20.8.17

Fisonomia del recorregut d'El 2000 de Sants'2017


El diumenge 3 de setembre se celebra El 2000 de Sants, una de les curses populars més curtes de Barcelona. Que jo sàpiga, només tenen menor llargada la d'El Km de Les Corts i les milles que hi ha a la ciutat: la de Sarrià,  la d'Horta, la de la  Sagrada Família, la Urbana del Congrés i la del Drac del Poble Nou. Aquesta de Sants té en total dos quilòmetres (o 2.100 metres que es el que sembla que resulta al final), que es fan en un no res. Però bé mereix dir quatre coses del seu recorregut, que es fa per una zona, el barri de Sants i una mica del d'Hostafrancs, que, si el cronista amateur que vol descriure’l no fos matusser n’hi hauria per omplir mil pàgines. Com sigui, m’hi poso.

El circuit són dues voltes en el Carrer de Sants i en un petit tros de Creu Coberta, amunt i avall. Se surt a la cruïlla del Carrer Gran amb el carrer de Riego i es puja fins molt a prop de la Plaça de Sants. Es gira en rodó per baixar fins arribar a l’Alcaldia d’Hostafrancs, on es gira per tornar a pujar fins a la sortida: mil metres i escaig, i tornant a fer el mateix, s'assoleixen els dos mil cent.

La sortida, a l’alçada del carrer de Riego (nom en honor d’un polític del segle XIX que defensava les llibertats civils) no és casual. En el nº 2 d’aquest petit carrer està el local social de la Unió Esportiva de Sants, els organitzadors de la cursa, a qui se’ls ha d’agrair que la facin, i a més a més que sigui gratuïta com és, una cosa que actualment és una raresa.

El que no és cap raresa al barri de Sants són les curses populars. A banda del Cros Popular de Sants i les de la Plaça de la Farga i el carrer Guadiana  que se celebren des de fa molts anys per la Festa Major, ja se’n feien abans de la Guerra. L’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, una entitat cultural i recreativa fundada el 1933 que tenia la seu en el mateix lloc que la té ara la U. E. Sants, va organitzar-ne algunes; la primera l’any 1934.

Volta a Sants de l’any 1934

I és que Sants  té una llarga tradició esportiva. Els historiadors afirmen que va ser precisament aquí on l’esport, a les primeries del segle XX, es va desenvolupar més que enlloc de  Barcelona. Va ser gràcies als obrers del barri, que el van començar a practicar com una reivindicació igualitària en una època que únicament feia esport l’alta burgesia. I la Unió Esportiva de Sants, segurament, és la mostra més representativa d’aquest fet. Fundada el 1922 en un barri de treballadors, al cap de tres mesos tenia 5.000 socis. Des d’un principi va impulsar el futbol i el ciclisme, però també l’atletisme, com ho demostra que el seu equip guanyés la copa de campió d’Espanya d’aquest esport el mateix any de la seva fundació.

La pujada pel Carrer Gran fins el gir en rodó abans d’arribar a la plaça de Sants és suau. No ofegarà a ningú. I si ens fixem en algunes de les cases modernistes que ens faran costat, encara ens semblarà més benigna. La primera la veurem justament en sortir, a la dreta, fent xamfrà amb el carrer de Salou, que és el de després de Riego. La va dissenyar l’arquitecte Modest Feu, amic íntim de Gaudí i fill de Sants. Per començar, no està gens malament que ens alegri la vista aquesta casa, que la va fer el 1904 amb una bonica tribuna amb rostres de nimfes. Era propietat de Joan Estrada (l’edifici s’anomena Casa Estrada), un prohom del barri, que va ser president durant moltíssims anys de la Unió Esportiva de Sants.

Girarem, com dèiem, poc abans de la Plaça de Sants, just a l’alçada d’un gran edifici de vidre, a la nostra dreta, on hi ha un establiment de venda d’electrodomèstics, un centre on ensenyen a ballar i un gimnàs. Ocupa el que fou el Cinema Liceo, un dels més grans de Barcelona. Va tancar l'any 1989  afectat per la crisi dels cines (a Sants n’hi havien uns quants i no en queda cap). De la fi de molts se’n feia ressò El Periodico a finals del 1988 en un article referint-se, precisament, a aquest, amb el títol “Cines de barrio, última sesión”, que deia: “De noche, en el cine Liceo, símbolo de Sants, el acomodador toca un timbre a media película. No es la alarma. Es que no queda nadie en la sala. El operador apaga el proyector y el portero cierra la reja de la calle”. Anècdota trista, poc animosa ara que estem corrent, ho reconec, però testimoni d’una època en la qual els cinemes van desaparèixer, especialment els de barri.


Cinema Liceo. Anys vuitanta. El terra de la calçada del carrer de Sants era encara de llombardes

I ja que parlem de cinema, i que estem a tocar la Plaça de Sants, no podem deixar de fer esment a què, fa més de cent anys, en el lloc que ara hi ha la plaça, hi havia els Estudis Boreal de Fructuós Gelabert, un pioner de la indústria del cine nascut a Gràcia però  veí de Sants, de qui se li reconeix que les primeres pel·lícules realitzades a Espanya van ser fetes per ell; la primera,  “Riña en un café”, el 1897.   

Tot seguit, després del gir, passarem el Passatge Fructuós Gelabert, precisament, a la nostra dreta, a tocar l'edifici de les  Cotxeres de Sants que ocupa l’espai d’una antiga cotxera de tramvies edificada damunt del que va ser un antic cementiri del poble de Sants, al costat de la parròquia que està al darrere. La façana no es gaire atractiva, però és un dels centres cívics més actius i coneguts de Barcelona. I li cap l’honor d’haver-se convertit en un espai lúdic per als santsencs, després que un fort moviment veïnal dels anys seixanta salvés la cotxera de l’enderrocament. (Unes coses, aquestes de les reivindicacions, a les que hi estan molt acostumats els que viuen al barri). Sobre el lloc, una llegenda urbana, una mica macabra, diu que la construcció de la cotxera l’any 1904 no va ser gaire acurada: es deia que els ciutadans que en un dia de pluja esperaven el tramvia, quedaven aterrits en veure com, entremig del fang, apareixien ossos al terra procedents del vell cementiri.

I al costat de les Cotxeres, pocs metres més enllà, veurem l’entrada a l’antic local de l’Orfeó de Sants, una associació centenària que ha viscut convulsions fa uns anys, dedicada al cant coral i al teatre.

Anirem baixant, segur que a bon ritme, pel Carrer de Sants (els antics santsencs li diuen Carretera, no sé si perquè quan en el segle XIX Sants  encara era un poble, era la Carretera de Madrid), una via que potser avui que és diumenge no hi haurà gaire gent, però els demés dies és un carrer comercial amb molta vida. I això no és d’ara: fa dos-cents anys, Sants es va anar poblant d’obrers vinguts de les rodalies de Barcelona que treballaven a les fàbriques del que llavors era una vila, i el Carrer Gran va ser el lloc on s’hi van obrir botigues que venien de tot, i bars i bodegues on fer-la petar.

Baixant passarem per o neixen o acaben carrers i carrerons del barri. Curiosament, no n’hi ha cap que el travessi, la qual cosa demostra la preeminència  que té el carrer de Sants (o carretera, com vulgueu) sobre la resta. Alguns d’aquests carrers, per cert, també organitzen curses a peu durant la Festa Major del barri, com per exemple el Guadiana com hem dit, que el passarem tot seguit, abans del Gayarre, un carrer que té connotacions relacionades amb l’atletisme. Ho explico: En el carrer Gayarre hi tenia un taller el primer fabricant de sabatilles per córrer que hi va haver a Catalunya. Em refereixo a Francesc Mates, un sabater artesà, mort fa anys, que fou atleta del F.C. Barcelona i íntim col·laborador de Ramon Oliu en la creació de les primeres maratons a Catalunya i Barcelona. El taller encara hi és; el regenta la seva filla Myrna, qui en memòria del seu pare organitza la coneguda Cursa de l’Amistat (Castell de Montjuïc-Tibidabo) el dia de Tots Sants, que ell va engegar fa més de trenta anys.

Francesc Mates, ja veterà, en una prova de tanques

Passarem el carreró de Joanot Martorell i observarem que el perfil de la cursa canvia. Res important; gairebé imperceptible,  però en lloc de baixar, el carrer, que ara és el de Creu Coberta, puja. La raó és que, en el passat, el que ara és aquest carreró era la riera Magoria que feia de frontera entre Sants i Hostafranchs. D’aquí el petit desnivell que separava els dos nuclis. Una botiga del xamfrà, ja inexistent, duia el nom de El Puente, en record del pont que hi havia a l’indret.

Uns metres més enllà haurem arribat al punt del circuit on hem de girar, a l’alçada de l'antiga Alcaldia, ara Seu del Districte. Farà estona que haurem estat veient l’imponent edifici de lluny. D’estil modernista, té un alt valor arquitectònic segons els entesos. No ens hi entretindrem perquè estarem per altres coses i prou feina tindrem, però és bonic de veure. Potser ens fixarem amb algun detall, com per exemple que a l’escut de pedra de la façana, just damunt de la corona, hi ha un ratpenat. Bé, no és cap extravagància; el ratpenat formava part de l’antic escut de la ciutat de Barcelona. Es diu que, incorporat per ordre del rei Jaume I per commemorar la reconquesta de València en el segle XIII, es va eliminar a les primeries del XX ves a saber perquè. Però durant molts segles era d’us comú. Fins i tot, a la primera samarreta del Barça, els jugadors lluïen l’escut de la ciutat amb la ratapinyada.  

A propòsit, em ve de gust explicar una llegenda que he llegit en algun lloc sobre la raó de la inclusió d’aquesta animaló nocturn a l’escut: Segons sembla, la nit abans que Jaume I reconquerís València, ell i els soldats estaven dormint en un campament de les afores. De sobte, un estrepitós redoble de tambor els va despertar i van poder veure que s’acostava una tropa de sarrains per atacar-los. Els catalans van guanyar, i després de la batalla, el rei va demanar que es localitzés l'autor dels cops de timbal. Sorprès, va descobrir que havia estat un ratpenat qui havia donat els cops per a alertar-los, i va decidir posar la bestiola dalt de l'escut de la ciutat.
Escut de Barcelona a la Seu del Districte, amb el rat penat damunt de la corona

Girarem 180 graus per tornar cap a l’arribada. Creu Coberta avall (costa dir-ho perquè per un efecte òptic sembla que sigui al contrari), passarem de seguida pel punt fronterer d’Hostafrancs i Sants on de nou tornarem a notar que puja. En fer-ho, no em pregunteu per què, se m’acut recordar el que és diu: “Per gitanos Hostafranchs. I per noies maques Sants”. Una clara referència al fet que a Hostafrancs, plenament integrada, hi viu la colònia gitana més nombrosa de Catalunya. (La segona part de la frase, per òbvia, no cal aclarir-la). 

I tornant cap a Sants...i posats a recordar cites, n’hi ha una de molt coneguda que és la de “¿Vaig bé per anar a Sants?”. Segons Joan Amades, la cosa ve  de quan un senyor benestant de Barcelona, molt ben vestit i empolainat, li va preguntar a un obrer si anava bé per anar a Sants i aquest li va respondre: “Ja ho crec que va bé, vosté! Jo vaig amb espardenyes i vinc d’allà!”.

Passarem tot seguit pel començament d'un petit carrer, a la dreta, que té el nom d’Espanya Industrial. Anys a  servia d’accés a una fàbrica de panes del mateix nom aixecada el 1847 en un indret anomenat l’Olivera Rodona, els amos de la qual era la família Muntadas, on hi treballaven milers d’obrers i obreres; ara serveix per arribar a un parc públic guanyat a base de manifestacions i reivindicacions dels veïns (com sempre, ja ho dèiem). Un magnífic parc, que a vegades resta una mica abandonat, s’ha de dir. Una curiositat, em sembla que no gaire coneguda, és que en aquest espai del parc, al costat del que era la fàbrica, hi jugava a futbol un equip de l’empresa que va arribar a ser filial del Barça i va jugar fins i tot a Primera Divisió. S’havia creat el 1934 amb el nom de Sección Deportiva España Industrial; el 1946, jugant a Regional, es va establir el conveni de filiació, i en poc temps, amb jugadors professionals, va pujar a Primera. Ho va fer l’any 1956, però per jugar a la màxima categoria va haver de desvincular-se del Barcelona i canviar el nom passant-se a dir Club Deportivo Condal. Va baixar a segona l’any següent, on hi va estar uns quantes temporades, fins que l’empresa no va voler saber-ne res, i de nou, el 1968, va ser absorbit altre cop pel Barça. S’ha de considerar, doncs, que l’origen de l’actual Barcelona B és l’Espanya Industrial, que estava integrat per treballadors de la fàbrica.
Camp de l’Espanya Industrial. Anys cinquanta

Seguirem amunt, a la recerca del lloc de sortida, tot passant per davant dels establiments comercials que caracteritzen el Carrer de Sants, del que diuen que és el que té més comerços per metre quadrat d’Europa. Per mencionar-ne un, la pastisseria Casa Vives, a pocs metres del Km 1. Fundada el 1895 per un forner de Collbató amb el nom de El Esmero, és una de les millors fleques de Barcelona, que ha estat distingida moltes vegades amb premis. (Visita obligada en acabar la cursa perquè la panxa ens ho agrairà)

I així, travessarem la línia de sortida, farem la segona volta i, per art de màgia, la línia es convertirà en la d’arribada. Mentre fem tot això, serà difícil no emocionar-se una mica en algun moment en recordar que l’asfalt que estem trepitjant és el mateix que els darrers anys han (hem) trepitjat milers de corredors i corredores per fer la marató de Barcelona. I és que el barri on estem, com hem dit cent vegades, te molta relació amb la cosa aquesta del córrer. I avui, tot i que amb una distància molt més curta -no cal dir-ho- s’haurà posat de manifest un altre cop.

                                                       --------o--------

Miquel Pucurull


4 comentaris:

  1. Penso que hi ha una cursa de un km a Les Corts. També han aparegut milles noves com les de Sarrià i Horta.

    ResponElimina
  2. Gràcies, Jordi. Ho he inclòs.

    ResponElimina
  3. Nosaltres aprofitem per fer barri! aquest any serà la 3ª vegada !!! Jon va guanyar la categoría absoluta al 2013 y la de veterans al 2014. Jo, 2ª a la cat veteranes femenines al 2013 i 1ª a la mateixa categoria al 2014. So-hi!

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'enhorabona, Romana i Jon. Us desitjo el mateix èxit aquest any.

      Elimina