alguna cosa menys lúgubre. Com per exemple, que hi van estar tancats, en una època que tots sabem quina va ser, Jordi Pujol, Carod Rovira, Manuel Vázquez Montalbán, Josep Maria Huertas... i tot un reguitzell de lluitadors antifranquistes, de entre els quals, un d’ells, en Lluís Maria Xirinacs, hi va estar a dintre, dues vegades... i a fora, davant de la porta durant gairebé dos anys, entre el 1975 i el 1977.

Al Xiri el recordo com si fos ara, amunt i avall de la vorera del davant de la presó, al carrer Entença, sempre acompanyat de pacifistes com ell. En aquells temps -candidat al premi Novel de la Pau els anys 1975, 1976 i 1977- era com una mena de Messies. Jo treballava a prop de la Model i el veia cada dia. El saludava en passar i a vegades creuàvem algunes paraules. Escoltar-lo era fascinant. En Xirinacs era seguidor d'en Gandhi i dels seus postulats en favor de la no violència. Era conegut per haver fet varies vagues de fam durant els anys seixanta, en ple franquisme, en favor de la llibertat de Catalunya. Essent capellà (el 1990 va deixar de ser-ho) va estar empresonat per les seves idees, i en sortir, va decidir reclamar una amnistia per als presos polítics catalans. Va plantar-se davant de la Model durant un any i nou mesos, dotze hores cada dia, reclamant d’una manera pacífica la llibertat dels que restaven tancats per les seves conviccions polítiques. Finalment, la Llei d’Amnistia es va promulgar i els presos polítics van poder sortir. Xirinacs, que va ser senador per Barcelona en les primeres eleccions de l’any 78 amb més de 500.000 vots -el major nombre de tot l'Estat-, va abandonar la política activa més tard, bastant decebut. Però, fins la seva mort fa uns anys (el seu cos va ser trobat en un bosc, i tot i que en principi s’atribuïa a un suïcidi l’autòpsia va confirmar que havia estat de forma natural), va mantenir sempre un compromís total amb el nacionalisme català.



Xirinacs davant de La Model. 

Aquest tros de la Fisonomia no m'ha sortit gens festiu. Ho sé. Però el paisatge mana. Encara sort que de seguida, passada la presó, haurem fet el sise Km i canviarà la decoració.

Km 6 al 7


Més amunt, en la cruïlla d'Entença amb l’Avinguda Josep Tarradellas, veurem un monument abstracte en memòria de qui va ser el primer president de la Generalitat restaurada després de 40 anys, de qui recordarem sempre la històrica frase “Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí!”, a la Plaça de Sant Jaume, quan va arribar procedent de l’exili. Una frase d’un altíssim valor simbòlic, pronunciada per un polític carismàtic, que havia estat un dels fundadors d’Esquerra Republicana i havia mantingut viva l’esperança de molts catalans en recuperar els valors democràtics. Una futilesa: també se’l recorda, preocupat per les formes, com a qui obligava a tots els seus col•laboradors, i fins i tot els que s’acostaven a la Generalitat per a qualsevol cosa, a que duguessin corbata.

Enfilats pel carrer Entença amunt, ens acolliran unes agradables voreres, molt ben cuidades i amb varies files d’arbres, a banda i banda de la calçada per on pugem. No cal ser gaire maliciós per pensar, a l’adonar-nos-en, que ens estem acostant a la part alta de la ciutat.

Ens hi estem acostant, però abans d’arribar-hi, passarem pel costat del que fou  la Colònia Castells. La Colònia Castells, que ha estat demolida fa uns anys -no sense problemes de reallotjaments- era un reducte que contrastava amb els pisos del voltant. Una mena d’illa rural en mig d’una de les zones més cares de la ciutat, amb cases petites que tenien jardinets amb rosals, modestes però molt pintoresques. Dataven del segle XIX i foren construïdes per albergar els treballadors d’una fàbrica de vernissos de la Travessera de les Corts. Era un lloc, aquest, que fins quatre dies convidava a passar-hi un diumenge pel mati  per gaudir de la calma. No hi havia transit, només et trobaves amb veïns fent-la petar davant de les casetes, amb gossos i gats, i amb canaris en gàbies a les finestres. Tot a dues passes d’un carrer amb tant de brogit i tan atapeït de cotxes com el d’Entença (excepte avui que l’han alliberat una estona per a nosaltres).


Un carrer de la Colonia Castells fa pocs anys 

S'ha de dir, però,  per a fer esment de tot, que en els últims anys l'estat de la Colònia s'havia deteriorat greument i les famílies malvivien en condicions molt precàries. El 2002 mig miler de veïns de les Corts van presentar una denúncia pels problemes higiènics i de seguretat que, segons ells, afectaven tot el barri. La sensació de perill va augmentar quan el 2004, dues persones van morir en un incendi en l'habitatge que tenien llogat.

I passat aquest vestigi d’una època també passada, arribarem per Entença a la Travessera de Les Corts amb el Col•legi Pare Manyanet al xamfrà de l’esquerra, i en el carrer del damunt, el del Taquígraf Garriga, que era un capellà del segle XIX molt expert en taquigrafia com és de suposar, girarem a l’esquerra per agafar-lo abandonant el d’Entença. I a l’altura del de Constança (bonic nom de carrer) haurem arribat ja al setè Km, encara frescos com una rosa (com les dels jardinets de la Colònia Castells). 

Km 7 al 8

Pel carrer Constança passarem per una mena de túnel per sota de la Diagonal per tal d'evitar-la, tot passant, també per sota i per entremig,  del complex comercial de l'Illa, una superfície comercial de molt èxit, que va ser construïda en el lloc que ocupava antigament l’Hospital de Sant Joan de Déu. Fa anys, en els primeres curses de l’Amistat, és creuava la Diagonal i s’organitzava un concert de clàxons que no us podeu imaginar. La construcció del túnel -qui sap si per a que passéssim els que la correm- va ser una benedicció.

El nom de Constança no sé si està posat en honor d’una reina de Catalunya-Aragó i Sicília durant el segle XIII -que em sembla que si- o en el de la dona d’en Mozart, que també s’ho deia. Com sigui, és bonic. Abans de passar per sota del túnel, haurem vist, a l’esquerra, un conjunt arquitectònic de metall, força simpàtic: una al•legoria al Circ, compost per dos elefants i un pallasso trist. Una mica abstracte però entenedor, fa goig de veure.

Quan s’acaba el túnel i sortim a la llum, el carrer Constança canvia de nom i es converteix en Caravel•la La Niña. No se sap perquè canvia, i a mi em sap greu. No perquè no s’hagin d’honorar els mitjans de transport de Cristòfol Colom, sinó perquè, al meu parer, no feia falta. La Constança reina va ser una bona dona (en Dante ho diu: l'esmenta al Purgatori com "la buona Costanza"), i la muller del genial Amadeus Mozart, la pobra, va patir molt les trapelleries del seu marit, i a més a més, va passar quasi tota la seva vida embarassada dels sis fills que va tenir. I tant l'una com l'altra bé mereixerien un carrer més llarg.

A banda de tot, el carrer Caravel•la La Niña és punyeter: és curt però puja com una mala cosa en acabar el túnel. Per sort, a la dreta hi veurem jardins, que sempre ajuden, i una placeta al final, abans d’arribar a l’Avinguda de Sarrià. La placeta es diu de Ricard Zamora, i honora al que fou mític porter de l’Espanyol abans de la guerra, que justament aquí, en aquesta zona, hi va jugar molts anys (també va jugar amb el Barça i amb el Madrid, però era periquito de dalt a baix) perquè era on el club tenia el camp de futbol, l’estadi de Sarrià, abans d’anar a Montjuïc. La fama d'en Zamora en aquella època va traspassar fronteres: un periodista italià va fer un titular en un diari amb una frase que es va fer cèlebre “ Només existeixen dos porters: Sant Pere al cel i Ricardo Zamora a la terra”.

Ricardo Zamora. Li deien “El Diví”. Per a molts, el millor porter del món

Ja que parlem d’antics camps d’esport, també aquí, per on estem corrent, cal mencionar que en els anys cinquanta hi havia, al costat esquerra de l’Avinguda de Sarrià, el primer camp de bàsquet del Picadero Jockey Club. Una pista descoberta, naturalment, d'un club que era propietat d’un mecenes del bàsquet que el va fer arribar a jugar a la màxima divisió de llavors. El Picadero era, en aquella època, molt més potent que el Barça; gairebé tant com ho era el Joventut.

Acabarem l’Avinguda de Sarrià, haurem fet el vuitè Km i arribarem a la Plaça Prat de la Riva -el primer president de la Mancomunitat de Catalunya i un dels majors artífexs del ressorgiment del catalanisme en el segle XIX-, passada la qual començarem a pujar -ara ja està clar que pugem- pel Passeig de Sant Joan Bosco, un pedagog que va arribar a sant, que com és sabut té molta relació amb el Tibidabo. No en debades, Dom Bosco, va posar la primera pedra del temple que hi ha al cap de munt de la muntanya on anem.

Km 8 al 9

Pujant pel Passeig de Sant Joan Bosco passarem l’agradable Jardí de Joan Vinyoli a l’esquerra. Un apunt: Joan Vinyoli era un poeta barceloní desaparegut fa uns 25 anys, que recomanava una cosa amb molt de sentit: “Hauríem de trobar la manera de viure cada dia poèticament, és a dir que la poesia impregnés d’alguna manera els nostres actes". I jo afegeixo: i de guilladura; com l’acte que estem fent avui. Perquè ¿qui ens negarà que el travessar Barcelona des de Montjuïc i pujar al Tibidabo corrent, no té una bona dosi de poesia i de bogeria?.

En acabar el Passeig de Sant Joan Bosco (dir-li passeig avui és un eufemisme) arribarem a la Plaça Artós, un lloc que es pot considerar com la porta d’entrada al barri de Sarrià. Un lloc, també, on des de fa anys es reuneixen seguidors de l’Espanyol per celebrar les seves victòries, i a vegades, alguns que ho són de la selecció espanyola de futbol. Aquest diumenge, però, qui hi haurà seran uns voluntaris per donar-nos aigua.

Creuarem Sarrià, ara un barri però anys enrere un poble de deu segles d’història que es va haver d’annexionar por real decreto a Barcelona l’any 1922 - el darrer dels pobles que es van incorporar a la gran urbs - no sense un munt de protestes dels més dotze mil sarrianencs que volien mantenir la seva independència territorial.

Quan Sarrià era un poble (es veu al fons de la fotografia), havia un tren de vapor que hi anava des de la Plaça de Catalunya de Barcelona. El tren al seu pas pel que llavors era la Via Augusta. Any 1905

Travessarem Sarrià pel carrer Major de Sarrià, llarg i costerut –entrenament per a més tard – que és l'eix comercial del barri, amb botigues d'aquelles de tota la vida i petits restaurants: un d'ells, el llegendari Bar Tomàs, que presumeix am raó de cuinar les millors patates braves de Barcelona, passant pel costat de llocs que mantenen l’esperit de vila com l’inefable Teatre del Centre Parroquial on encara fan Els pastorets per Nadal. (Rectifico: fan L'Estel de Natzaret que, segons diuen els de Sarrià, és un text més seriós. No els hi discutirem, sobre tot perquè ja fa més de 100 anys que representen l'obra, en la qual, i com és tradició, els actors són els mateixos veïns). O com la mateixa pastisseria del poble, la Foix, davant de l’església de la Plaça de Sarrià, una mica després d’haver fet el novè Km de la cursa.

Km 9 al 10

L’amo de la Pastisseria Foix que hi ha a la Plaça de Sarrià fou en vida un dels més reconeguts poetes catalans del segle XX: en Josep Vicenç Foix . El qual, tot i que potser no ho recordarem quan passem per davant de l’establiment  –prou feina tindrem – composava poesies com aquella que diu
"És quan dormo que hi veig clar / foll d’una dolça metzina / amb perles a cada mà / visc al cor d’una petxina", a la que hi va posar música i veu en Serrat.

Seguirem amunt per Major de Sarrià, un carrer que des de fa uns cinquanta anys és diu així però que ha tingut molts altres noms (els canvis de noms de carrers és una cosa que és molt freqüent a casa nostra, que resulta fins i tot divertida). El carrer per on estem pujant, s’ha dit, al llarg de la història, Sarrià, Caputxins, Catalunya, Mayor, Prim, Serrano i fins i tot Capuchinos del Desierto, que eren uns frares que vivien com a eremites als desert de l’Orient Mitjà. (Aquest darrer nom es deuria posar així perquè a Sarrià hi havia un convent de caputxins que s'hi van instal·lar al final del carrer al segle XVI, en un espai conegut com el Desert de Sarrià).

I a punt d’arribar al final del carrer Major de Sarrià, en passar per davant del número 232, cal saber que passarem per davant de la casa on va viure i morir Carmen Tórtola València, una ballarina de fama mundial de les primeries dels segle passat. Nascuda a Sevilla, de pare català i mare andalusa, apassionada de la dansa, però també de la música i la pintura, va ser musa d'intel•lectuals com Pío Baroja o Rubén Darío. Després del seu retir, l'artista va comprar la casa de Major de Sarrià l’any 1931 i la va convertir en museu dels centenars d’objectes que havia col•leccionat. Especialitzada en danses exòtiques, es diu que va fascinar personatges com el Tsar de Rússia, Francesc Macià o el rei Alfons XIII entre altres. El cert és que la seva figura aparegué en els olis, dibuixos i cartells dels pintors de les primeries del segle XX, i molts escriptors li dedicaren glosses i poemes, entre els quals Valle Inclán, aquest:

Tiene al andar la gracia del felino,
es toda llena de profundos ecos,
enlabia con moriscos embelecos
su boca obscura cuentos de Aladino.
Los ojos negros, cálidos, astutos,
triste de ciencia antigua la sonrisa,
y la falda de flores una brisa
de índicos y sagrados institutos.
Cortó su mano en un jardín de Oriente
la manzana del árbol prohibido,
y enroscada a sus senos, la Serpiente
decora la lujuria de un sentido
sagrado. En la tiniebla transparente
de sus ojos, la luz es un silbido.


La sarrianenca d'adopció Carmen Tòrtola, va ser durant molts anys la imatge de la marca de sabons i perfums de la casa Myrurgia

A l’acabar Major de Sarrià i arribar al carrer del General Vives (la Ronda de Dalt a sota), girarem a la dreta per creuar la Plaça Borràs -un petit respir- i començar a pujar per l’Avinguda de Vallvidrera. Grans habitatges i col•legis bons a dreta i esquerra de l’Avinguda de Vallvidrera ens faran costat, de gent de casa bona. I ara, quan haurem fet el desè Km deixem-nos de broma, és quan comença de veritat la pujada al Tibidabo.

Km 10 al 13

Tot pujant per l’Avinguda de Vallvidrera, el carrer s’estreny una mica. Si mirem a la dreta, a baix, veurem les vies del tren. Excuso dir que, si passa en aquest moment, no hi veurem pas fum per la xemeneia, una de les diversions -el veure’ls passar deixant un núvol de fum blanc- que tenien (teníem) els vailets fa anys (molts anys) a Barcelona. No ho dic per nostàlgia: els trens elèctrics són molt més còmodes.

Per la Carretera de Sarrià a Vallviidrera (el nom d’Avinguda de Vallvidrera canvia passada la primera gran corba que ens trobem) hi ha poques coses que veure, a banda de les vistes, esplèndides, de la ciutat. Vull dir que és una carretera i no hi ha gaires coses que destacar. A més a més, pujant com estarem, a la conquesta d’un cim, no estarem per orgues.

En tot cas dir que passarem a tocar un petit nucli de cases a prop de l'Estació del Peu del Funicular i creuarem el carrer Vidal Quadras poc després del nostre onzè Km. En passar, que ningú es cregui que està posat en honor de l’atleta d’aquest nom (Alfons Vidal Quadras, mort fa pocs anys, va ser recordman de llançament de pes moltes vegades i un dels millors llançadors de Catalunya i Espanya de tots els temps). No; en el nostre país, als esportistes no se’ls hi posen noms de carrers per bons o mítics que hagin estat; abans se li posa a un general o a un negrer dels que van venir de Cuba. El carrer Vidal Quadras està aquí per agrair-li a un banquer, que se’n deia i era el propietari d’una finca que hi passava aigua, haver autoritzat l’any 1866 que una part anés a parar a les fonts públiques de Sarrià.

Continuant l’"ascensió", beurem aigua, no d’una font sinó d’un avituallament que trobarem en un mirador. Més enllà, al voltant del dotzè Km, passarem per sota de la passarel•la de la Carretera de les Aigües, el lloc mític on hi entrenen (entrenem) uns quants els caps de setmana.

Veient Vallvidrera cada vegada més a prop, ens pensarem, ingènuament, que en arribar-hi s’haurà acabat la pujada de la cursa. Repeteixo: ingènuament.

Veurem també, lluny, la Torre de Collserola una torre de comunicacions que alguns esforçats atletes la pujaven corrent fa uns anys, emulant la pujada dels que la fan a l’Empire State Building de Nova York. Una prova -que em disculpin els que la feien- que a mi no em deia ni fu ni fa: amb tres o quatre minuts, llestos. Em semblava més pròpia del Guinnes que de l’atletisme.



A falta de poc per arribar a Vallvidrera, a uns metres a la dreta del nostre pas, hi ha un vialet que té un dels noms de carrer més curiosos de Barcelona: Carrer Ja-hi-som. El nomenclàtor de la ciutat diu textualment: "Carrer Ja-hi-som  Data d'aprovació 1992. Aquest carrer es troba tot pujant a peu a Vallvidrera -per la drecera- quan s'arriba a un punt on la gent exclama "ja-hi-som!". Va des de la drecera de Vallvidrera fins al funicular. Hom l'ha anomenat així tota la vida". Compte: nosaltres no haurem "arribat" encara. No "hi serem!". Ens faltarà uns 4 quilòmetres per acabar la cursa.

Aviat ens trobarem les primeres cases de Vallvidrera i això ens animarà. No podrem deixar d’envejar -al menys a mi em passa cada vegada que hi passo per davant- l’esplèndida vista que tenen els que viuen a les que trobarem a la nostra dreta. Semblen penjades damunt d’un barranc, les primeres, pintades d’un color rosa que enamora.

I així, cansats però contents, arribarem a la Plaça de Vallvidrera (poc abans haurem fet el tretzè Km), que tot i que encara no és el final de la cursa i no és gaire atractiva (malgrat té alguns antics establiments, més que una plaça és un lloc de pas de vehicles), ja és, en si mateix, una fita per a tots nosaltres.

A les primeries del segle passat, a Vallvidrera arribava un tramvia des de Barcelona, després d'haver passat pel Pla dels Maduixers i un tram de la Carretera de les Aigües. Plaça de Vallvidrera. Any 1915

Km 13 al 14

Creuada la Plaça de Vallvidrera, que és el cor del poble on estan els gairebé únics establiments: Can Maties, una tenda de comestibles en la casa més antiga de la plaça; el bar Can Trampa ; una farmàcia... botigues on encara es pot copsar que Vallvidrera era un poble (em costa dir-li barri), agafarem el carrer de Queralt i tot seguit el de Les Alberes. Bonics noms de carrers, que es diuen així per recordar, el Queralt la serra del Bergada, i el de Les Alberes la serralada del Pirineu. Bonics però costeruts: ja hem dit que arribar a la Plaça de Vallvidrera no significava que s’hagués acabat la pujada de la cursa. Que consti!

Pel carrer de Les Alberes anirem a parar a l’Estació del Funicular. Mirar-la tot pujant ens agradarà -i ens alleugerirà l’esforç perquè el revolt és d’aquells de Déu n’hi do-. Inaugurada l’any 1906, d’estil modernista amb grans obertures parabòliques i sòcols de pedres irregulars a la façana, val la pena aixecar el cap de terra per culpa de la pujada i donar-li una ullada: l’estació no ha canviat gaire en un segle.

Vallvidrera és un lloc molt agradable. Fins el nom és maco. Per cert, els estudiosos dels topònims no es posen d’acord en quin és l’origen. Uns diuen que correspon a “Vall de vidre”, relacionant-lo amb una fàbrica de vidre que se sospita que hi va haver a la vall, i un altres diuen que té a veure amb la morella roquera, una herba de la zona que en llatí es diu “Vitrearia”, molt diürètica presa en infusió, i que, curiosament, serveix també per netejar vidres.

Un apunt: a Vallvidrera hi va viure l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán fins la seva mort, fa uns anys. A un dels seus personatges de ficció, el cèlebre Pepe Carvalho, el refugiava a vegades a Vallvidrera, en el que anomenava el balcó de Barcelona, “un lloc on et pots acomiadar de tota una ciutat amb només una mirada". Com tothom sap, en Vázquez Montalbán va escriure de tot, i a més a més molt bé. Fins i tot del nostre esport: deia “Probablement l'home va aprendre a córrer perquè necessitava fugir. Saber córrer va ser un fet cultural condicionat per una necessitat”.

Passada l’Estació del Funicular continuarem pel carrer de Les Alberes. Passarem per davant de l’Hotel Vallvidrera, que està a l’esquerra del carrer, abans d’acabar-lo. L’Hotel Vallvidrera, que ara és un geriàtric, va ser l’establiment on es concentrava el Barça abans dels partits en els anys cinquanta-seixanta, durant l’època d’en Kubala, aquell fabulós futbolista hongarès de llegenda.

D’en Kubala, aquells temps, se’n van escriure mil histories. Una d’elles té a veure amb el seu fitxatge, i ho va recordar el seu fill amb motiu de l’inauguració d’una estàtua del mític jugador que van posar en el Camp Nou. En Kubala va arribar a Espanya d'amagat, i fins que no se li va poder fer una fitxa, el club va decidir cedir-lo a un modest equip de Sarrià per a que no perdés la forma. I per no aixecar sospites sobre qui era en parlar el seu idioma, i per a no alertar a altres clubs, en Samitier, que era el secretari tècnic, li va dir: “Tu ets mut i el teu nom és Olegari. Però la seva qualitat i fortalesa física va deixar atònit a tothom el primer dia. Es va arreglar de seguida l’assumpte de la fitxa, i aquest futbolista, que els primers dies no parlava ni un mot i es deia Olegari, es va convertir en un mite.

Ladislau Kubala. Es concentrava amb la resta de l'equip a Vallvidrera. Anys seixanta del segle XX

I a pocs metres de l’Hotel Vallvidrera i després d’enllaçar amb la Carretera de Vallvidrera al Tibidabo, haurem fet el catorzè Km de la cursa. En aquest punt estarem salvats! Seguirem pujant, però res a veure amb el que hem fet fins fa una estona.

Km 14 al 15

Aviat passarem per sota de la Torre de Collserola dissenyada per Norman Foster i acabada el 1992. Té una alçada de 288 metres Ja hem dit que hi ha un dia a l’any que alguns pugen corrent a dalt de tot, però no cal fer-ho així: es pot pujar amb un ascensor panoràmic en 2,5 minuts de trajecte. Una cosa que no és gaire coneguda és que la torre es lloga: pots fer-hi una festa per a 80 amics, gaudint d’unes vistes excepcionals de Barcelona.

Clar que nosaltres, avui, també gaudirem d’unes bones vistes en aquest tram. Certament, és impagable veure als nostres peus Barcelona, i comprovar el gran i bonica que és després d’haver fet l’esforç de pujar fins aquí corrent. Contemplarem Montjuïc, el punt d’on haurem sortit fa una estona, i ens pujarà l’autoestima. Ens veurem capaços de tot...fins i tot d’acabar, per més fotuts que estiguem.

Prosseguint per la Carretera de Vallvidrera al Tibidabo albirarem el Temple del Sagrat Cor que hi ha al cap de munt de la muntanya, encara una mica lluny, però cada vegada més a prop. La historia explica que Dom Bosco, el sant “que coneixem” de quan estàvem a Sarrià (per cert no ho hem dit llavors, però és el patró dels il•lusionistes que fan jocs de mans), va posar la primera pedra -no de l’església, que es va començar a construir el 1902 i no es va acabar fins al cap de 60 anys- sinó d’una petita ermita que està adossada a la façana actual.

El nom de Tibidabo prové, diuen, de les paraules “et donaré” amb que el Dimoni va temptar a Jesús: “Haec omnia tibi dabo si cadens adoraveris me” (“Tot això et donaré si postrant-te m’adores”). Ho explica Sant Mateu, i em sembla que diu que va ser en una muntanya a prop de Jerusalem. Però uns monjos jerònims del monestir de la Vall d’Hebron van imaginar que el diable li havia fet l’oferta aquí dalt, oferint-li com esquer tota la riquesa i grandiositat de la ciutat de Barcelona. Van espargir la llegenda, van tenir èxit, i Tibidabo s’ha quedat.

El Tibidabo pertany, en qualsevol cas, als barcelonins. El doctor Andreu, un farmacèutic que es va fer d’or fabricant pastilles per a la tos, era propietari a finals del segle XIX de mitja muntanya i va impulsar la seva urbanització. Va fer construir les atraccions, el tramvia blau, el funicular, un hotel de luxe, i no sé quantes coses més. Els Laboratoris del Dr. Andreu, “l’amo” del Tibidabo, va ser l’empresa farmacèutica més important d’Espanya durant moltes dècades. Va ser venuda fa vint anys a un grup estranger, però Bayer encara comercialitza les seves pastilles per a la tos.
                     

Anunci d’un producte del Dr Andreu. 1920.

A l’esquerra veurem una carretera que permet arribar a les atraccions; no l’agafarem, que no volem pas pujar a l'Atalaia en aquest moment, i seguirem per la de Vallvidrera al Tibidabo. Tampoc agafarem un camí d’una mica més endavant, a la dreta, que duu a l’Observatori Fabra, del qual veurem de seguida la seva cúpula a uns dos o tres-cents metres. (Em sembla que a la mitja esfera de dalt l’edifici, característica de l’observatori, i per on, a l’obrir-la, es miren les estrelles amb un telescopi, se’n diu cúpula). Va ser inaugurat l’any 1904, i les seves instal•lacions encara funcionen perfectament. Tant és així que, fins i tot –imaginatius que són els que el gestionen– a l’estiu es pot veure la lluna després de sopar al jardí de l’observatori. 65 euros el menú, per si a algú li interessa.

A aquesta alçades (mai més ben dit) haurem fet ja el quinzè Km.

Km 15 al 16

Passarem per sota de les vies per les quals transcorre el Funicular del Tibidabo, una relíquia, en el millor sentit de la paraula, que fa més de cent anys que funciona. Té la parada final en les mateixes atraccions, just allà on anirem per acabar la cursa. Al costat hi veurem l’edifici del Gabinet de Física Experimental Mentor Alsina construït el 1905. És la casa on va viure el senyor Ferran Alsina en el segle XIX, un industrial i polític que hi va reunir un munt d’aparells relacionats amb la mecànica, l’electricitat, l’acùstica, etc, que ara estan al Museu de la Ciència de Terrassa.

Mentre seguim per la Carretera de Vallvidrera al Tibidabo, passat el pont del Funicular, copsarem de seguida que ja estem acabant. Passarem per davant de la porta d’entrada de la finca de Lucien Engelmajer, a la nostra dreta, un lloc on rehabiliten toxicòmans, i a l’esquerra veurem alguns elements del Tibidabo, com per exemple els rails d’un trenet que passa al costat del nostre camí. I ens farà il·lusió veure’ls, tanta com als nens que hi pugen, perquè voldrà dir que estem arribant al final de la cursa, precisament a les mateixes atraccions.

                                  
Carretera de Vallvidrera al Tibidabo i Baixador del Funicular. Primeries del segle XX

No és cosa ara d’emprenyar-nos, però passant tan a prop de les atraccions potser recordarem que fa uns anys, per posar-hi una muntanya russa nova van tallar 100 alzines. No és cosa de recordar la polèmica. Ara que estem a punt d’acabar la cursa, val més no pensar-hi massa. I tampoc, en passar justament per aquí, que també fa uns anys hi va haver un malaurat accident causat per l’atracció “El Pèndol”. Va morir una noia de 15 anys i tres dels acompanyants van resultar ferits quan el braç articulat de l’atracció va cedir i va caure.

Val més pensar, a propòsit del que dèiem de la il·lusió dels nens, que ara que estem en un lloc com el Tibidabo on s’hi diverteixen, el que deia el doctor George Sheehan, l'insigne  guru del món del córrer. Assegurava que per gaudir corrent s’ha de fer com ho fan els nens petits: per plaer; divertint-te a cada pas com ho fan ells, i sense preocupar-se d’un rellotge...perquè no entenen les hores. “M’agrada córrer -afirmava- perquè en fer-ho, m’assemblo als poetes, als bojos i als nens”.

Ara, quan estem aquí dalt, la cita d’aquest il•lustre metge i escriptor pren molt valor. ¿O no és poesia, bogeria i infantesa, estar fent el que estem fent avui?

Avançarem una mica més i passarem a tocar del Gran Hotel La Florida que hi ha a la corba, una mica abans del setzè km, un establiment inaugurat el 1925 per obra i gràcia del famós doctor Andreu, qui va voler construir el millor hotel de Barcelona . Aplegava la flor i la nata de la ciutat d'abans de la guerra...i de després. En els anys cinquanta es va convertir en el lloc predilecte dels burgesos i s’hi albergava la gent guapa que venia a  Barcelona (artistes com James Steward, Rock Hudson, la Reina Fabiola, l’escriptor Ernest Hemingway... ) fins que va tancar a finals dels setanta. Ara ha estat restaurat no fa gaire i s'hi concentra el Barça algunes vegades. Està en un lloc privilegiat, que permet (ens ho permetrà si fa bon dia) veure fins i tot els Pirineus. 

                         
Actual Gran Hotel La Florida
                                        
Km 16 al 16,8 (final)
 
Vorejarem l’hotel i no sé si veurem les muntanyes del Pirineus... i tampoc si estarem amb ganes de forçar la vista. Però no caldrà: el panorama des d’aquí  (estarem a 520 metres d’alçada sobre el nivell del mar), és esplèndid. Els clients de l’hotel, els punyeters, ja saben on es posen.
  
Just en acabar de rodejar l'hotel agafarem una drecera a l'esquerra que ens conduirà justament a les Atraccions del Tibidabo, un espai lúdic que, entre moltes altres, compta amb una curiosa atracció que no sé si és gaire coneguda: el Museu d’ Autòmats. Aquest museu està ubicat en una sala que ocupava un teatre que formava part del que fou el Casino Internacional Tibidabo, creat el 1909 i tancat el 1912 en prohibir-se els jocs d’atzar. El Museu conté un inefable i excepcional conjunt de maquinetes i mecanismes que imiten moviments, fins i tot d’éssers animats: un pallasso amb una mandolina de 1880, el més antic; un guitarrista de 1885; una muntanya russa en miniatura... Sorprèn veure com es divertien els nens de fa cent anys...sense la tele i la playstation. Un apunt: es diu que en una visita que va fer Walt Disney al Tibidabo l’any 1957, va fer una oferta multimilionària -que afortunadament es va desestimar- per adquirir totes les peces d’aquest impagable museu.
                                      
Autòmat del Museu del Tibidabo

Pel camí, a punt d'acabar la cursa veurem la bonica Torre de les Companyia d’Aigües de Dosrius per damunt nostre. Va ser edificada l’any 1905 per emmagatzemar l’aigua que necessitava el parc d’atraccions, l’hotel i els pocs habitatges del voltant. I també, al fons, tindrem el Temple Expiatori del Sagrat Cor, una obra de l’arquitecte modernista Enric Sagnier començada el 1902  i acabada pel seu fill el 1961. Sobresurt, al cap de munt del temple, l'escultura d'un colossal Crist que diuen que agrada molt als turistes, però a mi no em fa el pes per desproporcionada.
I en un no res  trepitjarem l’esplanada de les Atraccions, on entrarem joiosos a la meta, sota mateix de l'Avió. Una arribada on serem rebuts com autèntics guanyadors de la Cursa de l’Amistat, sigui quin sigui el lloc i el temps que haguem fet.
                                                             ----------------------------

Miquel Pucurull


Web oficial de la cursa: http://www.cursadelamistat.com/

4 comentaris:

  1. Miquel fantàstic artícle, com tots els que escrius i que els corredors ens permet disfrutar de la nostra afició i del coneixement de la ciutat. Per cert, dos coses. 1ª. Ja fa molt més d'un any que hi va haver l'accident del TB, 2ª felicitar-te novament i agrair-te que avui estiguessis a l'entrada fent de voluntari de la cursa. Atentament. Un admirador

    ResponElimina
  2. Quin text més preciós, Miquel!!! Moltíssimes gràcies per la "maratò literària"!!! Ja fa anys que no faig la cursa - suposo que alguna vegada hi devíem coincidir- però m'has fet sentir con si hi tornés a ser (ademés de descobrir-me mil detalls i anèctotes que desconeixia) Mil gràcies de nou i felicitacions!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies, jandrus.

      Elimina