12.7.17

A Barcelona honorem personatges indignes i oblidem a esportistes mítics

Des de fa temps, l’Ajuntament està estudiant canviar el nom de carres que tenen a veure amb els Borbons (passeig Joan de Borbó, plaça de Joan Carles I, avinguda Maria Cristina, etc) la tírria dels quals vers Catalunya és patent des de fa segles. De tant en tant en parlen els mitjans.

El general Prim
Hi ha casos, però, que no susciten enrenou. Resulta sorprenent els honors que li fem al general Prim a Barcelona (una rambla, un monument al parc de la Ciutadella...), perquè aquest militar va bombardejar la ciutat l’any 1843 per sufocar una revolta ciutadana, eminentment popular, que demanava canvis polítics. El bombardeig des de Montjuïc, amb bombes que queien de manera intermitent estava manat per qui llavors era el brigadier Prim. Va durar 81 dies el setge de les tropes governamentals que comandava, fins que va obligar a la rendició definitiva de Barcelona al govern de Madrid. Abans de començar a tirar bombes a la ciutat, va ser quan l’home va pronunciar la famosa frase: “O caixa o faixa”, és a dir, o la caixa per a l’enterrament, o rebre la faixa de general. I es va endur la darrera: li van donar el faixi de general, i per pacificar altres zones de Catalunya (Girona també la va bombardejar mesos després) va rebre el títol de Compte de Reus i Vescomte del Bruc. Hi ha coses que un no s’explica.

Monument a Antonio López
A destacats negrers esclavistes també els homenatgem. Antonio López (que té una plaça amb el seu nom i un monument a tocar de Correus, que sembla que s'enderrocarà aviat pel que diuen) i Joan Güell (que té un monument a la Gran Via/Rambla Catalunya). A propòsit de l’esclavatge, també hi ha dos carrers més dedicats a indians que n’eren fervents defensors pel negoci que els hi suposava: el de Biada al barri de Gràcia i el de Xifré (porxos d’en Xifré), enfront de la llotja.

Alguns militars de les guerres del Marroc dirigits per Franco tenen un nom de carrer: el Tinent Floresta, el Capità Arenas, el Comandant Benítez, González Tablas o el General Vives. Els seus historiadors diuen que les seves unitats militars es van caracteritzar per l’ús sistemàtic de bombardejos sobre poblacions civils. Fins i tot amb armes químiques prohibides a l’època per tractats internacionals.

I parlant de militars, al Poblenou hi ha el carrer dels Almogàvers, el brutals mercenaris de la corona d'Aragó i Catalunya del segle XIV. I en ple Eixample hi ha molts carrers dedicats a caps militars almogàvers: Roger de Llúria, Roger de Flor, Entença, Rocafort

Barcelona està farcida de monuments i carrers o places amb noms de polítics, guerrers, militars, capellans, sants...però d’esportistes, molt pocs. Es poden comptar amb els dits d’una mà, màxim dues.

Monòlit a Ramon Oliu
Miracle fou que la ciutat honorés fa quatre anys a Ramon Oliu, l’artífex del món popular del córrer a Catalunya, amb un monòlit a l'avinguda de Ferrer i Guardia, a pocs metres de l'emblemàtica Font Màgica de Montjuïc. El lloc per on passen o comencen i acaben un munt de curses, i , exactament, el punt de sortida i arribada de la primera marató popular celebrada a Barcelona l’any 1980, impulsada per ell.

Sovint es diu -un servidor ho diu- que no honrem com cal als esportistes. I és una veritat com un temple: només s’ha de veure que,  fins i tot, a un jugador de futbol llegendari com en Kubala, fa temps que s’està demanant que li posin un carrer i res de res.
Ladislau Kubala
Hi ha un carreró mig amagat a l'interior d'una illa de cases del carrer Numància que duu el seu nom. Poca cosa, pel que va significar per a la ciutat aquest jugador de llegenda. I no hi ha manera. Al nomenclàtor ni hi figura. Com una gran cosa, dintre de l'àrea privada del recinte del Camp Nou hi ha una estàtua. No s’hi assembla gaire, per cert.

La relació d'esportistes catalans o arrelats a Catalunya desapareguts, que haurien de tenir una distinció honorífica a la ciutat de Barcelona és gran. (Al meu parer no s'hauria d'esperar a que passessin cinc anys des de la seva mort; una norma actual, que ho estableix, és una bajanada).

Per dir-ne alguns:  Antoni Ramallets, el millor porter de la història del Barça; Joan Segarra, el que fou el seu capità molts anys; Johan Cruyff , el mític jugador i entrenador; Josep Parra, l'emblemàtic jugador del RCD Espanyol, Eduard Kucharsky, el llegendari jugador de bàsquet; Lluís Ysamat, considerat un dels millors porters d'hoquei herba del món;  Juli Soler i Santaló i Maria Antònia Simó, pioners de l'excusionisme d'alta muntanya i de l'escalada respectivament; Jep Desclaux, un dels millors jugadors de rugby de la història; l'atleta Rossend Calvet, guanyador de la primera Jean Bouin; Lluís Meléndez, el primer atleta català que va participar en uns Jocs Olímpics; Guerau Garcia, pioner de la marxa atlètica i periodista; Joaquima Andreu, una de les primeres dones que va practicar atletisme a Espanya; Gregorio Rojo, corredor i entrenador de llegenda; la tennista Rosa Torras, la primera dona que va participar en uns Jocs Olímpics... 
La llista podria ser llarga.

                                                     ------------------------


Miquel Pucurull
12/07/2017

Inspirat en els articles
i 'Ells no tenen cap carrer' de Marc Sanglas (l'Esportiu) http://www.lesportiudecatalunya.cat/nel9/article/8-esports/57-opinio-esports/673864-ells-no-tenen-cap-carrer.html
 i 'Els noms dels carrers de Barcelona: el passat a debat' de Gustau Nerin. (El Nacional.cat) http://www.elnacional.cat/ca/cultura-idees-arts/nom-carrers-barcelona_101388_102.html 

7.7.17

L'equip petit. L'esport, una eina de valors

A vegades, en aques blog, que va de córrer, hi  escric altres coses. Com és el cas. Aquesta entrada va dels valors de l'esport.

271 gols en contra i només un a favor. Són les xifres amb què l'any 2011 va acabar la temporada el Margatània, club de futbol prebenjamí de Vilanova.

El Margatània és un projecte endegat per l’Associació de Pares i Mares de les escoles Margalló i Cossetània. Com diuen en la seva web, l'objectiu no està orientat als resultats sinó en la formació integral dels nens i nenes, tot fomentant la diversió mitjançant la pràctica de l’esport

Ho aconsegueixen.

Els nens de 6 i 7 anys no guanyaven partits però gaudien de valent i van mantenir sempre la il·lusió. Ho demostra un vídeo que du el títol "L'equip petit", que va ser viral a la xarxa i va donar la volta al món. Un d'ells diu en el vídeo de sota: “Si no marquem ens és igual perquè ens ho passem bé”.



Vídeo: https://www.youtube.com/watch?v=czdg52CNFAQ


El gaudi de tots l'exemplifica l'entrenador Carles Gómez –la persona que va saber inculcar-los els valors de l’esport - rememorant una trucada telefònica que va rebre durant un viatge a París, un dia que no va poder dirigir-los. "Estava davant de Nôtre Dame i vaig rebre una trucada de la meva cosina: 'Acabem de marcar un gol en l'últim partit', em va dir. 'La Emma va marcar el gol i vam estar més d'un minut xisclant sense parar, els pares ploraven d'emoció ... Vam perdre per 12 a 1 però va ser com si haguéssim guanyat la temporada . Tots els jugadors s'acostaven a la banda cridant: 'Hem marcat un gol, hem marcat un gol!!!' ".
Calia celebrar-ho i per això el míster els va convidar a tots a un McDonald's.
















L'any passat vaig voler  saber que se n'havia fet d'aquests nens cinc anys després. Vaig enviar un missatge privat a través del Twitter al titular de @uamargatania preguntant-los-hi. Em van contestat aixó:

"L'Equip petit s'ha fet gran i aquest any ja seran cadets. Com es normal, alguns dels nens i nenes van deixar el futbol. Els nens que varen continuar, s'han proclamat campions de lliga comarcal. Desde el Margatània seguim sempre amb la mateixa filosofia: el futbol com a canal per educar a la quitxalla en els valors de l'esport".

Chapeau!!!

 
                                                             ----------------

Miquel Pucurull
07/07/2017

2.7.17

La 'Contra' del programa Ultraesports de Rac1

Des del 4 de setembre de 2016 intervinc en el programa de ràdio Ultraesports de Rac1 que dirigeix el periodista Raúl Llimós. Un honor per a mi. És una col·laboració molt curta, d'aproximadament un minut de durada, en la qual exposo la meva reflexió sobre coses del món del córrer. En diuen La Contra d'en Pucurull. Ho faig cada diumenge per tancar el programa...fins que se'n cansin, oients o emissora.


La nº 39 diumenge 11 de juny de 2017

L’esport contra l’exclusió social
Amics i amigues, és sabut que l’esport és un mitjà que millora a les persones. Ho van entendre així uns educadors que van engegar fa cinc anys el projecte 'Superacció' al barri del Poblenou de Barcelona, en pensar que una sortida de la marginació d’adolescents amb risc d’exclusió podia ser la triatló. En vam parlar a l’Ultraesports fa un mes i mig. Els preparen per fer-la, tot i que l’entrenament és una excusa: el que fan, en realitat, és ensenyar-los-hi els valors de l’esport. La majoria dels nois i noies són immigrants, altres són catalans; provenen dels serveis socials, tots amb serioses dificultats per integrar-se. A través de l’esport, l’entitat sense ànim de lucre 'Superacció', tracta de potenciar valors com l’autoestima o el treball en equip, superar el fracàs i millorar la relació i la comunicació. Volien crear una acció pedagògica singular, que no es feia enlloc, i ho estan aconseguint. Des que es va fundar han ajudat a 800 joves, preparant-los durant un mínim de 2 anys  per a la inclusió a la societat mitjançant l’esport,  sense que la finalitat del pla sigui necessàriament competir. Tanmateix, hi ha alguns, que han arribat a participar en proves com la Titan Desert. S’entrenen en grups, on poden alliberar energia, escoltar, expressar-se i sentir-se integrats. En aquest sentit, 'Superacció' és una iniciativa innovadora, per ajudar a eliminar etiquetes. Un  projecte solidari relacionat amb la triatló, que em sembla magnífic i cal difondre'l per a que es conegui. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

La nº 38 diumenge 4 de juny de 2017
El córrer no entusiasma al jovent
Amics i amigues, és una realitat que el moviment popular del córrer, a diferència del que passava quan va esclatar en els anys vuitanta, no entusiasma a la joventut d’ara i està  format, bàsicament, per corredors i corredores d’edat madura. Això es fa patent en qualsevol cursa, i molt especialment a la marató. Com que, comparant-ho amb anys enrere, cada cop és més alt el temps per acabar-la, es diu que una de les raons és perquè  els entrenaments i els objectius  dels populars actuals són menys exigents.. Segurament que sí. Però, també, una altra raó, poderosa, ha de ser la notable diferència d’edat dels que la corren ara i la dels que ho feien fa anys. Així de senzill. S’ha produït un important canvi en l’edat dels participants. No sé si se sap que, darrerament, a la marató de Barcelona, la mitjana d’edat és de 42 anys els homes i 40 les dones, mentre que en la del 1980, la primera que es va fer a la ciutat, va ser de 29 i 28 respectivament.  És un indicador més per treure l’entrellat de la causa per la qual, ara es triga molt més que abans per córrer la marató -que m’afanyo a dir que per a mi no és cap drama, malgrat hi hagi qui, per nostàlgia, ho lamenti-. No cal donar-hi voltes: el córrer no engresca gaire al jovent. I si anys enrere la marató la corrien corredors i corredores molt més joves, per raons biològiques podien fer-la més ràpid. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


La nº 37 diumenge 28 de maig de 2017
Fan falta poques coses per córrer
Amics i amigues, s’ha comentat molt a la premsa que una mexicana de 22 anys, de nom Lorena Ramirez, calçada amb unes sandàlies, ha quedat primera dona en una ultra de 50 km al seu país. M’ha recordat a la gironina Quima Casas, maratoniana mítica de 160 maratons, que va córrer 23 kms de la seva primera amb unes xiruques, fins que una espectadora que duia unes sabatilles esportives els hi va deixar per acabar-la.  El singular, a més, és que la mexicana ha estat notícia perquè pertany a la tribu dels Tarahumara, i per córrer la cursa ultra va haver de caminar durant dos dies des de la seva aldea fins a la sortida. No li  deuria ser massa difícil, perquè els indis tarahumaris, com es descriu en l'exitós llibre “Nascuts per córrer”, son capaços de fer-ho sense descans i descalços durant centenars de quilòmetres. Ella ho va fer amb unes sandàlies amb sola de cautxú fetes a mà. Ah! I amb una samarreta de cotó i una faldilla per sota de genoll. Contrasta, tot plegat, amb la necessitat que tots tenim ara d’anar equipats a la última per córrer. És molt divertit: samarretes tècniques de baixa densitat; malles, mitges i mitjons compressius; paravents florescents;  sabatilles minimalistes, sabatilles voladores, sabatilles per a pronadors, per a supinadors, per a corredors corpulents, per a nyicris... i amb tota mena d’artefactes: GPesses, braçalets per al mòbil, pulsòmetres, podòmetres, rellotges amb alarmes, ulleres tornassolades…No segueixo; enumerar tot el que ‘ens fa falta actualment per fer una cosa tan senzilla com córrer’ no hi cap al programa. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


La nº 36 diumenge 21 de maig de 2017
Mai no és tard
Amics i amigues, és sorprenent conèixer el moment en què van començar a fer esport alguns famosos atletes d’edat avançada. Per exemple, l’anglesa Deirdre Larkin va començar a córrer als 77 anys. Fa tres mesos, als 85, ha fet una mitja marató en 2h12. La canadenca Olga Kotelko, que als 95 anys havia aconseguit 30 rècords del món de la seva edat,  va començar a practicar atletisme als 77. La nord-americana Maddona Buder, als 55 anys va fer el seu primer Ironman; n’ha acabat 45, i als 85 és la dona més gran d’edat d’aquesta especialitat .   El suec Knut Angstrom va començar a córrer als 71 anys. El juny de l’any passat, als 88, va fer 1h06 en 10k. L’hindú Fauja Singh, el més conegut perquè figura al Guinnes,  va començar a córrer als 89 anys. Fins els 103 va acabar 8 maratons, amb un millor temps als 92 de 5h40. Això per parlar dels estrangers. Aquí, a casa nostra, el lleidatà Josep Oriol Camps, que té 79 anys, va començar a córrer quan en tenia 74, i va fer la seva primera marató fa dos anys, als 77. Contrasta, tot plegat, amb el que diuen les enquestes de Salut: que la meitat dels ciutadans no fan esport, i d’aquests,  un de cada quatre no el fan perquè “ja no tenen edat per fer-ho”. Em sembla, francament, dramàtic. L’esport, l’activitat física, hauria de ser com el menjar o beure, o com estimar: una necessitat vital a qualsevol edat. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.   

Àudio (minut 58.10) http://www.rac1.cat/a-la-carta/detail/eee949d1-a37b-4b04-9f0e-e29e632c7f22

La nº 35 dissabte 13 de maig de 2017
L'esperiment per tractar de baixar de 2h a la marató

Amics i amigues, s'ha parlat molt  de l’intent de l’altre dia de baixar de 2hores a la marató patrocinat per una coneguda marca de material esportiu. A la xarxa, i també en alguns diaris, s'ha criticat que fos una acció de màrqueting. Es deia, per "experts" (entre cometes) en la marató, que els tres atletes que van provar de fer-ho van estar especialment entrenats, com si fos un pecat...que van disposar de més avituallaments del compte i més llebres del que estableixen les normes. També es  qüestionava que les sabatilles que duien havien estat dissenyades exprés per a l’ocasió. I què! A mi m’alegra que es facin millores per tal de rebaixar les marques de l’atletisme. Fa cinquanta anys, el salt d’alçada i el de perxa es feien sense matalàs al terra; les pistes eren de cendra en lloc de tartan, les perxes eren de bambú; i més enllà en el temps, el calçat dels atletes eren espardenyes...La meva opinió és que, encara que la prova hagi estat un esdeveniment per vendre més bambes, benvinguda sigui. Haurà servit per estimular a patrocinadors i a atletes a seguir tractant d’aconseguir la fita, potser més aviat del que alguns escèptics afirmen. Escèptics que, tot i que ara ja no seran tants després de les 2hores25 segons del kenyà Kipchoge, diuen a tort i a dret, criticant-ho, que els tres atletes de l’altre dia ‘disposaven de molts avantatges’. Sense adonar-se que només un d’ells es va acostar al temps del repte (per treure’s el barret, per cert) però els altres dos van fer 2.06 i 2.14. I és que, no cal dir que una marató és una marató! Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Àudio: http://www.rac1.cat/programes/ultraesports/20170514/422458526067/kipchoge-breaking2-sub2-nike-monza-experiment-marato.html?utm_campaign=botones_sociales&utm_source=twitter&utm_medium=social
 -------------------
 
La nº 34 diumenge 7 de maig de 2017
L'últim arribat a la marató dels Jocs de Bcn'1992

Amics i amigues, aviat se celebrarà el 25 aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona. Es rememoraran amb escreix  les gestes dels grans esportistes d’aquells dies. Però de qui no es parlarà serà de Pyambu Tuul, de Mongòlia, el corredor que va arribar últim a la marató. La va acabar dues hores després del primer i no el van deixar entrar a l’Estadi de Montjuïc com a la resta. Estaven preparant la cerimònia de clausura i el van desviar a una pista annexa que servia d’escalfament dels atletes. A la meta només hi havia dos jutges i dos periodistes. Ningú el va aclamar. Ningú el va victorejar. Però ell saltava de content en travessar la línia d’arribada. Un dels assistents va preguntar-li la raó de la seva eufòria, fent-li veure que el temps que havia fet era molt dolent. La resposta del mongol va ser molt clara: "No, el meu temps no ha sigut dolent. El meu temps significa el rècord olímpic de marató del meu país". Un altre  li va preguntar si aquell havia estat el dia més gran de la seva vida. Contundent, va replicar també que no. "No. El millor dia de la meva vida va ser quan vaig recuperar la vista i vaig poder veure la meva dona i les meves dues filles per primera vegada. Són precioses!". En una expedició mèdica humanitària a Mongòlia, un oftalmòleg li havia fet un transplantament de còrnia sis mesos abans dels Jocs perquè, d’un accident quan era petit, s’havia quedat cec. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc, però molt.

Àudio (minut 58.40): http://www.rac1.cat/a-la-carta/detail/4f19aa62-75fc-497a-b595-9ce4242f3d43                                               


La nº 33 diumenge 30 d'abril de 2017
Marato de Madrid/Marató de Barcelona

 Amics i amigues, la marató de Madrid del passat diumenge la van córrer gairebé sis mil corredors i corredores menys que la de Barcelona del març. 5.800, per ser exactes. Quan era petit em deien que “no t’has d’alegrar de les desgràcies dels altres”. Però en aquest cas, per més que intento ser bon minyó, no puc evitar-ho. No puc oblidar que, quan fa uns anys, la nostra marató anava de capa caiguda, eren constants les al·lusions per part de la premsa esportiva de Madrid. Ens feien veure sovint, amb prepotència, que la d’ells la corrien molts més participants. I és que, tot i que la primera que es va celebrar a l’Estat va ser a Catalunya, el 1978, la de Madrid, que es va fer per primer cop al cap d'un mes del mateix any, va anar aviat per davant en aquest aspecte. I durant anys, la comparació ens era molt desfavorable i ens ho retreien sense misericòrdia. No va ser fins el  2008 que es van igualar el nombre d’arribats i arribades de les dues, i des de llavors, la supremacia de la de Barcelona ha anat augmentant espectacularment any rere any fins arribar a aquesta diferència inqüestionable. Que ens deixin ara també a nosaltres, quan la situació ha canviat, proclamar-ho. Si més no per una qüestió d'auto-estima, que de tant en tant és una bona cosa, i com a constància històrica. Per cert, curiosament, el dia de la marató de Madrid, amb la davallada respecte de la de Barcelona, va coincidir amb el de la victòria del Barça al Bernabeu amb el gol històric de Messi. No m’amago de dir que la meva felicitat, fa vuit dies, va ser completa; absoluta. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Àudio (minut 57.44) http://www.rac1.cat/a-la-carta/detail/eafe945c-b2ba-4fa7-920c-cc0410b2e9dc

------------------
La nº 32 diumenge 23 d'abril de 2017
Vostè preguntarà per que correm

Amics i amigues, avui, Dia del Llibre, m’ha semblat escaient parlar d’un escrit de Marciano Durán, un reeixit novel·lista de l’Uruguai que és també corredor i escriu coses sobre la nostra afició. És l’autor d’una famosa descripció, viral a la xarxa des de fa anys, que és titula Esos locos que corren. Segur que la coneixeu: és meitat caricatura humorística i meitat retrat exacte de com som els que tenim la dèria de córrer.
I té també un curt poema amb el títol: Usted preguntará porqué corremos, menys conegut. El va dedicar a Mario Benedetti i m’he permès fer-ne una traducció lliure. Diu així:

Vostè preguntarà per què correm...
Si el fred ens perfora fins als ossos
i el sol ens crema de baix a dalt
Si el vent ens retorna al principi
i el desànim ens amaga el final...
Vostè preguntarà per què correm.
Si cada pujada costa fins l’ofec
i en el pendent està la caiguda
Si les forces ja no són les de l’inici
i la ruta és una muralla gruixuda...
Vostè preguntarà per què correm.
Si l’aire disminueix fins a l’asfíxia
i respirar es torna un combat
Si la set resseca els camins
i ens assalta el fred i el refredat...
Vostè preguntarà per què correm.
Correm perquè el pas no és prou
i no és prou ni el cant ni el riure ni la fressa
Correm pels assenyats que, estranyats
veuen passar als bojos amb pressa
Correm en un món molt sensat
regit per la típica cordura
Correm com bojos, reclamant
el dret al parèntesi que ens cura.
¿Vostè insisteix un cop més a preguntar?
Correm, senyor, tingui-ho clar
perquè no ens van ensenyar a volar.

Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Àudio: http://www.rac1.cat/programes/ultraesports/20170423/421831439497/pucuurll-marciano-duran-correr-volar-poema-benedetti-mario-uruguay.html
                                                                 ---------------------- 
La nº 31 diumenge 16 d'abril de 2017
Alarmisme sobre les morts corrent
Amics i amigues, torno a parlar, com diumenge passat, sobre l’alarmisme que es crea quan algú és mor corrent. I ho faig per queixar-me del que ha dit a un diari d’Astúries un reconegut cardiòleg de casa nostra que, recalcitrant del tema, l’ha tornat a dir de l’alçada d’un campanar: El diari ho ha posat en titulars: “Cada fin de semana enterramos a un runner”. Se n’han fet ressò molts mitjans, no cal dir que accentuant les seves paraules amb comentaris que fan por. Amb tots els respectes li he de dir al senyor doctor, i als diaris, que això no és veritat, en absolut. He estat investigant acuradament què és el que ha passat recentment, i la conclusió és aquesta: L’any passat, a Catalunya, no es va morir ningú corrent. A Espanya van morir 9 corredors en curses d’asfalt i de muntanya: a Gijon, Sariñena, Aranjuez, Valladolid, Castelló (dos), Cantàbria, Saragossa i Tenerife. I en el que portem del 2017 s’ha mort un corredor a la mitja marató de Saragossa, i un altre a Fuengirola, tres dies després de patir un desmai mentre entrenava. Molt lamentable. Però d’això a dir que es mor algú corrent cada setmana va un abisme. El cardiòleg és un metge eminent. Indiscutible. Però, una cosa és estimular la necessitat de fer-se controls mèdics i una altra és crear alarmisme. Les morts corrent són mínimes en comparació amb l’enorme quantitat de practicants. On s’ha de posar èmfasi és en tractar de reduir el sedentarisme, que, com ha dit el Departament de Salut aquests dies, causa més de 3.000 morts a l’any a Catalunya. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poca poc, però molt.

Àudio: http://www.rac1.cat/programes/ultraesports/20170416/421604121012/pucurull-morts-alarma-metge-curses.html?utm_campaign=botones_sociales&utm_source=twitter&utm_medium=social
                                                           ................................
La nº 30 diumenge 9 d'abril de 2017
Les morts sobtades a la marató
Amics i amigues, quan es mor algú corrent, com dissortadament va succeir a la mitja marató de Saragossa de fa uns dies, acostumen a sorgir veus que creen alarmisme. Només calia llegir els comentaris dels diaris digitals que duien la notícia. Em recordaven l’enrenou que es va produir fa cinc anys a casa nostra, quan, en referir-se a la mort sobtada dels esportistes, un metge la va dir grossa en un diari, afirmant: “A totes les maratons de Barcelona hi ha desmais, crisi d’arítmia i, amb freqüència, morts”. Vaig replicar-li amb una carta al mateix diari tot dient: “Que em disculpi el senyor metge, però no és cert. A la marató de Barcelona, després de les 34 vegades que s’ha celebrat, només s’ha mort un corredor. És molt de lamentar, però només ha passat un cop”. De cap manera es pot parlar de que hi hagi “...amb freqüència, morts”. El metge, eminent per cert, no estava ben informat, perquè les morts sobtades en les maratons no són gens freqüents. Precisament, en una investigació realitzada a Estats Units sobre 11 milions de corredors que havien participat en maratons i mitges maratons durant deu anys, es van trobar que només havien mort 42 mentre corrien. L’equivalent a una mort per cada 259.000 participants. S’ha de dir que prevenció i controls, per descomptat. És més, crec que més tard o més d’hora, com es fa en molts països, farà falta un certificat mèdic per córrer maratons. Però crear alarma, de cap de les maneres. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Àudio: http://www.rac1.cat/programes/ultraesports/20170409/421448159048/pucurull-maratons-mort-dades-metge-certificat-medic.html?utm_campaign=botones_sociales&utm_source=twitter&utm_medium=social
                                                         -----------------                                                       
La nº 29 diumenge 2 d'abril de 2017
La cursa d'El Corte Inglés
Amics i amigues, la Cursa d’El Corte Inglés té molts adeptes i detractors. M’afanyo a dir que un servidor és dels primers. No sé exactament el per què, però és així. No acabo d’explicar-me perquè no em molesta veure-hi a participants disfressats de llangardaix, de Superman o de nevera, una cosa, que en una marató, per exemple, em fa mal als ulls perquè em sembla que la prostitueixen. Potser no em sap greu perquè penso que en aquesta cursa, malgrat la disbauxa, malgrat el perill dels que es creuen davant teu, malgrat els gossos, malgrat la trampa dels que s’hi afegeixen en el Km 4 o 5, també serveix per a que molts que hi participen per primer cop s’enganxin al córrer per sempre. Conec a qui és contrari a fer-la perquè la considera una charlotada. No és el meu cas. M’agrada. I fins i tot, crec que els seus excessos són una part essencial de la mateixa prova. No m’agrada gens -disculpeu la radicalitat- que hi hagi corredors que corren una cursa espitjant un carret amb un nen a dintre. Però en aquesta, on n’hi ha centenars, em diverteix veure’ls. Cap, però, tan insòlit com el que m’ha avançat aquest matí: un xicot n’espitjava un, on, en lloc d’un nen, hi duia, pel que m’ha semblat, la seva sogra, una voluminosa senyora, més feliç que un gínjol. Això és, en essència, la Cursa d’El Corte Inglés. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


                                                           .....................

La nº 27 diumenge 26 de març de 2017
Els temps a la marató de Bcn
Amics i amigues, actualment, baixar de 3 hores a la marató és molt difícil. I de 2 hores i mitja, una proesa. I cada cop ho és més. Si més no a la de Barcelona. A la d’aquest any, només 350 participants de Catalunya i de la resta de l’Estat l’han fet en menys de les famoses 3 hores. Dic que només perquè, per comparació, i per posar un exemple, fa trenta anys, el 1987, amb set vegades menys corredors i corredores que l’altre dia -perquè en aquella època això de la marató la fèiem quatre tocats de l’ala-, van ser 460; cent deu més que ara. I si ens fixem en els que baixen de les 2 hores i mitja, les dades actuals són dramàtiques. Aquest any no hi ha hagut cap atleta, ni català ni espanyol, que ho hagi aconseguit, i aquell any ho van fer 21. És bastant inexplicable. Tenint en compte que cada cop hi ha més maratonians i maratonianes, sorprèn que no sorgeixin els que siguin capaços de fer millors marques. Només se m’acut que la raó està en que anys enrere, l’objectiu fonamental dels participants en una marató, per populars que fóssim, era baixar de 3 hores, per la qual cosa ens entrenàvem molts quilòmetres cada setmana, i ara, la finalitat és baixar de 4, i, en general, se’n fan molt pocs per preparar-la. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


                                            -----------------------

La nº 26 diumenge 19 de març de 2017
S'ha mort Ed Whitlock
Amics i amigues, hi ha persones que, tot i no conèixer-les personalment, et són molt properes per la raó que sigui. I en desaparèixer, et sap greu com si fossin amics teus de tota la vida. És el cas del canadenc Ed Whitlock, una llegenda de l’atletisme que s’ha mort aquest dilluns passat a l’edat de 86 anys. L'admirava des de fa temps. Des que vaig començar a assabentar-me de les seves proeses atlètiques en una edat avançada. De la última en vaig fer esment fa dos mesos: córrer una marató l’any passat, amb 85 anys, per sota de les 4 hores. Sembla increïble, però va fer 3hores 56 a l’octubre, a la marató de Toronto, cinc mesos abans de la seva mort per un càncer. Sorprenent a més no poder! Com inaudites eren les marques que, de molt gran, va aconseguir. Tot i que havia corregut mig fons de jove, els seus registres no havien estat res de l'altre món. Però després de jubilar-se es va dedicar a la llarga distància fins esdevenir un maratonià prodigiós. Ostentarà per sempre l’honor de ser el primer home al món de més de 70 anys capaç de baixar de les 3 hores en la marató; en concret, 2hores 58 quan en tenia 74. Amb això està dit tot. S’entrenava sempre, per cert, donant voltes a un circuit de 500 metres que circumda el cementiri de la petita ciutat on vivia. Un lloc on reposaran les seves restes per sempre més. Tot i que, com deia, no coneixia a Ed Whitlock, el trobaré a faltar. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Àudio http://www.rac1.cat/programes/ultraesports/20170319/42924122845/ed-withlock-marationia-pucurull-contra-mort.html?utm_campaign=botones_sociales&utm_source=twitter&utm_medium=social
--------------------
La nº 25 diumenge 5 de març de 2017
Ramon Oliu
Amics i amigues, la setmana que ve se celebrarà la marató de Barcelona. No sé si se sap prou que l’artífex i impulsor de la primera va ser Ramon Oliu, un químic nascut a Cantonigròs que vivia a Estats Units i a mitjans dels setanta va venir a Catalunya enviat per l’empresa on treballava. Havia corregut la marató de Nova York i, fascinat per la prova, va interessar-se per saber quan se’n celebrava una a Barcelona. Li van dir que no es feia cap marató popular a Espanya. Només una cada any per a atletes federats, a diferents llocs, que era el campionat estatal. I va ser llavors quan l’Oliu, un home dotat d’unes capacitats excepcionals, va decidir organitzar- la el 1978. No li van donar permís i la va fer a Palafrugell, fins que, dos anys més tard es va poder celebrar la primera a Barcelona. Segurament, tot el que té a veure amb el moviment popular del córrer, que havia començat a Estats Units a finals dels seixanta, hauria arribat més tard o més d’hora. Però se li reconeix a Ramon Oliu, que va morir fa 12 anys, haver engegat la primera marató popular, origen de tot el que ha anat significant el córrer a Catalunya. I així es recorda en un monòlit que hi ha en el seu honor, a prop de la sortida i arribada de la de l’any 80 i de l’actual, a tocar de les fonts de Montjuïc. Moltes gràcies, Ramon. Fins dissabte que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
Àudio (minut 57.30) http://www.rac1.cat/a-la-carta/detail/f36bd96d-47e4-44c3-a711-5d7cd2c2cd09

----------------


La nº 24 dissabte 25 de febrer 2017
Enyoraré la Marató
Amics i amigues, malgrat esperava córrer la marató de Barcelona, aquest any no la podré fer perquè no em recupero d’una lesió que arrossego fa mesos. El 12 de març, dia de la prova, us envejaré molt. Trobaré a faltar la il•lusió de sortir de casa d’hora per anar a córrer-la. Trobaré a faltar la trobada amb els companys i companyes de l’ànima que la faran. Trobaré a faltar l’esclat d’emoció de la sortida. Em faltarà, aquell dia, el goig de veure els carrers plens de gent i buits de cotxes. Em faltaran els crits d’ànim dels coneguts i dels desconeguts. Enyoraré el soroll dels tambors que ensordeixen per estimular-te. Em faltarà el somriure de la nena que t’ofereix aigua a l’avituallament. Trobaré a faltar l’amorós xiulet de les catifes de control del xip en trepitjar-les. Trobaré a faltar el salt que et fa el cor en veure els senyals dels kms 21, 30 i 40. Fins i tot, enyoraré el clàssic defalliment de la zona del Litoral. Enyoraré el moment en que al Paral•lel se’t comencen a humitejar els ulls perquè veus que arribes. Enyoraré les abraçades de la família com si tornessis de les creuades. Trobaré a faltar el petó de la noia que et posa una medalla. Aquell dia, amics i amigues, compadiu-me, perquè m’haurà faltat l’emoció d’acabar per trenta-dosena vegada la marató de la meva ciutat. Tanmateix, encara sort que, passada la commoció, aquella mateixa nit podré començar a somiar amb la del 2018. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt. 


 ---------------

La nº 23 diumenge 19 de febrer 2017
Millor córrer que un antidepressiu
Amics i amigues, tinc una debilitat pels llibres sobre córrer. Aquesta setmana, en una tarda, me n’he empassat un que acaba de publicar l’escriptora Empar Moliner amb el títol “De què fuges, qui et persegueix?”, que va de les seves vivències de maratoniana de darrera fornada. En tinc un munt d’aquests llibres de corredors. De fa anys, com “l’Essència del córrer”, que va escriure l’artífex de la marató a Catalunya, l’enyorat Ramon Oliu el 1979, fins als últims de l’Arcadi Alibés, la Núria Picas, l’Albert Jorquera, en Kilian Jornet, en Marc Cornet, el Murakami...Llegir-los i rellegir-los m’inspiren. També en tinc de metges corredors. Del Dr. Pere Pujol i del Dr. Sheehan, dos gurus del córrer dels anys vuitanta: uns tresors perquè en aquella època eren pocs els metges que recomanaven fer exercici, i menys encara córrer. Un altre de Luis Rojas Marcos, el famós psiquiatre sevillà resident a Estats Units, que recomana als seus pacients que corrin abans de prendre medicaments per a l’ansietat. Coincideix amb la catalana Dra. Eva Ferrer, que diu el mateix en un dels seus llibres: que córrer tres cops per setmana entre mitja hora i una hora, amb certa intensitat, resulta millor que prendre pastilles per a la depressió. M’estimulen molt els llibres dels metges corredors. Sempre penso que si ells corren, no pot ser dolent. Fins la setmana que ve, correu molt. De pressa, o a poc a poc, però molt.

Àudio (minut 58 del dia 19) http://www.rac1.cat/a-la-carta/ultraesports

-------------------

La nº 22 diumenge 12 de febrer 2017
28 nits per somiar amb la marató
Amics i amigues, d’avui en un mes exacte correrem la marató de Barcelona. Aquell dia no haurem dormit gaire per la nit, o gens, però tant se val. Farem una de les coses més importants de l’any. I si és la primera que correm, no serà de l’any sinó de la vida. Després del tret de sortida anirem per Sants a trobar el Camp Nou. Com que encara estarem molts sencers, gaudirem en veure la Pedrera al km 14 i la Sagrada Família una mica més endavant. Pel camí ens aplaudirà gent desconeguda, sobre tot al km 21 de la mitja, que ens la trobarem a la Meridiana, de baixada, i ens sentirem uns escollits. Potser avançarem a algú. Segur que ens avançaran molts. El 30 el veurem al Fòrum i ens farà un salt el cor. Recordarem el que ens han dit tantes vegades: que la marató comença llavors. Aquell dia gaudirem. Aquell dia patirem, sobre tot a partir d’ara. Haurem d'acceptar que patir en una marató és el que toca. Avançarem amb cura per l’Avinguda Litoral, tot fent-nos creus de com ha canviat aquesta zona, altrament dita ‘Somorrostro’. Superat el Mur que ens trobarem al 32 o al 34, ens creixeran unes ales a l’esquena per ajudar-nos a acabar. Pujarem tot seguit per anar a passar per sota de l’Arc de Triomf com a triomfadors que som. Ens ovacionaran els guiris a la plaça Catalunya. Més avall, els nens pararan la mà a sota del monument a Colom per a la que els hi colpegem en senyal de complicitat. Arribant a la plaça Espanya ens semblarà que és més bonica que a la sortida. Veurem el senyal del km 42 i ens emocionarem. Passarem pel mig de les Torres Venecianes i ens semblarà que també estan emocionades. Trepitjarem la línia d’arribada i ens semblarà que entrem al Paradís. Plorarem de felicitat amb el mateix dret que el que hagi guanyat la cursa hores abans. Ens abraçaran els nostres com si tornéssim de la guerra. Se’ns haurà arrugat una mica la pell pel sol. Se’ns haurà desarrugat molt l’ànima. Falta un mes per la marató. Queden 28 nits per somiar-hi. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

  Àudio: (minut 57.30)
  http://www.rac1.cat/a-la-carta/detail/be66980c-bd70-46cb-8293-c29c416333cf

------------

La nº 21 diumenge 5 de febrer 2017
Primeres curses a Catalunya
Amics i amigues, se sap que a Catalunya som pioners en matèria esportiva. Potser, però, no és gaire sabut que a Barcelona es va córrer una cursa a peu a finals del segle XIX, el 9 de desembre de 1898, reconeguda oficialment com la primera de la història a la ciutat comtal. La van fer cinc ciutadans, el monitor d’un gimnàs, tres alumnes i un mestre d’esgrima. Van sortir a les cinc de la matinada, quan encara era fosc, perquè la gent no els prengués per boixos, i van fer el mateix recorregut d’un tramvia que anava de la Rambla a Sarrià, anar i tornar. Uns 14 quilòmetres que van fer en 55 minuts. No està gens malament, sobre tot tenint en compte que l’entrenament l’havien fet donant voltes en una sala del gimnàs. Però el córrer a Catalunya encara ve de més lluny. Del segle XVI concretament. Està documentat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, que l’any 1590 es va celebrar al poble d’Albesa, a prop de Lleida, una cursa que està considerada com la més antiga d’Espanya. Es va fer, segons consta, “per mostrar la potència dels joves”, i era una fèrria disputa entre els seus habitants i els de les poblacions veïnes. El premi per al guanyador va ser una cordera, és a dir, una ovella petita. Per rememorar la cursa, al poble se’n fa una al setembre des de fa anys, i el premi per al primer i la primera és, precisament, una cordera. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Àudio: http://linkis.com/shr.gs/pVAza
------------------

La nº 20 diumenge 29 de gener 2017
No sorgeixen maratonians de nivell
Amics i amigues, és sorprenent que, malgrat cada vegada hi ha a Catalunya més atletes que corren la marató, els que aconsegueixen marques de qualitat són molt pocs. Tant en homes com en dones, Certament, revises les classificacions de fa vint-i-cinc o trenta anys, per exemple, i te n’adones que el nivell general ha baixat moltíssim. En tots els casos. En el dels populars -que no és un drama, per descomptat- i en els dels professionals, que aquest si que és preocupant. Si mirem el rànquing català de les 50 millors marques de tots els temps a la marató d’homes, dels últims anys només n'hi ha set. Totes les demès són de fa molt; algunes de fa 32 anys, com la d’Alfons Abellan, que amb 2h13 es manté com la novena millor de tota la història. I pel que fa a les dones, passa el mateix. Dels 20 millors temps de sempre, només tres són relativament recents. Els altres diset es mantenen en els llocs preferents del rànquing des de fa dècades. Per posar un exemple, Maria Luisa Muñoz, que amb 2h 28 figura com la primera, va aconseguir la marca fa vint-i-un anys, la segona en fa setze, la quarta i la cinquena vint-i-sis, i així successivament. No sé on està la raó. Però el cert és que a casa nostra fa molt temps que no sorgeixen maratonians i maratonianes de nivell. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

---------------------

La nº 19 diumenge 22 de gener 2017
Atletes centenaris
Amics i amigues, cada cop hi ha més gent d’edat avançada que fa esport, i sovint apareixen notícies als mitjans sobre esportistes grans. Fins i tot centenaris, com ha estat el cas fa uns dies, en què un francès de 105 anys, de nom Robert Marchand, ha batut el rècord del món de l’hora de ciclistes de la seva edat. S’ha dit d’ell que és l’esportista més vell del món. Però no és així, perquè n’hi ha dos que practiquen atletisme, el japonès Miyazaki i el polonès Kowalski, que tenen 106 anys; un més que el ciclista francès. I hi ha bastants casos d’esportistes de la quarta edat en actiu. També a casa nostra: el barceloní Valentí Huch, que amb 97 és l’atleta federat més gran d’Espanya, participa habitualment en els campionats de veterans. A mi em fascina, més enllà de les marques que puguin fer, el fet que aquestes persones tinguin encara la il·lusió de pujar a una bicicleta, o posar-se unes sabatilles. Les marques, deia, no importen. No obstant això, s’ha de dir que hi ha casos d’atletes longeus que aconsegueixen uns temps extraordinaris. Com el canadenc Ed Whitlock, que amb 85 anys ha corregut fa tres mesos la marató de Toronto en 3 hores, 56 minuts i 34 segons. Per cert, l’home, als 74 anys, va fer 2 hores 58 minuts en la mateixa prova. Repeteixo, una marató als 74 anys per sota de 3 hores i una altra als 85 per sota de 4. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


-----------

La nº 18, diumenge 15 de gener 2017
Tanca la botiga del Catalán
Amics i amigues, quan vaig començar a córrer, a Barcelona eren poques les botigues que es dedicaven a vendre sabatilles. I menys encara les que et podien assessorar. En aquest sentit, va ser un esdeveniment que l’any 84 se n’obris una a la carretera de la Bordeta, a prop de la plaça d’Espanya. Una tenda que pel carisma del seu propietari, l’atleta Domingo Catalán, estava sempre plena a vessar de gent per demanar-li consell. Sobre unes sabatilles i sobre el córrer. Tothom volia xerrar una estona amb qui era campió del món dels 100kms (ho va ser tres cops, amb un temps de rècord, per cert, de 6 hores 15 minuts a Niça, una marca superada molt poques vegades per algú altre des de llavors). Aquesta botiga emblemàtica, que no crec que m’equivoqui si dic que la majoria de vosaltres la coneix i coneixeu al Catalan, tancarà les portes molt aviat. Com els hi passa a molts comerços familiars, no ha pogut suportar la competència de les grans superfícies, i més recentment la de les grans empreses de vendes per Internet. És una mala notícia perquè els fidels ja no tindrem la possibilitat que ens segueixi atenent en aquella botiga que havia estat una mena de temple del córrer. Però el món dels negocis és implacable: malgrat els grans competidors que dèiem no poden oferir el tracte exquisit i el consell d’amic del Mingo, fa temps que ell no s’hi guanyava la vida i ha de plegar. M’hauria agradat, en començar l’any, parlar d’una altra cosa. Però que hi farem... Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


--------------

La nº 17, diumenge 8 de gener 2017
Nadal a la Carretera de les Aigües
Amics i amigues, el dia de Nadal passat vaig anar a la Carretera de les Aigües -un lloc emblemàtic de Barcelona per als que tenim la dèria de córrer- i la vaig veure més plena que mai de corredors i corredores. Em va alegrar també veure que cada cop son més els que fan el mateix que fem uns quants amics des de fa més de vint-i-cinc anys: cada dia de Nadal pel matí, al pla dels Maduixers, aplegar-nos i fer el vermut després de córrer. Com nosaltres, diferents grups es reuneixen en un acte simpàtic per felicitar-se les festes. I també, cadascú hi du alguna cosa. Escopinyes, embotits, neules, i sobre tot cava. I és que aquest dia, només faltaria, tots bevem cava en lloc de l’aigua de la font de la Maduixera (més coneguda, per cert, com la font d’en Margalef, el nom d’un amic que hi va posar una mànega de plàstic groc al brollador que hi havia fa anys, perquè rajava molt malament i et mullaves més que bevies). Impagable, deia, veure l’ambient de xerinola a la Carretera de les Aigües, amb tanta gent brindant plegats, tot desitjant-nos felicitat els uns als altres. Tant de bo sigui així. Aprofito per desitjar també el mateix als amics i amigues que m’escolteu: que tingueu un molt bon any 2017 en lo personal, i, de passada, unes molt bones marques pel que fa a les curses. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


------------------

La nº 16, diumenge 18 de desembre 2016
Els atletes kenians són d'un altre món
Amics i amigues, el bon periodista i escriptor Martí Perarnau, ex atleta olímpic, diu sempre que si es fessin més comprensibles a la gent les marques estratosfèriques d’alguns, l'atletisme potser aconseguiria més popularitat. Es refereix a que, per exemple, s’hauria de dir que el salt de llargada del rècord del món de Mike Powell (8m95) suposa el mateix que saltar per damunt de tres cotxes junts; o que els 2m45 del salt d’alçada de Sotomayor és com fer un bot i passar per damunt d’una porteria de futbol. En aquest sentit, i a propòsit del rècord del món de marató de què parlàvem diumenge passat: les 2h02.57 de Dennis Kimetto, equival, per fer també un paral·lelisme, a fer ni més ni menys que 105 sèries de 400 metres seguides, a 1 minut 10 segons cadascuna. Els populars que escolteu això sabeu de què estem parlant. Sabeu el que és fer unes sèries per a la preparació d’una marató. Sabeu que són mortals. Sabeu que només et salva el minut o els dos minuts de recuperació que t’has establert per descansar entre mig d'una i altra. Sabeu l’exigents que són i que en fer-ne vuit o deu de 400 metres acabes fet pols. Dons bé, en Kimetto i els kenyans i etíops que fan un temps semblant al d’ell en fan més de cent sense parar, a 1,10, i sense ni un segon de recuperació. Sens dubte, són d’una altra galàxia. Fins passat festes, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


------------------

La nº 15, diumenge 11 de desembre
Baixar de 2h a la marató
Amics i amigues, en el nostre món del córrer hi ha una incògnita: la de si l’home podrà algun dia baixar de les dues hores a la marató. Uns analistes diuen que sí i uns altres diuen que no. Fa quatre anys, uns estudiosos nord-americans del tema, van arribar a la conclusió que la distància es podrà córrer en menys de 2 hores a partit de l'any 2030. Però hi ha molts científics que asseguren s'ha arribat al límit i l'esser humà no podrà baixar mai de les 2 hores. Jo no soc científic però crec que s'equivoquen. Fa cinquanta anys -quan el rècord del món era de 2h15 i es trigava molt temps a reduir-lo- també hi havia els que deien que no es podia rebaixar més. I en fa trenta, recordo que es deia que no s’aconseguiria mai córrer una marató a un ritme de 3 minuts el quilòmetre i fer menys de les 2h08 que ostentava el britànic Steve Jones. Segurament, els escèptics pensaven en l’home blanc. Perquè, des que els africans fan maratons, el rècord el redueixen cada dos per tres. Estic convençut que es baixarà de les dues hores. I aviat. Només cal pensar que fa poc, el kenyà Dennis Kimetto va fer 2h, 2 minuts i 57 segons. A un ritme, per cert, de 2.55 el quilòmetre. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


------------------

La nº 14, diumenge 4 de desembre
Per què corro?
Amics i amigues, ahir, 3 de desembre, vaig complir 78 anys. Permeteu-me, avui, content com estic d’haver-hi arribat, dir-vos per què corro a aquesta edat.
Ho explico per si pot servir d’estímul a la munió de corredors i corredores que escolteu el programa, tot recomanant-vos que no deixeu de córrer per res del món.
Corro per tractar de mantenir-me físicament. Per tractar de mantenir-me anímicament. Per tractar que el cervell estigui atent. Per no tenir excessiva cura del que menjo. Per mantenir baix el colesterol.
Corro per ajudar la meva autoestima. Per tractar de mantenir optimisme. Per tractar de mantenir il·lusions. Per allunyar tot el que pugui els estralls de la vellesa. Per no ser una càrrega per la meva família. Per no convertir-me en una llauna pels meus amics.
Corro per gaudir del plaer de córrer curses de tant en tant. Per gaudir de l'emoció d'acabar una marató cada any. Per sentir que formo part de la comunitat de corredors i corredores. Per (disculpes per la pretensió) donar exemple als vells i als joves.
Corro per poder escriure coses sobre el córrer. Per poder parlar del córrer amb gent que també corre. I per poder explicar-vos coses de la meva bogeria cada vuit dies.
Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

------------------

La nº 13, diumenge 27 de novembre
Documental sobre el córrer
Amics i amigues, des de fa uns dies circula per les xarxes socials un documental amb el títol Running, la gran obsesión que està tenint molt ressò, i el seu director està sent entrevistat per diversos mitjans, on s’esplaia parlant dels terribles perills que té el córrer. L’home ha dit a Rac1 coses com: “Hi ha ‘runners’ que es comporten com a drogoaddictes” o “Les consultes dels psicòlegs s’omplen de gent que estan perdent la feina o tenen problemes familiars per culpa de córrer massa”. I en el documental, que em vaig afanyar a veure, es diu que “córrer s’ha convertit en una patologia clínica”, que “alguns corredors es moren corrent”, que és “una addicció, “un trastorn psicològic” i un llarg etcètera de perles que et deixen garrativat. Crec que tant les respostes a les entrevistes com el documental estan plens de tòpics oportunistes. Aprofita l’esclat d’una activitat que creix sense parar per criticar-ne la seva pràctica, per tal, al meu parer, de congraciar-se amb els inactius que tenen aversió a moure’s.
No conec a cap dels addictes a córrer que necessitin tractament. Excepte una mica de fisioteràpia de tant en tant, no els hi falta anar al psicòleg, ni fins i tot gaire al metge de capçalera. Potser el documental tindrà èxit entre els sedentaris, però a nosaltres, el seu missatge, no ens traurà l’afició de córrer. Constato (constatem) que els avantatges de fer-ho són infinitament superiors a quedar-se a casa en un sofà mirant documentals. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


-------------------

La nº 12, diumenge 20 de novembre
Curses a Barcelona
Amics i amigues, el córrer gaudeix de molt bona salut a Catalunya. En vam parlar fa uns diumenges en referir-nos a l’impressionant nombre de curses que se celebren a l’any: 2.000 en tot el territori. Ara voldria referir-me a les de la ciutat de Barcelona. N’hi ha 62. En algunes, aprofitant l’estructura, fan dues o més distàncies. I afegint una triatló, una aquatló, tres curses d’orientació i les de muntanya que es fan a Collserola, se celebren gairebé 100 curses a l’any, 97 per ser exactes.
Una observació important és que l’increment ha estat espectacular en els darrers temps. Diria, tot de passada, que coincideix amb el reeixit retorn de la marató. En concret, en deu anys -des del 2006 al 2016- s’han multiplicat per tres el nombre de curses a Barcelona. Per no dir que la diferència és estratosfèrica quan es compara amb fa trenta anys, quan va engegar l’anomenat boom del córrer. És per quedar-se de pedra en comprovar l’evolució: llavors eren exactament set i ara són cent.
No és estrany que hi hagi qui es queixi, fins i tot amb cartes als diaris, perquè “no pot circular amb el cotxe per culpa de les curses”. A mi m’agrada molt que sigui així: que, si més no, els diumenges, la ciutat sigui pels ciutadans a peu (i pels que correm) i no únicament pels automobilistes. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

-------------

La nº 11, diumenge 13 de novembre
L'esclat del córrer
Amics i amigues, no és estrany que em fascini el córrer. Una afició que creix sense aturador des dels anys vuitanta. Fascinant en especial pels que som ultra-veterans, tot recordant que durant la dictadura l’atletisme popular no existia. A vegades em pregunten per què s’ha popularitzat tant. Per mi, han ajudat moltes coses. Per dir-ne alguna, i en primer lloc, quan abans només es podia córrer als estadis i s’havia d’estar federat, a finals dels setanta vam poder sortir a fer-ho al carrer i sense cap mena de llicència. Una altra: ha estat determinant el naixement d’Internet amb les enormes possibilitats d’informació sobre la nostra bogeria i la interrelació que permeten les xarxes socials; fa trenta anys, saber on se celebraven curses, per exemple, era una epopeia. Una més, la definitiva recomanació dels metges a fer exercici, no gaire freqüent en el passat. Tot plegat a fet que ara, que es considera que som més de mig milió els que correm a Catalunya en les 2.000 curses que hi ha, no tingui res a veure amb fa vint anys -per no anar més lluny- quan érem només uns pocs milers (dones uns pocs centenars) els que ho fèiem en les quatre proves que hi havia. En definitiva, qualsevol temps passat va ser pitjor. També en el que té a veure amb el córrer. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


-------------------

La nº 10, diumenge 6 de novembre.
Trampes a la marató
Amics i amigues, aquests diumenge s’ha corregut la famosa marató de Nova York, una prova emblemàtica on n’hi hagi, farcida d’anècdotes, a quina més curiosa. Com aquella de l’any 1980, on la cubana Rosie Ruiz va fer menys de tres hores, que era la marca mínima que li havia de permetre córrer la de Boston dos mesos després. Però es va saber que havia fet trampa perquè no va fer tot el recorregut. Es va descobrir a Boston, precisament, on també en va tornar a fer. En aquest cas molt sonada perquè va entrar guanyadora. Havia aconseguit córrer en 2h31, el tercer millor temps que cap dona havia fet mai fins aleshores. Va pujar al podi a rebre la medalla, relaxada, com si no hagués fet res. En cap control l’havien vist passar. Finalment, uns jutges es van presentar a l’arribada per dir que l’havien vist incorporar-se a la carrera quan faltava menys d’un quilòmetre per la meta. Mentre els organitzadors li retiraven els premis, s’assabentaven, atònits, que a la marató de Nova York, per escurçar-ne un terç, havia agafat el metro. Trist honor per a la noia: des de llavors, als participants que retallen en el recorregut d’una marató (en totes n’hi ha més dels que ens pensem), se’ls coneix com aquells que fan un “Rosie Ruiz”. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


--------------------

La nº 9, diumenge 30 d'octubre.
Kilómetres per entrenar una marató
Amics i amigues, s’acosta la marató de Barcelona i el moment de començar a entrenar-la. Els que la fareu per primera vegada, a banda de felicitar-vos per la decisió (una de les millors que haureu pres a la vida), us recomano que aneu amb compte amb alguns plans d’entrenament per córrer la prova que hi ha a Internet. M’esgarrifo quan en veig que diuen que n’hi ha prou amb córrer un total de 25 km a la setmana i 2 o 3 dies. M’agafa un calfred quan llegeixo que no és necessari fer molts quilòmetres per preparar una marató, i recomanen no fer mai tirades de més de 2 hores. No us deixeu entabanar. Segur que els que ho diuen no coneixen prou bé el món dels populars. Per preparar la seva primera marató, a un popular, home o dona, li és imprescindible, llevat d’excepcions, fer un mínim de 50 kms setmanals de mitjana durant tres mesos, una mitja marató i una tirada llarga de 30 kms. El més probable és que aquest atleta novell faci la marató en 4 hores o més. I si és així, ¿com se li pot recomanar que per entrenar-la no passi d’una tirada de dues horetes, és a dir, la meitat del temps del dia de la prova? En la meva opinió, ho passarà fatal...suposant que l’acabi. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


--------------------

La nº 8, diumenge 23 d'octubre
Curses 'No tradicionals'
Amics i amigues, relacionats amb el córrer han aparegut de fa poc temps esdeveniments que no m’atreveixo a dir-ne curses, tot i que, als Estats Units, on els han inventat, n’hi diuen així sense cap recança. Em refereixo a les proves d’obstacles on es corre per terrenys amb un munt d’ensurts: des de brases enceses fins a llacs plens de fang, tots ells d’extrema duresa, i altres amb un sentit totalment oposat, festives a més no poder, on als participants els hi llancen pintures en pols pel damunt mentre corren uns quilòmetres. N’estan sorgint unes quantes a Catalunya i a tot l’Estat. N’hi diuen ‘Espartans Races’, ‘Eternal Running’, ‘Crazy Races’ ‘Color run’... No ens ho hem de prendre com una frivolitat: els nord-americans han publicat dades sobre aquestes proves on es veu que tenen cada cop més adeptes. Fins el punt que els participants en aquestes curses que ells anomenen ‘No Tradicionals’, el 2013 ja superaven en un milió i mig el nombre de corredors i corredores que al cap de l’any corrien maratons i mitges maratons. I ves a saber si aquí no passarà el mateix. Malgrat no ens agradi a alguns, no seria estrany que acabi esclatant, també a Casa Nostra, aquesta nova moda de, és un dir, córrer. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


-----------------

La nº 7, diumenge 16 d'octubre
Cada cop corren més dones
Amics i amigues, cada cop hi ha més dones que corren. Fins al punt que l’augment que experimenta el magnífic moment del córrer a Catalunya no seria tan notable si no fos per la contribució que fan les corredores a aquest fenomen. En totes les curses, el percentatge de dones que les corren –els entesos en diuen la ràtio- és cada vegada més alt. Actualment va des de la meitat del total en les de 5 km, fins, excloses en aquest cas les corredores estrangeres, el 10% en la marató. I és en aquesta distància on l’augment és més espectacular. En concret, el nombre de maratonianes del país s’ha multiplicat per deu en deu anys. En números rodons, un centenar de catalanes van córrer la marató de Barcelona el 2006, i més d’un miler han corregut la d’aquest any. Podrà dir-se que la ràtio del 10% és molt baixa. Com que als Estat Units i a altres països corren maratons tantes dones com homes hi ha qui diu que les nostres no arribaran mai a aquests nivells. Bestieses. La dona és igual a tot arreu. El que són diferents són les condicions culturals, socials i econòmiques. I per arribar a la igualtat fa falta temps. Però s’hi arribarà. I al pas que van, aviat. N’estic segur. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


---------------

La nº 6, diumenge 9 d'octubre:
Córrer per una causa
Amics i amigues, permeteu-me un joc de paraules: el món popular del córrer és un món que va més enllà del córrer. En molts casos és així. Què us he de dir! Va més enllà quan, com veiem en moltes curses, hi ha corredors i corredores que s’han unit per ajudar els discapacitats que no poden córrer-les. N’hi ha uns quants, d’aquests atletes anònims solidaris, i cada dia més: renuncien a fer la cursa i se sacrifiquen espitjant les cadires de rodes de nens i adults que tenen serioses limitacions. O quan, uns altres, acompanyen corredors cecs duent-los agafats de la mà. Va més enllà, quan una munió d’atletes populars, també cada cop més nombrosa, fan allò que es coneix a l’estranger com el run for charity i corren proves d’alta dificultat (maratons, triatlons, ironmans, trails de 100 km, etc.) tot recaptant diners del seu entorn per una causa benèfica. I, definitivament, el món del córrer va més enllà del córrer quan, com es fa patent cada cap de setmana, hi ha un munt de curses solidàries on els beneficis nets, ben contrastats, serveixen per ajudar una causa humanitària. Unes mostres d’altruisme totes elles que, sigui dit de passada, no sé veure en altres disciplines esportives. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


------------

La nº 5, dissabte 1 d'octubre:
Córrer no és una moda
Amics i amigues, segur que haureu escoltat molts cops a xafaguitarres que diuen que això del córrer és una moda que passarà aviat. Jo fa gairebé quaranta anys que ho sento. Sobre tot ho diuen quan algunes curses tenen menys participació que un any abans. Doncs, no. Els malastrucs que s’hi posin fulles, perquè cada dia hi ha més gent que corre. El que passa és que cada cop hi ha més curses. I això fa que, tot i que creix el nombre de corredors i corredores -especialment molt el de corredores- potser no ho sembli quan alguna cursa, com la darrera de la Mercè de Barcelona, perd participants respecte de l’any anterior. Només cal saber que en quatre anys s’ha doblat el nombre de curses a Casa Nostra. Aquest 2016, per exemple, n’hi ha dues-centes més que fa un any. De manera que, entre les d’asfalt, les de muntanya, triatlons, duatlons, aquatlons i d’orientació, tenim ni més ni menys que 2.000 curses per triar i remenar. Se’ls hi ha de fer saber al apocalíptics que diuen que el boom es desinfla, que aquesta bogeria nostra gaudeix de molt bona salut. Sense anar més lluny, aquest cap de setmana s’han celebrat seixanta curses a Catalunya: que aviat està dit. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt


---------------

La nº 4, diumenge 25 de setembre:
Preus de les curses
Amics i amigues, als que ens agrada córrer curses no sabem el què fem. No sabem on ens hem ficat. Em volia apuntar a una, i malgrat que l’IPC és negatiu aquest any i el preu de les coses es manté, el de les curses no: el dorsal és més car que el de l’any passat. Recuperat del sotrac que una cursa popular costi igual que una entrada al Liceu, he mirat d’inscriure’m a una altra i m’he trobat que, en lloc de ser gratuïta com havia estat tota la vida, ara costa 12 euros. He seguit buscant i he vist, amb estupor, que una de 5km a Granollers en costa 28. Vaig començar a córrer quan els dorsals de les curses eren molt econòmics. Fins i tot, alguns gratuïts. Els organitzadors gaudien veient gaudir als que corrien; ningú se les plantejava per fer negoci; les grans marques no s’havien introduït en el món del córrer; i, d’un any a l’altre, les inscripcions no pujaven gaire. Ara, si segueix agradant-me córrer i participar de tant en tant en alguna cursa, em pregunto si, al pas que anem, aviat m’hauré de vendre alguna joia de l’avia per adquirir un dorsal. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


---------------------

La 3ra, el diumenge 18 de setembre:
Recuperar-se d'una lesió
Amics i amigues, als ultraveterans ens agrada donar consells encara que no ens el demanin. Avui voldria donar-ne un als que esteu a l’’Infermeria atlètica’ per culpa d’una lesió. Us recomano que, en aquests casos, tingueu fe absoluta de que us en sortireu. Fa gairebé un any vaig patir una tendinitis en una cama. No em vaig recuperar i al març vaig sortir a la marató de Barcelona. Error. Al km 23 vaig haver de plegar. Aturada total des de llavors. Però, toco fusta: desprès de mesos de fisioteràpia i piscina, he començat a veure la llum, i des de fa uns dies m’he atrevit a córrer. Avui, concretament, la Cursa de la Mercè. On vull anar a parar és a dir-vos que quan es pateix una lesió heu d'estar convençuts que us en sortireu. Hi ha dies que et venen ganes de llençar la tovallola, d’enviar-ho tot en orris. Però no ho feu. Si un iaio com jo se’n pot sortir, ¿que no serà uns corredors o corredores joves com vosaltres? Si la lesió és poca cosa, deixeu de córrer un dies. Si és seriosa, poseu-vos en mans d’un professional. Però no us arrugueu per res del món. Penseu, només, que us recuperareu. Creieu-me. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


----------------------

La 2na, el diumenge 11 de setenbre:
Curses solidàries
Amics i amigues, en el món del córrer cada cop hi ha més curses “solidàries”. Per dir-ho millor, però, s'hauria de dir que cada cop hi ha més curses que s’autoanomenen “solidàries”. N’hi ha que ho fan bé i diuen clarament en el seu reglament: “Tots els beneficis de les inscripcions... (o un euro, o 50 cèntims, o el que sigui) es destinaran a l’entitat X per a la lluita contra...(la causa que sigui)”. Però en moltes altres, l’aspecte de la contribució resulta ambigu i la informació es limita a “Cursa solidària en favor de... (el motiu)”, i prou. No vull dubtar, en absolut, de la filantropia que deu animar als que engeguen curses d’aquest tipus. Però moltíssimes no expliquen en cap lloc quina proporció del dorsal va a parar a la causa que promouen. I, per altra banda, desprès de celebrades les proves, la majoria no publiquen tampoc enlloc l’aportació neta que han fet o faran. Tan difícil és dir-ho? ¿No serà que, en molts casos, la "solidaritat" s'afegeix al nom de la cursa per atreure inscripcions... i poca cosa més? La transparència és absolutament necessària. Abans i després de comprar un dorsal d’una “cursa solidària”, tenim tot el dret a saber quina és la nostra contribució al projecte que suposem altruista. Fins diumenge que ve. Correu molt!


-----------------

La primera, el 4 de setembre, va ser aquesta:
Anglicismes
Amics i amigues, hauríem d’aturar la plaga que suposa l’us de l’anglès en el món del córrer a casa nostra. No té cap sentit. Al córrer li diem "running"; als corredors "runners"; als que acaben una cursa “finishers”; les curses de muntanya són “trails”; els entrenadors, “trainers”; els entrenaments, “trainnings”...A banda, hi ha un futimé de noms de curses que tenen paraules angleses; des de les que li han posat 'Race' fins a les 'Run' en tinc comptades més de 60. Es podria suposar que els organitzadors ho fan per atreure els estrangers que visiten Barcelona o els pobles de la costa. Però no és així. A les poblacions de l'interior passa el mateix. Fins i tot, a Igualada fan una cursa on el nom és tot en anglès: La "Igualada Urban Running Night Show". Per llogar-hi cadires! En el llenguatge dels corredors i corredores; en els noms de les curses; en els articles dels diaris i revistes; en els blogs; en les webs; al Twitter, al Facebook...quan es parla de córrer, els anglicismes són una constant. No al Farwest sinó a Catalunya. Com si no es pogués dir el mateix en català, que és més bonic. Fins diumenge que ve. Correu molt!

------------------------

Audio: http://www.ivoox.com/ultraesports-04-09-16-audios-mp3_rf_12773508_1.html
                                                             -----------------