1.8.17

Fisonomia del recorregut de la Cursa de Ripollet'2017


La cursa de la Festa Major de Ripollet és de les que enamoren. El que subscriu l’ha fet més d'una vegada i sempre l’ha acabat encisat. Fotut però encisat. Els que la munten són gent de la bona, coneixedors de la cosa aquesta del córrer, i es nota.
Se surt a les 9 del matí de davant del Pavelló d’Esports Joan Creus, i això sol ja predisposa a que la cursa hagi d'agradar. No en debades el municipi ha fet una cosa poc freqüent, com és honorar al seus fills esportistes. Mentre que la majoria de ciutats posen noms de carrers a militars, polítics, guerrers o capellans, Ripollet li ha posat a un local públic el nom d’un dels jugadors de bàsquet més grans que ha donat Catalunya.


He dit “nascut al poble” i potser hauria d’haver dit “ciutat”. És millor, perquè Ripollet, que tenia 3.000 habitants fa cinquanta anys, ara en té 35.000, i la seva transformació fa que així se la consideri. Deixem-ho així: en Joan Creus, una llegenda en el món del bàsquet, va néixer a la ciutat de Ripollet l’any 1956, on hi va començar a jugar, per fer-ho més tard amb el Granollers, el Barça i el Manresa, en la pista del qual hi ha penjada la seva samarreta amb el número 7.


Un apunt: en “Chichi” Creus, que és com se'l coneix, dominava com ningú tots els aspectes del joc. Fins al punt d’haver estat, tot i ser un jugador baixet (1,76 d’alçada) un dels jugadors que aconseguia més rebots: una mitjana de 3 per partit. En va aconseguir 1.742 a l’ACB, i és l’únic base del rànquing dels 50 millors rebotejadors.

Joan Creus
Soe surt, deia, davant del Pavelló, a la Rambla dels Pinetons: una altra cosa per gaudir. O no és per disfrutar sortint d’una rambla per on baixava aigua anys enrere, que duu un nom tan bonic?. Per més que fa pujada -que en fa-, s'està a tocar durant una estona, a la dreta, d’un parc magnífic, un bosquet on abunden, com no podia ser d’altra manera, els pinetons, que com tothom sap són els pins petits. Poesia pura, doncs, ja de sortida.

Tot pujant, el primer carrer que es creua és el de Palau Ausit, que divideix el parc en dos. Bona manera de començar perquè dóna peu a esmentar que Palau Ausit és el nom que tenia Ripollet en l’antiguitat. Si, si, l’antiguitat, perquè per si algú no ho sabia, els orígens de Ripollet -o, si es vol, del primer moment que alguna família s'hi va quedar a l’aixopluc d’alguna cova- provenen del neolític: de l’edat de pedra, vaja. Però en tot cas, Palau Ausit s’ho deia fa més de mil anys, quan ja era un poblet, pels grans boscos d’alzines (ausines) que l’envoltava.


Es segueix pujant per la Rambla dels Pinetons fins  a trobar a l’esquerra l'avinguda de Maria Torras (em sembla que du el nom de la filla d’en Domenec Torras, un il•lustre ripolletenc vinculat al teatre) i enllaçar amb  el carrer de la Tramuntana (un altre carrer de nom afortunat, a no ser que es digui així perquè hi bufi un vent que faci aixecar les pedres i en passar-hi se’ns endugui). No aniria malament, però, que espitgés una mica. Per Tramuntana s'arriba a l'avinguda Catalunya i tot seguit a  la Plaça Avrillé (que se’n diu per quedar bé amb el municipi francès d’Avrillé, amb el qual Ripollet hi està agermanat). Es rodeja i es baixa  (que bé!) per una altra rambla, la de Les Vinyes (que segurament se’n diu perquè n’hi havia. Ara no, però arbres si, que corrent s’agraeix més).


Vinyes de Ripollet a principis del segle XX 
En arribar al final de la rambla s'haurà fet 1 km i es gira a la dreta per agafar l’Avinguda de Maria Torras . Una mica de pujadeta, i continuant pel carrer de Sant Josep, que com que és un sant va fer el miracle de fer-lo de baixada pensant amb els que corren avui, fins al carrer de Pizarro, que com se sap honora a un conqueridor espanyol del segle XV.

I parlant de carrers de Ripollet, i parlant dels seus orígens, una curiositat: Ripollet, en el segle XIV, va obtenir el privilegi d’ésser “un carrer de Barcelona”. D’aquesta manera, amb la concessió que li va fer el rei Pere III el Cerimoniós dient “Els habitants del municipi de Ripollet gaudiran dels mateixos drets i deures que els de la Ciutat Comtal”, van quedar més que contents els 17 -heu llegit bé, 17- habitants del poble.


Pel carrer de Pizarro tot seguit, a la primera cantonada, es gira per agafar el carrer de Sant Salvador cap avall i trobar el de Magallanes, un navegant portuguès que va descobrir la manera d’escurçar camí (el primer "retallador" de la història) passant per entre mig de dos oceans al segle XVI.


I per Magallanes, a l’arribar a la Carretera de Santiga, just a tocar del Poliesportiu que és la seu del RUA, el club que organitza la cursa, es gira a l’esquerra per fer  un bon tros del carrer de Balmes i el carrer de la Industria, fins al de la Mercè. Aquí es pot  (podran alguns) anar a tota pastilla, perquè el tram, d’uns dos quilòmetres, és pla com el palmell de la mà.

Cartell de la cursa organitzada pel RUA

És segur que a l’arribar a la Carretera de Santiga, es copsa -d’igual manera que ho s'haurà vist  pujant pel primer quilòmetre- que Ripollet ha estat un lloc on ha tingut molta importància l’agricultura. El riu Ripoll, que d’ell prové el topònim de Ripollet (felicito a qui el va anomenar així per haver trobat un diminutiu tan afortunat), està a tocar. Alguns horts i conreus, en front i a la dreta, serviran per adonar-se'n de quin ha estat el principal medi econòmic de la població. Els historiadors ens expliquen que durant segles, l'agricultura era la base dels seus veïns. I tot i que més tard va començar a instal•lar-se la indústria tèxtil, afavorida per la proximitat de Sabadell, i més endavant la indústria paperera, Ripollet era un poble marcadament agrícola, i el cultiu de la vinya una de les principals fonts de vida del poble.

Els historiadors ens diuen, també, que en els espais per on avui estem corrent hi havia en el passat llunyà molts molins fariners. Com a mostra, molt a prop d’on es gira per agafar la Carretera de Santiga, es conserva El Molí d'en Rata -un antic molí que aprofitava el curs de l’aigua d’una sèquia per moure una mola de pedra que molia el gra per convertir-lo en farina-. El nom li venia del fet que als fills del moliner els deien "Els ratetes" i al seu pare li va quedar el nom d’en "Rata". Les rodes van deixar de moldre definitivament a mitjans dels anys cinquanta del segle passat, i el molí va tancar. Bona pensada van tenir els que van decidir rehabilitar-lo!



El Molí d'en Rata
Al començar el carrer de Balmes hi ha a la dreta un bonic edifici modernista de color blanc: Can Masachs, una torre d’una antiga fàbrica de paper que després de ser restaurada és la seu actual de l’Ajuntament de Ripollet, a pocs metres del Km 2.


Es segueix pel carrer de Balmes, l’eclesiàstic, pensador i polític del segle XIX Jaume Balmes, que era conegut en la seva època per les seves dites filosòfiques, una d’elles: “Un home amb peresa és com un rellotge sense corda”. És un indret seriós aquest, perquè, si s'estira el coll, a la  dreta, al mig d’un parc, es pot  veure de lluny un monument erigit en memòria d’una tràgica riada de l’any 1962, que va desbordar el riu Ripoll i va significar una gran catàstrofe, molt a prop d’on es passa en aquest moment.


"Llevantada", escultura de Ferran Capdevila
de 12 metres d’alçada,
in memoriam de la gran riada de 1963.
Per Balmes es troba el Km 3 a l’alçada del carrer del Riu, i tot seguit s'enllaça amb el de Indústria. Es continua fins al carrer de la Mercè on es gira a l’esquerra i per fer-ne un petit tros –compte que és una pujada curta però es fa dir “si senyor”- fins a la Rambla de Sant Jordi, que s’agafa per enfilar el camí de tornada cap a la sortida/ arribada.

Un autèntic plaer passar corrent per aquest carrer, on hi ha el Km 4, perquè la Rambla de Sant Jordi és la principal arteria de la ciutat, comercial i cívica, i conté un bon munt de centres d’activitats socials. Es veu al passar: el Centre Cultural, un modern edifici de color blanc; el Casal de Joves situat en una antiga torre; al davant el Centre Parroquial, d’estil modernista...


Per la Rambla de Sant Jordi es creuen carrers de Ripollet d’aquells “de tota la vida”: el de Joan Miró, Casanovas, Pau Casals, la Lluna, Padró...i quan s'arriba al carrer Nou s'agafa una altra rambla, la de Sant Esteve, on, a tocar, hi ha un dels elements característics de la localitat, un molí, a la Plaça del Molí, que per conservar-lo s’ha ubicat feliçment en aquest lloc. A prop com estarà, donarà la benvinguda perquè s'estarà a punt d’acabar el circuit.



El Molí de la plaça del Molí
El circuit s’acabarà enllaçant la Rambla de Sant Esteve amb una altra rambla, la Rambla dels Pinetons, on es troba la pancarta d’arribada i s’hauran acabat els primers 5 quilòmetres del recorregut (o els únics per a qui només en faci cinc). Els que en facin 10 tornaran a fer el mateix recorregut amb una segona volta, i alguns i algunes seran capaços de fer-la amb menys temps que la primera de tant que els haurà agradat. Ja us ho deia al principi.

Miquel Pucurull


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada