25.8.16

El futur incert del maratonià medalla de plata a Rio

El vaig veure creuar la meta d’arribada de la marató olímpica de l’altre dia. No se’l veia gaire content, tot i que havia entrat segon. Ho va fer creuant els braços dues vegades per damunt del cap. Acostumats com estem a gestos inversemblants del futbolistes quan fan un gol, no hi vaig fer massa cas. Vaig suposar que celebrava la medalla de plata dedicant-la cursa a algú.

Però no, en Feyisa Lilesa, atleta d’Etiòpia, ho va fer per denunciar al món que el règim del seu país el té, com als de la seva ètnia de la regió d’Oromia, encadenat: sotmès a una terrible repressió per part dels mandataris de la seva nació.

"El gest ha estat una protesta perquè sóc oromo, i a Etiòpia els oromo som reprimits pel Govern. Ens maten i ens empresonen, som sospitosos pel simple fet de ser oromo. Tinc parents presos i portaré la protesta de la meva gent allà on vagi per solidaritat", va declarar l'atleta en una conferència de premsa. "A Etiòpia el Govern ens obliga a deixar les nostres terres, ens empresona i ens mata. Jo els demano que vostès, els periodistes, parlin de la democràcia que no existeix al meu país, i dels interessos econòmics que donen suport a la repressió dels oromo ", va expressar Lilesa, desesperat perquè el seu missatge arribés.

Des de fa dècades a Etiòpia hi ha un seriós conflicte entre ètnies. Els oromo estan sotmesos als amhara, l'ètnia dominant a Etiòpia tot i que no la més nombrosa. Els oromo han estat sistemàticament sotmesos i discriminats des que va arribar al poder el rei Menelik II, a finals del segle XIX. Els tres últims règims etíops -l'emperador Haile Selassie, una dictadura marxista i l'actual Partit Revolucionari Democràtic- han anat acabant sistemàticament amb els oromos buscant una centralització, portant-los a emigrar cap a altres països com Somàlia i Eritrea o altre llocs. Els amhara governen el país i mantenen des dels anys setanta una guerra de baixa intensitat contra els oromo, que durant aquest temps s’han organitzat en diferents fronts de lluita armada.

L'ètnia oromo - amb més de 30 milions d'habitants entre Etiòpia, Kenya i Somàlia- va començar el novembre passat unes manifestacions contra el Govern que des de llavors s'han saldat amb la mort de més d'un miler de persones per la brutal repressió policial. Les protestes es van desencadenar arran de l'aprovació d'un pla urbanístic per ampliar i modernitzar la capital del país, Addis Abeba. La constitució etíop considera totes les terres del país com a propietat de l'Estat. La regió dels oromo envolta la metròpoli,i la seva expansió implicava l'expropiació forçosa dels agricultors i ramaders oromo. Les manifestacions en contra del projecte urbanístic es van estendre. La forta repressió policial i els centenars de morts van forçar al Govern a retractar-se i suspendre l'execució del pla. Aquesta mesura va sufocar temporalment les revoltes, però aquestes van tornar a ressorgir a principis d'agost, costant la vida a més de 400 persones.


Feyisa Lilesa tem per la seva vida. De fet no ha tornat al país amb la resta d'atletes etíops i ha demanat asil polític al Brasil. Davant la pressió internacional que s’ha fet en dos o tres dies, les autoritats locals han promès que no el castigaran si decideix tornar. Però ell no se’n fia.
"Si torno, sé que podrien empresonar-me o fins i tot matar-me pel meu gest”.
 
L'home, que va córrer la marató olímpica de Rio en 2h09.54, és un atleta d’elit mundial. Té 26 anys. A la marató de Rotterdam de 2010 va fer una marca (2h05.23) que el va convertir en el corredor més jove del món capaç de baixar de 2h06. L’any 2012 va aconseguir 2h04.52, que el va situar en aquell moment entre els 10 maratonians més ràpids de la història.

Lilesa té esposa i dos fills que estan a Etiòpia. Resulta sorprenent, però el futur del medallista olímpic és incert. Una campanya a Internet en el seu suport va aconseguir l'endemà de la marató de Rio més de 70.000 dòlars. Es va engegar amb l’objectiu de que pugui mantenir-se, ell i la seva família, mentre es resol la seva situació. Resulta sorprenent, deia, perquè en qualsevol país, un esportista que hagi guanyat una medalla als Jocs és rebut amb tots els honors. Pel que sembla, a Etiòpia no, per un gest solidari.

                                                          -------------
Miquel Pucurull
25/08/2016

23.8.16

Dos atletes joiosos: els dos últims de la marató olímpica de Rio

Un participant en una marató, qualsevol que sigui, és testimoni d’una experiència única. Què no dir del que arriba últim? o del penúltim? L’altre dia, a la marató d’homes de Rio, van sortir 155 corredors i la van acabar 140. Dels dos darrers en voldria dir alguna cosa que he pogut esbrinar.

L’últim, l'atleta de Jordània, Methkal Abu Drais, va patir grans defalliments; es va mantenir com va poder i va arribar. Va ser el darrer classificat (2h46.18). És un maratonià d'elit, amb una marca de 2h17 al gener del 2015 a la marató de Marràqueix. Què li deuria passar per trigar mitja hora més que fa un any i mig? És molt curiós. Comprensible i comú en corredors populars, però gens normal en atletes d’alt nivell. Va sortir lesionat? es va lesionar durant la cursa? No ho sé. No ho he pogut saber.

En qualsevol cas, el que l’igualava a un corredor anònim era la seva enorme alegria en creuar la meta. Semblava talment que havia aconseguit la marca de la seva vida. I no era així, en absolut. Com sigui, cal felicitar-lo per haver volgut acabar la marató malgrat el temps perjudica al seu brillant currículum: a banda de la marca que té, en Methkal Abu Drais va guanyar la marató d’Estocolm de 2012.


Un altre cas curiós és el del penúltim arribat, el japonès Kuniaki Takizaki. El seu temps va ser de 2h 45.55. Ell no és un atleta d’elit. De fet, i a diferència de gairebé tots els participants a la marató olímpica, no és un esportista professional. És un dels nostres: un corredor popular que li agrada córrer maratons. N’ha fet unes quantes, i la seva màxima il·lusió era la de ser maratonià olímpic.

Com que li era impossible córrer representant al Japó perquè les seves marques són modestes i de cap manera podia aconseguir la mínima, es va nacionalitzar cambodjà l’any 2011, on li exigien molt menys, amb la idea de córrer als Jocs de Londres del 2012. El Comitè Olímpic no el va deixar perquè només feia un any de la seva nacionalització.

Però l’home va posar tota la seva il·lusió en els Jocs de Rio quatre anys més tard. El projecte es va fer realitat. I el mes de juliol d’aquest any Cambodja el va seleccionar després de guanyar una marató en aquell país amb catorze minuts menys que el segon classificat.

Takizaki va acabar la marató de Rio exultant , tot i que amb aspecte de deshidratat. Va dir sentir-se campió per haver trepitjat la meta de la marató dels Jocs. "Estic ple de felicitat, he arribat a la meta de la marató dels Jocs Olímpics. Res és tan bonic com això".


Ara tornarà a la seva feina. Com deia al principi, és un corredor popular. Treballa d’humorista (de pallasso, si no fos que la paraula pot semblar despectiva). El seu nom artístic és Hiroshi Neko. Petit, 1.47 d’alçada i 50 kg de pes, és un còmic d’èxit que fa pel·lícules i tot. La seva fama, per cert, li serveix per promocionar curses on recapta diners per ajudar als joves esportistes de Cambodja.

A l’arribada, en Takikazi i l’Abu Drais, penúltim i últim classificat de la marató olímpica de Rio, es van fondre en una abraçada. L’un i l’altre, de ben segur, havien escrit amb les seves passes, i per motius ben diferents, una esplèndida pàgina de la seva vida.


                                                 ---------------
Miquel Pucurull
23/08/2016

22.8.16

La història ignorada de Peter Norman en els JJ.OO. Mèxic’68

Dos atletes negres van protestar per les diferències racials al podi dels Jocs Olímpics de Mèxic’68. En la cerimònia del lliurament de medalles dels 200m, els nord-americans Tommie Smith i John Carlos, que havien acabat primer i tercer, descalços i amb el cap cot, van aixecar el puny enfundat amb un guant negre mentre sonava l’himne d’Estats Units, protagonitzant la imatge més impactant d’aquells Jocs. El Black Power li feia saber al món que els negres no gaudien de la llibertat de la qual parlava la lletra del seu himne.


El que no és gaire conegut, em sembla a mi, és que l’atleta que compartia podi amb ells, un xicot blanc de 26 anys nascut a Austràlia, Peter Norman de nom, que va guanyar la medalla de plata, es va voler implicar en la seva lluita.

En el seu país, els aborígens també estaven exclosos de la societat i Peter Norman entenia que era un gest universal contre el racisme. Duia al costat esquerra del xandall, com ells dos, una insígnia del Projecte Olímpic pels Drets Humans, una campanya que volia portar el conflicte dels negres a l’àmbit esportiu. I a més a més, va ser ell qui els va suggerir que compartissin el parell de guants negres -símbol del Black Power- , quan, al acostar-se al podi, van adonar-se que només un d’ells els duia. Això explica perquè un va aixecar la mà dreta i l’altre la mà esquerra.

Els dos nord-americans van ser expulsats dels Jocs.  Castigats pel seu gest, no van poder tornar a competir mai més. E
l govern australià també va reprendre a Peter Norman severament. La premsa del país el va condemnar a l'ostracisme i el comitè olímpic australià tampoc li va tolerar el seu acte solidari: no el va convocar per als Jocs següents de Munic'72, tot i haver-se guanyat la plaça.

Peter Norman, que mai no va reclamar la medalla d’or del guanyador Smith, va morir
d'un atac de cor el 2006 als 64 anys. El seu millor temps en els 200 metres (20,06) encara és el rècord d’Austràlia de la distància. Va patir un enorme rebuig al seu país passat els Jocs, i no sé si una bona part de la societat australiana li van acabar de perdonar mai la seva adhesió al gest dels dos atletes negres. Tanmateix, Smith i Carlos van assistir al seu funeral l'any 2006 i van voler dur-lo a les seves espatlles en acabar la cerimònia. 


Miquel Pucurull 

15.8.16

Fisonomia de la Cursa de la Plaça de la Farga'2016

El dissabte 27 d'agost se celebra una cursa de 3,2kms al barri de Sants. La prova surt al carrer de Rossend Arús a tocar de la Plaça de la Farga, davant del local de la Comissió de Festes, organitzadors d’aquesta singular cursa de Festa Major d’un circuit del qual se’n fan 3 voltes.

Plaça de la Farga poc després de ser urbanitzada. Any 1957
El carrer de la sortida honora a Rossend Josep Ramon Arús i Arderiu, un periodista, dramaturg i polític republicà de finals del segle XIX, que va donar a la ciutat una important biblioteca pública que està al passeig de Sant Joan i que duu el seu nom.

En baixar uns 50 metres pel carrer es gira tot seguit a la dreta pel de Juan Bravo, nom d’un regidor de Segòvia del segle XV que fou cap dels comuners de Castella, l’exèrcit format per camperols i petita noblesa contra l’incipient absolutisme monàrquic de l’època. Ja ens està bé, però ningú sap perquè se l’honora en un barri de la ciutat. 

Justament en girar, al xamfrà de Rossend Arús- Juan Bravo hi ha una casa de veïns que té una curiosa façana. L'arquitecte que la va dissenyar la va omplir de trossos de pedres de diferents mides i formes incrustades a les parets d’obra, de dalt a baix. 

De Juan Bravo se’n fan també uns 50 metres fins arribar al carrer d’Olzinelles. Es gira cap a la dreta per agafar-lo, on per unes obres al subsòl s’hi va trobar fa poc l’entrada a un refugi antiaeri que hi havia durant la Guerra per guarir els veïns. Un dels més de mil que hi va haver a Barcelona.

Olzinelles amunt (carrer que duu el nom de l’antic propietari dels terrenys de la zona, el comte d’Olzinelles) en suau pujada que no desmanegarà a ningú, hi ha llocs plens d’interès. El primer a trobar poc després del gir és l’Escola Bressol Guinbó; una mica més amunt, a l’esquerra, el Centre Social de Sants , una activa associació de veïns que va néixer l’any 1971, a les acaballes del franquisme, de manera clandestina, a la parròquia de Sant Medir de la Bordeta, que han liderat un munt de reivindicacions.

El Bahia actualment
Seguin pel carrer d’Olzinelles, a la dreta s’hi veu un edifici abandonat i amb les portes i finestres tapiades. Té molta història. Fou la seu de la Lleialtat Santsenca, una de les primeres cooperatives que va tenir Barcelona. Fundada l’any 1891 en un altre lloc del barri es va traslladar aquí l’any 1928. La van engegar uns treballadors que formaven una coral. Ho van fer per tal d’aconseguir aliments a preu econòmic. Vint anys després, el 1948, l’edifici va acollir la sala Bahia, un dels balls més populars de la ciutat durant anys. Estava ubicada al primer pis (als baixos hi havia la fàbrica de torrons Viar) i s’omplia a besar de joves, i no tan joves, que ballaven al so d’orquestres i cantants de renom, un d’ells l’Antonio Machin, el de “Los angelitos negros”. A les primeries del anys setanta el Bahia va entrar en decadència. A mitjans dels vuitanta es va convertir en una sala d’estètica heavy-metal, la Rainbow, que va tancar el 1988. L’immoble va ser okupat el 2006 durant dos anys. És un espai de propietat municipal i de fa temps s’hi estan fent obres per convertir-lo en un equipament social que, pel que es deia, havia d’estar enllestit aquest 2015. 

En un no res s’arribarà al carrer d'Ibèria, uns pocs metres més amunt, a la dreta (un petit carrer que conserva l'encant de quan Sants era un poble) per agafar-lo abandonant el d'Olzinelles  i anar a petar al cap de munt del carrer de Rossend Arús i la Plaça d'Ibèria, també agradable de passar-hi corrent la cursa.  A la plaça, els santsencs li diuen la Plaça del Violí tot recordant que anys ha hi anava cada diumenge un home cec a tocar aquest instrument per tal de guanyar-se algun ral (25 cèntims de pesseta).
Aquesta plaça i la seva veïna, la de Bonet i Muixí, on hi ha la Parròquia de Santa Maria dels Sants, formen un petit turó on s'hi van assentar uns primers pobladors i molts segles més tard es va començar a configurar el barri de Sants.

La Plaça d'Ibèria amb la Casa del Rellotge al fons. Primeries del segle XX
A l’esquerra de la plaça d'Ibèria hi ha un edifici que pertany a la Societat d’Artistes, la modernitat del qual trenca l’encant que dèiem del conjunt format pel carrer per on s'acava de passar i la placeta, però que hi farem. Encara bo que, estirant el coll s’albira, una mica més enllà, la Casa del Rellotge, l’edifici més antic de Sants, que és l'única masia que ha sobreviscut al barri. A la façana hi havia un rellotge del qual ara només en queda l’agulla. L'escriptor Josep Miracle, nascut a Sants, li va dedicar fa anys un poema que hi figura. Una estrofa diu, “La mort del rellotge, condol de saber-la. El temps passa lent sobre el mur que s'esberla”. Un apunt: Fructuós Gelabert, el pioner del cinema a Catalunya, va filmar un documental d'un gran valor en aquest indret. Fou l'any 1902. El va anomenar Processó de les Filles de Maria. Es conserva a la Filmoteca. Les imatges mostren unes nenes vestides de primera comunió que, sortint de la parròquia de Santa Maria dels Sants, passen per davant de la Masia del Rellotge de la plaça d'Ibèria i baixen pel carrer de Rossend Arús per anar a la Bordeta.

A la cursa, des de la plaça d’Ibèria s'enllaçarà amb el carrer del Sant Crist, on hi ha  l’Institució Montserrat, l’escola on hi juga a bàsquet el BIM (Bàsquet Institució Montserrat) des de 1930, un dels primers en introduir aquest esport a l’estat espanyol. Acabada la Guerra Civil  es va tornar a posar en marxa el club l'any 1939,  havent de canviar reglaments i normes. I el nom. Li van haver de posar Baloncesto Invicto Montserrat.

Tot seguit s’agafarà el carrer d’Almeria, a la dreta, per baixar-lo. En fer-ho, ves per on, es passarà pel començament o acabament de tres carrers d’indole règia o nobiliària. És curiós que sigui en un barri tan proletari i poc monàrquic com Sants. El primer el del Rei Martí, a l’esquerra, en honor de Martí l’Humà, el darrer rei de la dinastia catalana, mort a Barcelona l’any 1410. El segon, a la dreta, el passatge del Baró de Griñó, un noble que va impulsar la creació de la clínica de salut l’Aliança. I el tercer, a l’esquerra també, el carrer de la Reina Victòria, la besàvia de l’actual rei d’Espanya. Li deien “La desdichada”. Casada amb el llibertí Alfonso XIII, aquest li va ser infidel amb un munt de dones, des de aristòcrates a actrius.

La fàbrica de sabó om ara hi ha la plaça de la Farga
I en arribar a baix del carrer d’Almeria s’ha de trobar la plaça de la Farga, que pren el nom d’una antiga ferreria. Durant la guerra hi va haver un refugi antiaeri. També, a la plaça, hi va haver a les primeries del segle passat una fàbrica de sabó, el nom de la qual era Compañia Fabril de Aceites Vegetales, Sucesora de A.García y Cía. Els amos eren una família d’Igualada, els Garcia Fossas, que havien vist a Filipines com es fabricava el sabó.

El barri de Sants ha estat el bressol del ciclisme a casa nostra. De fet, va ser a Sants on l'esport va començar a ser practicar a Barcelona per la classe treballadora quan només o feia la burgesia. I el de la bicicleta va quallar moltíssim. A les primeries del segle passat hi va haver un petit velòdrom de 200 metres de corda a tocar de la plaça de la Farga. La pista era de terra.  N'hi deien el Club Pista Velo Sans i tenia la seva entrada pel carrer de Rossend Arús, llavors Mediodia. Va durar poc temps. A Sants mateix van construir un altre velòdrom de millors característiques al carrer Sant Jordi, a prop de la via del tren, que es coneixia com El Cubell.

Com a curiositat, he trobat a l'hemeroteca del diari Mundo Deportivo del dia 1 de juliol de 1909  l'anunci d'una ensenyança gratuïta per a que les dones aprenguessin a córrer en bicicleta en l'esmentat velòdrom del carrer Mediodia, actual Rossend Arús.

Continuant corrent la cursa s’anirà a buscar a l’esquerra el carrer de Rossend Arús per completar el kilòmetre en el mateix punt de la sortida, i en fer-hi dues voltes més al mateix circuit (els grans, perquè els nens i nenes en faran una o dues segons l'edat) s’haurà acabat la prova. Una cursa que serà la trentena vegada que se celebra, que ja són anys. I a més a més, gratuïta, una cosa cada cop més estranya. Felicitats als organitzadors.
                                                            ----------o-----------
Web de la cursa: https://www.facebook.com/sharer.php?u=https%3A%2F%2Fwww.runmagazine.es%2F35a-doble-milla-de-la-placa-de-la-farga%2F&t=35a%20Doble%20Milla%20de%20la%20Pla%C3%A7a%20de%20la%20Farga


Miquel Pucurull

Nary Ly, l'ultima classificada a la marató de Rio'16

Veure a la corredora que ahir va quedar última a la marató dels Jocs de Rio m’ha fet esbrinar per saber de ella. Qui és Nary Ly, la cambodjana de 44 anys, que va creuar la línia d’arribada en darrera posició exultant de felicitat?


La seva història personal és colpidora. Quan era molt petita va ser una supervivent del règim dels Khmers Rojos al seu país (extremistes guerrillers d’inspiració maoista que van a arribar al poder a Cambodja i en quatre anys -de 1975 a 1979- van exterminar dos milions de persones, un genocidi que encara s’està jutjant).  Pels estralls de la guerra va a ser separada de la resta de la seva família quan tenia dos anys i va viure la infància en un camp de refugiats de Vietnam. El 1981, amb nou anys, va poder sortir d'aquell infern gràcies a la Creu Roja francesa que li va trobar una família de Paris que la va acollir i educar fins als 18. Va tornar a Cambodja disset anys després d’haver estat refugiada,  per poder abraçar a la seva mare i a quatre dels onze germans que tenia.

Nary Ly és científica. Es va treure un doctorat sobre el sida per la Universitat de Bordeus, i treballa des de fa anys en un centre mèdic de Nova York sobre malalties infeccioses. 

Fa deu anys que corre. El 2006 va fer la seva primera mitja marató a Siem Reap (Cambodja), tot recaptant fons per als nens afectats pel virus del sida. Abans de Rio havia fet tres maratons, dues a Paris, la primera el 2011 i la segona el 2012 (Cambodja la va descartar per la dels Jocs de Londres del 2012) i una a València el novembre de l’any passat, on va aconseguir baixar de les tres hores (2h59).

Apassionada pel córrer, fa un temps es va prendre un any sabàtic en la seva carrera mèdica per viatjar a Kenya i entrenar en el bressol dels corredors de fons i mig fons. Va començar a millorar temps, però no es plantejava participar en uns Jocs Olímpics. Fins que en el 2014 va conèixer a l’ultrafondista lleonès Salvador Calvo en una cursa extrema. Ell es va convertir en la seva aparella i el seu entrenador, i ella va començar a somiar amb Rio'16.

Tot i no comptar amb la mínima (2h43) el comitè olímpic cambodjà la va convidar a participar en els Jocs Olímpics de Rio amb una de les invitacions que l'organització reparteix entre aquells països amb menys nivell esportiu.

El seu objectiu era molt clar: "Vull ser la primera cambodjana a participar en una marató olímpica, i que això serveixi per inspirar futures generacions al meu país per promoure una vida saludable, que els joves tractin de sobresortir en els estudis i en l'esport. Intento trencar les barreres de gènere a Cambodja, on les normes conservadores tradicionals minen el creixement de l'esport femení. No vaig a aconseguir una medalla, simplement vull sortir i arribar.”

I ho ha poder fer. Va arribar la última, amb 3h20, però va assolir la glòria. Com la primera, que va arribar gairebé una hora abans.

                                                              -----------
Miquel Pucurull
15/08/2016

9.8.16

L’insòlit ensurt de l’atleta que va encendre el pebeter de Rio’2016

El que li va succeir al brasiler Vanderlei de Lima en els Jocs d’Atenes del 2004 és una de les històries més insòlites de la marató olímpica.

De Lima marxava al capdavant de la prova amb uns 25 segons de diferència sobre els seus perseguidors i s'encaminava cap a la medalla d'or. De sobte, en el Km 36, un espectador –el pastor irlandès Cornelius Horan- se li va abalançar i el va retenir. No el va deixar anar fins que un altre espectador va sortir en ajuda de l'atleta i va aconseguir tornar-lo al circuit. 

Exhaust i trencat físicament i mentalment, el brasiler va aconseguir refer-se i va conquistar el bronze (2h:12.11) davant de l'afició que omplia l'històric estadi on es van celebrar el primers Jocs Olímpics el 1896.

La victòria va ser per a l'italià Stefano Baldini (2h: 10.55), seguit del nord-americà d'origen eritreu Keflezighi (2h: 11.29) i del brasiler.
Vídeo de l'incident:


Malgrat l’ensurt, Vanderlei de Lima estava content. "És igual el que m’ha passat . He aconseguit el bronze i estic molt feliç de poder pujar al podi amb aquests dos atletes".

L'incident va commocionar Brasil i De Lima es va fer molt popular. El Comitè Olímpic Internacional (COI) li va concedir la medalla Pierre de Coubertin per la seva esportiva actitud. Dos mesos després, el boicotejador, que havia dit que volia cridar l'atenció sobre la bíblia i anunciar la segona vegada de la vinguda de Crist, li va demanar perdó per carta.

Enguany ha estat l’encarregat d’encendre el pebeter olímpic a Rio’2016 , un honor que el convertirà encara en més llegenda a Brasil. 

                                                     ---------------
Miquel Pucurull
09/08/2016

8.8.16

Un maratonià, la primera mort d'un esportista en uns Jocs Olímpics

La primera mort d'un esportista en uns jocs olímpics de l'era moderna va ser la d’un corredor. Fou el portuguès Francisco Lázaro a la marató dels Jocs d'Estocolm de 1912.

Lázaro havia nascut trenta-un anys abans al barri obrer de Lisboa, en el si d'una família molt pobra. Sent un nen, i sense poder trepitjar mai una escola, va aprendre a fer de fuster. Guanyava molt poc i anava tots els dies a la feina corrent.

Un dia, als 27 anys, es va decidir a fer la marató de la ciutat de Lisboa de 1908. Va ser la seva primera victòria, la primera de moltes a Portugal. Sense deixar de treballar (l'esport professional no existia en aquella època) es va convertir en una mena d'heroi nacional, el desportista do povo li deien. I així el 1912 va ser seleccionat per Portugal per competir en els Jocs Olímpics d'Estocolm. Analfabet, pobre i obrer, va formar part de la delegació olímpica portuguesa juntament amb sis esportistes més, tots ells aristòcrates o de la classe alta.

En aquell moment, Lázaro tenia un temps de 2h52, realitzat aquell mateix any a la marató de Lisboa. La seva marca era la millor de la de tots els atletes inscrits a la prova de marató dels Jocs. Se’l considerava com a màxim favorit. Aconseguir una medalla seria un fet insòlit, esportista pobre com era, i un gran èxit d'un país petit com Portugal.

El matí del diumenge 14 de juliol, el dia de la cursa, els seus companys de selecció van dir que se'l veia confiat. Els va fer un comentari que quedaria per a la història com una premonició: "Ou ganho ou morro" (O guanyo o moro). La calor era sufocant, 32º. Poc abans de la sortida, els seus compatriotes, inquiets per la seva absència, se'l van trobar als vestidors empastifant-se amb una capa de greix. Una tècnica que llavors es deia que servia per augmentar el rendiment.


Lázaro va començar la carrera al capdavant del grup. Ell i un japonès eren els únics que no portaven el cap cobert, i l'implacable sol el feia patir. Al quilòmetre 29, en un turó, va començar a trontollar. Va caure, es va aixecar i va seguir corrent. Ja no era líder de la cursa. Es va tornar a caure diverses vegades, negant-se a rebre assistència dels jutges de carrera. Va perdre el coneixement al quilòmetre 30. El van traslladar a l'hospital. Va ingressar amb 41 graus i va morir al cap d’unes hores, a les sis de la matinada.

Segons l’informe de l’autòpsia que li van fer, Lázaro va morir per diversos motius. Un d’ells per haver-se embetunat el cos amb llard impedint la transpiració, un altre per no haver-se posat una gorra per protegir-se del sol, i un altre més per haver consumit un compost que el va dopar: una barreja de 4 clares d'ou, 1 rovell, 450 mil·lilitres d'aigua, 700 d'essència de trementina i 700 grams d'àcid acètic i una "mica" d'estricnina.

La seva mort va causar una gran commoció entre els atletes i l'opinió pública sueca. El cap de setmana següent es va celebrar un funeral a l'Estadi Olímpic d'Estocolm al qual van acudir més de 23.000 persones. Es van recaptar gairebé 4.000 corones per a la seva dona i els suecs van aixecar una làpida en el seu honor.

El destí va voler que a escasses hores de la seva mort, el mateix dia que Francisco Lázaro va competir a la marató olímpica d’Estocolm,  naixia la seva filla a Lisboa. L'escriptor portuguès, José Luis Peixoto, va convertir a Lázaro en protagonista de la seva novel·la "El cementerio de pianos". No em resisteixo a transcriure un paràgraf del llibre en el que li narra a la seva nèta la vivència de córrer la última de les seves maratons

"Uns per uns altres. Passen grups de corredors per davant meu. No sé quin vent els porta. El sol m’aixafa contra el terra. El sol em dobla l'esquena, el sol em tira del pit, però jo sóc més fort, més fort, més gran que el cansament. Fa molt de temps que conec l'instant en què el cos comença a repetir: para, para, para. Les meves cames no paren. Para, para, para. Però segueixo alternant els braços per davant del tronc, com si donés cops de puny a l'aire, com si lluités amb el vent i em tornés cada vegada més feble, cada vegada més a prop de rendir-me. El meu cos és més pesat que el vaixell que em va portar de Lisboa. Para, para, para. Atura’t. Ara passen grups de corredors per davant meu, el vent els porta però jo sóc més gran que el cansament ".

Un record per a aquest desportista do povo que el van convertir en mite. Avui, però, oblidat.

                                                   ----------
Miquel Pucurull
08/08/2016

1.8.16

JJOO de 1904, primer cas de dopatge a l'atletisme modern

Els historiadors parlen de dopatge d'atletes a l'antiga Grècia. Però a l'era moderna, la marató dels Jocs Olímpics de Saint Louis de l’any 1904 ja conté un cas que té a veure amb el dopatge, en l'atleta guanyador, Thomas Hiccks.

En un principi, en acabar la prova es va donar com a guanyador a l’atleta novaiorquès Fred Lorz, que va entrar a meta el primer. Però ell mateix va reconèixer, abans que li pengessin la medalla d’or, que en el Km 14 va fer autoestop i va anar en un automòbil durant 18 quilòmetres. Desqualificat, es va considerar a Thomas Hiccks, que va entrar segon, com el vencedor de la marató olímpica. La va fer en 3.28.53, la pitjor marca de tots els guanyadors olímpics de la història, i es manté com el medalla d’or d’aquell any.

En aquella època el van donar guanyador. Però ara també seria desqualificat perquè, defallit a falta de pocs quilòmetres de l'arribada, Thomas Hiccks va ser ajudat durant una estona pel seu entrenador que el seguia en un cotxe, i un espectador.


Thomas Hiccks, ajudat a acabar la marató

Aquí no acaba la història. Segons es va saber més tard, Hiccks, que va voler abandonar en caure al terra tres vegades, va poder seguir després que el seu entrenador li injectés dues racions d'estricnina, el producte que s'emplea per matar rates.
L’afer està considerat, amb tots els honors, com el primer cas de dopatge de la història de l’atletisme contemporani.

Un apunt. S’ha considerat a Thomas Hiccks com el primer atleta de la història moderna que va ser dopat per millorar el seu rendiment. Però no fou el primer esportista. Vint-i-cinc anys abans de la marató del Jocs de Saint Louis havien començat a celebrar-se curses de bicicletes de llarga durada i els ciclistes ingerien cafeïna, trossos de sucre barrejats amb èter o alcohol per tal de suportar l'esforç. El dopatge es va instaurar en aquest tipus de proves, i el juliol de 1896 va morir el ciclista anglès Arthur Linton de 27 anys a causa del consum d'estupefaents durant una cursa que durava 6 dies. Una mort que el Comitè Olímpic Internacional, en un estudi sobre l'evolució històrica del dopatge que va fer el 1997, considera com la primera mort d'un esportista per aquesta causa durant una competició.

--------o--------

Miquel Pucurull
05/08/2016