29.9.16

Seixanta curses a la ciutat de Barcelona

El córrer gaudeix de molt bona salut a Catalunya. La prova és que cada cop hi ha més curses. Una mostra, les de Barcelona. (Veure al final del text)

A la ciutat de Barcelona hi ha 60 curses a l’any. Algunes tenen dues o més distàncies, amb la qual cosa, n’hi ha un total de 72 per triar.

A banda, n’hi ha 12 de muntanya que es fan a Collserola, també amb la variant de més d’una distància; és a dir, 18. Cal afegir una triatló, una aquatló i tres curses d’orientació. En total, se celebren 95 curses a l’any entre Barcelona i Collserola.

Una observació important és que l’increment ha estat molt gran en els últims cinc o sis anys. Així, centrant-nos en les d’asfalt que es fan pels carrers de la ciutat, que és d’on conservo dades, l’evolució ha estat:

1980:   4 curses
1990: 13   "
2000: 19   "
2010: 25   "
2016: 60   "

La progressió és espectacular.

S’entén que hi hagi qui es queixi, fins i tot amb cartes als diaris, perquè no pot circular amb el cotxe per culpa de les curses. A mi ja m’agrada que sigui així: que, si més no, els diumenges, la ciutat sigui per als ciutadans a peu (i els que correm) i no per als automobilistes.

 
Miquel Pucurull
29/09/2016

23.9.16

Gairebé 2.000 Curses a Catalunya

Com que cada cop hi ha més curses que d’un any a l’altre tenen menys participants (paradigma, les últimes de Bombers, Jean Bouin. Mercè...) podria semblar que l’ anomenat boom del córrer s’està desinflant.

Res més lluny de la realitat. Cada dia hi ha més practicants. Succeeix que el nombre de curses noves creix sense parar. I la gent es dispersa al tenir moltes opcions.

Per veure bé el fenomen, es fa necessari utilitzar dades. Esbrinat el calendari que publica Runedia, que està considerat com el més complet, a Catalunya aquest any hi ha gairebé 2.000 curses entre les de ruta, muntanya, triatlons/duatlons/aquatlons i d’orientació. En quatre anys, s’ha gairebé doblat el nombre de curses, passant de 1.118 el 2012 a 1.993 enguany. Espectacular fenomen.

Organitzar una cursa s'ha convertit en un negoci. I deu de ser molt bo perquè se'n munten moltes de noves. Passa, però, que la competència és terrible: aquest 2016 hi ha caps de setmana que n’hi ha o n'hi ha hagut més de 60. No fa gaires anys, 10 com a molt.


Amb l'allau de les que es posen en marxa -se'n deixen de fer molt poques d'antigues- no és estrany que hi hagi proves amb menys corredors i corredores que l’any anterior.

                                                        --------------------
Miquel Pucurull
23/09/2016

13.9.16

Cursa de la Mercè'2016. Fisonomia del recorregut

 
Km 0 al 1

La sortida de la Cursa de la Mercè és en un lloc emblemàtic. No tan sols perquè estigui al bell mig del que va ser l’Exposició Universal de 1929 i les Fires que es van celebrar després, sinó perquè d’on sortirem, l’Avinguda Maria Cristina, o del seu entorn, en surten, passen o acaben unes quantes curses: la Marató de Barcelona, la Mitja Marató, la Jean Bouin, la d'El Corte Inglès, la de l’Amistat, aquesta de la Mercè... i al seu voltant hi entrenen molts corredors i moltes corredores que avui, de ben segur, estaran a la línia de sortida.

D'on se surt és per tant un indret fetiche pel que fa a la cosa aquesta del córrer a Barcelona. No sé si a la rebesàvia del rei actual, la reina Maria Cristina d’Hasburg-Lorena, li agradava l’esport (la música, pel que diuen, sí). Tot i així, és difícil que pogués imaginar que, amb el temps, serien milers els que trepitjaríem l’avinguda que duu el seu nom per tal de començar una carrera atlètica.

Sortirem de davant de La Font Màgica i les Quatre Columnes. Una font que és des de fa anys una atracció de propis i estranys, i unes columnes que volen significar les quatre barres de la senyera que representen les que ja hi van estar col•locades del 1919 al 1929, fins que van ser enderrocades per ordre del dictador Primo de Ribera, ja ens podem imaginar per quina raó: es diu que ho va fer per a que un símbol de catalanisme -en va destruir uns quants- no tingués el ressò que li podia donar l’Exposició Universal del 29 a punt d’inaugurar-se. Una icona que, feliçment des de fa pocs anys, s’han tornat a posar en peu.

Les Quatre Columnes, obra de Puig i Cadafalch. Any 1928

En començar a córrer passarem pel mig de les Torres Venecianes que eren l’entrada al recinte de l’Exposició (es diuen així perquè estan inspirades amb el campanar de la catedral de Sant Marc de Venècia) i anirem a buscar el Paral•lel a la nostra dreta. Ara no, però  a les primeries del segle XX, aquest carrer estava farcit de teatres, music halls i cafès -una mena de Broadway- ple de gent a tota hora amb ganes de gatzara.

Del Paral·lel en farem gairebé un quilòmetre, tot passant per davant de dos llocs interessants: la Casa dels Cargols, a la cantonada amb Entença, una casa de pisos decorada amb cargols per tot arreu (una llegenda urbana diu que va ser construïda el 1896 per encàrrec d’un pagès que va anar a buscar cargols al camp i es va trobar una fortuna dins d’una cova), i el Tickets,  un restaurant d’en Ferran Adrià inaugurat fa poc temps que ja té una estrella Michelin i tot. I poc abans d’arribar al carrer de Calàbria, on girarem per tirar cap amunt, ens trobarem l’indicador del Km 1.

Km 1 al 2

Haurem deixat el Paral•lel per pujar (lleugeríssima pujada) pel carrer de Calàbria, nom que serveix per recordar la regió italiana com tothom sap. En arribar a la Gran Via l’enfilarem a la dreta per fer un bon tros d’aquest vial, ja de per sí el carrer més llarg de tots els de la ciutat. En farem, concretament, dos quilòmetres i mig, tots en línia recta i plans, d’aquells que inviten a córrer. De fet, exceptuant la pujada del Paral•lel en el darrer quilòmetre, quan hi tornarem d'aquí una estona per acabar el recorregut, la cursa és plana; una de les que més de Barcelona. Bona amplada, frondosos i centenaris arbres als costats del nostre camí...i sense cotxes, avui. Una meravella, vaja!

Això de córrer per un carrer sense cotxes per Barcelona -ara que hi estem posats- és una de les coses del món que li produeixen més goig al que escriu aquesta sui generis descripció del recorregut de la Cursa de la Mercè. El poder ser, alguns diumenges de l’any, l’amo i senyor de les calçades -com és el cas ara- és impagable. Segurament els hi passarà el mateix als que, com ell, recorden quan a la ciutat, no fa pas tant, estava prohibit córrer. En Vicente Egido, el que va ser un excel•lent fondista del Barça els anys setanta, sempre explica que un dia que va sortir de les pistes universitàries en aquella època amb pantalon curt, un guàrdia el va parar a la Diagonal. Va demanar-li el DNI i va estar a punt de multar-lo per córrer en la via pública, i sobre tot, per fer-ho en calçotets.

La Gran Via, a banda de ser una avinguda amb un munt de cases sumptuoses, també és una via on hi ha bastants cinemes. I més que n’hi havia. Un d’ells, el Rex, a tocar del carrer Calàbria per on hem pujat, el van tancar fa  cinc o sis anys malauradament. El Rex era un cine d’aquells d'abans. Conservava un aspecte que el feia acollidor per als que vàrem créixer veient-hi pel•lícules com El Halcón y la flecha o Robin de los Bosques. Tenia una taquillera que t’atenia sense micròfon; un porter que et saludava com si et conegués de tota la vida; seients força confortables...i no hi venien crispetes! Una contingència: en front mateix del cinema Rex, hi havia  un bar (era l'únic a Barcelona) on es podia practicar el tir amb arc. És a dir que, sortint del cine, un podia emular al Burt Lancaster o a l’Errol Flynn per dos duros. No per casualitat, el desaparegut bar es deia L’Arquer.

A l’esquerra de la Gran Via, tot seguit ens trobarem La Casa de la Lactància, un edifici modernista construït a primers del segle XX per les elevades taxes de mortalitat infantil i maternal que hi havia a la Barcelona obrera de llavors. Tenia un consultori d'embarassades i un espai d'alimentació i cura per als nadons, i consta, textualment en un document, que va ésser concebut Per atendre els fills dels infeliços que es troben sense possibilitats. Curiosament, en l'actualitat, i des de fa trenta anys, és un casal d'avis. Una singularitat: a dalt de tot de l’edifici hi ha un conjunt escultòric amb una llevadora que alleta una criatura amb un biberó; la curiositat resideix en el fet que és precisament una dona anònima i no La Mare de Déu de la Llet, que era la costum iconogràfica en aquest casos.

Magnífic grup escultòric de La Casa de Lactància, obra d’Eusebi Arnau, a la Gran Via

I també a l'esquerra, una mica més endavant, fent xamfrà amb Viladomat, veurem la també modernista Casa Golferichs, el Xalet que  va estar a punt de ser enderrocat fa uns anys per la golafreria de les immobiliàries. Un bonic casalot que no va anar al terra per la lluita dels veïns del barri per salvar-lo. Ara és un actiu centre cívic.

I a tocar del següent carrer, el de Borrell, hi veurem el senyal del Km 2.

Km 2 al 3

Per la Gran Via, i fins el final dels dos quilòmetres i mig que deiem, anirem travessant un munt de carrers que duen el nom de personatges il•lustres catalans. La llista és llarga: 20. A propòsit, resulta estrany i insòlit que durant la darrera dictadura franquista, en una època en la qual es van canviar molts noms de carrers per posar-hi els de personatges addictes a l’antic règim, la majoria d’aquests de l’Eixample que creuarem no els van substituir. Més curiositats: els de Borrell i Urgell, els dels dos comtes que estan en aquest quilòmetre, tampoc els van canviar per uns altres. Van castellanitzar el segon (potser perquè era més ample...), posant-li Urgel, amb una única ela, però el primer, misteriosament, va seguir sempre amb les dues.

Confirmant el que dèiem més amunt respecte de que a la Gran Via hi ha uns quants cinemes, a la meitat d’aquest quilòmetre ens en trobarem un altre, l’Aribau Club, a l’esquerra del nostre pas. Aquest ha tingut, per cert, diversos noms. Quan el van inaugurar li van posar Doré. Però en acabar la guerra, als sensors els deuria semblar una paraula catalana i el van canviar per Dorado. No sabien que el  nom era un homenatge al famós dibuixant francès Gustave Doré.

Avançant per la Gran Via, també a l’esquerra, ens trobarem la Universitat. Un edifici que de dintre és magnífic, però de fora...que voleu que us digui. No soc, ni de molt, expert en arquitectura (ni en gaires coses, he de dir), però a mi em sembla d’un tipus de construcció molt sòbria, que contrasta, pel temps en què es va fer (finals del segle XIX), amb les joies arquitectòniques de l’època que hi ha a la ciutat.

Per cert, deixeu-me donar una opinió sobre la façana. Podreu comprovar-ho el dia de la cursa si us hi fixeu (no tingueu por d’entropessar amb el de davant a aquestes alçades de la prova, perquè per aquí ja anirà bastant fluida). L'edifici té dues torres a banda i banda; una d’elles, la primera que ens trobarem, té un gran rellotge i l’altra només una finestreta. Quan hi passo per davant sempre penso que el rellotge li dóna caràcter, i que si no hi fos, la Universitat passaria bastant desapercebuda.

     La Universitat

Que em disculpin, pel que dic, els admiradors d’Elies Rogent, el seu arquitecte,  professor de grans arquitectes, un d'ells Antoni Gaudí, a qui li va dir al signar-li el seu títol universitari: “Antoni Gaudi?...no sé pas sí he aprovat a un boig o a un geni”.

De totes maneres, la Universitat és la Universitat. Un temple en molts aspectes. No cal sinó dir que està considerada com la primera de les universitats de l'Estat i l'única que es troba entre les 200 millors d'Europa...I un lloc on anys enrere no hi entraven ni els grisos: l’edifici servia de cuirassa als estudiants i es protegien en els seu interior quan eren perseguits per las fuerzas del orden per haver llençat, simplement, unes octavillas subversivas al carrer.

I així, llançats com anirem per tractar de fer marca aprofitant que la Gran Via és plana, i perquè, tot i que abans de sortir hem enganyat als amics dient-los-hi que estàvem fotuts, arribarem a l’indicador del Km 3, a tocar el carrer de Balmes, en plena forma i sense que (encara) ens faci mal res.

Km 3 al 4

Tot seguir passarem per davant del Coliseum. Ara hi fan teatre, però té el privilegi de constar com el primer cinema que va projectar una pel•licula sonora a Espanya: La canción de Paris, l’any 1929.

Encara que sigui molt trist parlar-ne, una mica abans del Coliseum, per davant del qual estem  ara corrent i gaudint, va tenir lloc durant la guerra un dels bombardejos més sagnants sobre la ciutat. Obviem detalls sobre els estralls i el nombre de víctimes, que ara no toca: un monument abstracte -no gaire fàcil de veure per cert- ho recorda davant del teatre.

"Encaix", el monument davant del Coliseum que recorda el bombardeig del 17 de març de 1938

Avançant, segurament cada vegada més ràpid, creuarem el Passeig de Gràcia, el carrer de més glamour de Barcelona. De la cruïlla de Gran Via – Passeig de Gràcia, cal saber que exactament on ara hi ha la font monumental, fa anys, quan la ciutat encara estava emmurallada, hi havia una creu de terme que per la nit estava molt concorreguda. En aquella època, els noctàmbuls que havien anat a extramurs a emborratxar-se es reunien en aquest punt per dormir la mona en trobar la Porta de l’Àngel tancada. Les gresques que s’hi organitzaven abans d’adormir-se les podem imaginar: crits, renecs, duels, garrotades...Total, que el lloc es va fer famós. Ningú sabia el nom de l’indret; tothom el coneixia com La creu tremenda.

Ara, en lloc d’una creu hi ha la font circular amb un gran brollador. Una recomanació: encara que el dia de la cursa faci calor, no és de bona educació atlética tirar-s’hi a dintre per més ganes que en tinguem mentre passem pel costat.

Per la Gran Via el ritme serà cada vegada més viu, segur. Tots anirem -uns més que uns altres, es clar - a tota pastilla, disposats, com sempre que ens posem un dorsal, a fer el millor temps de la nostra vida.

Més enllà, en la cruïlla de Gran Via amb Roger de Llúria ens trobarem al bell mig un monument a la deessa Diana, inaugurat fa noranta anys. La iconografia representa despullada a aquesta deessa, i així la va esculpir el seu autor, Venanci Vallmitjana. Però, coses dels vigilants de la moral de l'època, per posar-la a l’Eixample se li va demanar a l'escultor que la cobrís amb una túnica. L'home va refer el monument i la veurem coberta en passar.


Al costat, al xamfrà de la dreta hi ha l’Hotel Ritz. Se’n diu Hotel Husa Palace, però ni cas: per a tothom és i serà el Ritz. És un hotel de gran luxe, el primer de cinc estrelles que hi va haver a Barcelona. Ara potser no perquè diuen que ja no hi ha gaire gent rica al món, però abans s'hi allotjaven milionaris o artistes de Hollywood i toreros que venien a la ciutat. Com l’Ava Gardner i el Luis Miguel Dominguin, ella un mite del cinema i ell un masclista donjuan, de qui s’explica l’anècdota -no sé sí certa- de què després d’una nit d’amor en aquest hotel, i en veure l’actriu que ell s’aixecava molt de matí per anar-se’n, li va preguntar: “- ¿Dónde vas tan deprisa, Luis Miguel? ” i el torero li respongué “- ¡A explicarlo a mis amigos! Sí me llevo a  Ava Gardner a la cama y no puedo explicarlo pronto...de qué me sirve? ”.

 Ava Gardner (1922-1990). D’ella deien que era “L’animal més bell del món”

Seguint per la Gran Via en aquest quilòmetre, creuarem uns carrers de la dreta de l’Eixample que tenen un nom molt bonic, o a mi m’ho sembla: Roger de Llúria, Girona, Roger de Flor...En canvi no m’agraden -és cosa meva- els de Bruc, Bailèn i el de la Plaça Tetuan, on hi trobarem el Km 4 poc abans. Són noms que serveixen per recordar fets bèl•lics (els de les Batalles del Francès els carrers, i el de l’ocupació de la ciutat marroquina pel general Prim el de la plaça). Posats a dir, m’agradaria més que fossin noms d'esportistes o relacionats amb l'esport, que n'hi ha molt pocs a la ciutat: deu o dotze com a màxim.

A propòsit, a la Gran Via, entre els carrers de Girona i Bailèn, poc abans del Km 4, un tramvia que hi passava va atropellar el 7 de juny de l’any 1926 un home de barba blanca, indocumentat, que duia un llibre d’evangelis a la butxaca. En principi, els vianants van suposar que era un rodamón pel senzill vestit que duia. El van traslladar molt greu a l’Hospital de la Santa Creu i allí el van reconèixer: no era altre que el genial arquitecte Antoni Gaudí. Tres dies després va morir.

Km 4 al 5

En arribar a la Plaça Tetuan hi veurem un grup escultòric dedicat al doctor Bertomeu Robert, un metge que va ser alcalde de Barcelona a finals del XIX, molt volgut. Com que era fervent catalanista, en acabar la guerra van treure l’escultura -que estava llavors a la plaça Universitat- i va restar un munt d’anys en uns magatzems, fins el 1985. Coses que no són d’estranyar: si ens hi fixéssim en passar veuríem que el grup està format per camperols, obrers, intel•lectuals i politics units per una senyera. Ara està al mig d’un espai enjardinat, amb bancs per seure que no fan servir ningú perquè costa arribar-hi. Un apunt: el doctor Robert és un dels pocs polítics a la història que han dimitit del seu càrrec. Ho va fer l’any 1901, quan li volien imposar des del govern de Madrid un pressupost que considerava insuficient per a la ciutat.

És poc conegut, i no té cap altre accés que el d’una tapa de claveguera, però a sota de la plaça, a 5 metres de profunditat, es conserva en perfecte estat un dels refugis mes grans dels que es van fer servir durant la guerra per guarir els ciutadans durant els bombardejos. Curiosament, en construir-lo l'any 1937, van trobar la primera pedra d'un monument que volien erigir vint-i-set anys abans, el 1910, en memòria als voluntaris de la guerra de l'Àfrica, que no es va arribar a realitzar ves a saber el per què.  Com dic, el refugi no es pot visitar. Els únics que ho han fet van ser els treballadors de les obres de la línia 2 del Metro, que van utilitzar les seves galeries  com a vestuaris en els anys cinquanta. 

A l’esquerra, en front nostre, hi veurem uns dels primers gratacels que es van construir a Barcelona. I en baixar pel Passeig de Sant Joan, que haurem agafat abandonant la Gran Via, una residència geriàtrica de les Germanetes dels Pobres.

Baixant per Passeig  i arribant a l’Arc de Triomf, els més veterans no es podran (no ens podrem) abstraure que fa anys era el lloc d’arribada de la Jean Bouin.

Tomas Barris, un dels millors atletes catalans de tots els temps en la Jean Bouin de 1947 participant com a escolar

A propòsit de l’Arc de Triomf, el monument era la porta d’entrada al recinte de l’Exposició Universal de 1888 i, dissenyat per l’arquitecte barceloní Josep Vilaseca, es considera una construcció precursora del modernisme. Es diu, no sé si és veritat o mentida, que el lloc  l’hauria ocupat l’actual Torre Eiffel de Paris si l’Ajuntament de l’època hagués acceptat el projecte que li va presentar Alexandre Gustave Eiffel, que no es va realitzar perquè els va semblar massa agosarat. Curiosament, el que es va fer va ser un plagi de l’Arc que hi ha a Paris. Tot i així, i encara que sigui una copia humil, el prefereixo: el nostre és una obra civil amb frisos al•legòrics a l’Agricultura, la Indústria, el Comerç i l’Art, mentre el parisenc està dedicat a victòries militars.

Per cert, segons comenten els cronistes de l’època, l’Exposició Universal que es va celebrar en l’espai on estem corrent ara, va provocar una gran inflació. Ho denunciava La Vanguardia del 13 d’abri de 1888: “Barcelona se va poniendo imposible. Con el pretexto de la Exposición suben al cielo los precios de las cosas y la remuneración de los servicios. El restaurant Justin aumenta sus precios una barbaridad; los peluqueros suben cinco céntimos por hacernos la barba; la carne sube diez y los cocheros exigen por los carruajes sesenta duros por cada tarde de carreras; lo único que baja con todas estas subidas es el bolsillo que de tiempo atrás se venía arrastrando por los suelos”.

Deixant enrere l’Arc de Triomf i enfilat el Passeig de Lluís Companys, a l’esquerra, passarem per davant de l’Escola Pere Vila, inaugurada el 1931, i el monumental Palau de Justícia, que ho va ser el 1910.

Una anècdota sobre el Palau de Justícia. Enric Sagnier, que fou un dels dos arquitectes de l’obra, es va enamorar d’una noia, el pare de la qual es va oposar fermament al nuviatge. Li deia que no accediria “...fins que no demostri que és un professional de debò i hagi dissenyat, si més no, una caseta”. El jove arquitecte va decidir concursar a la realització d’un dels projectes més ambiciosos de la ciutat, la construcció d’un edifici judicial. Va guanyar el concurs per al disseny del Palau de Justícia i, com no, va obtenir la mà de la núvia. Amb el temps, Enric Sagnier va realitzar més de 300 obres.

El Palau de Justícia l'any 1912, la "caseta" que va dissenyar l'arquitecte Sagnier 

Passat el Palau hi veurem el Km 5 i girarem a l’esquerra pel carrer de Buenaventura Muñoz, un magistrat del segle XIX. Mirarem, indefectiblement, el crono, i celebrarem que, desprès de cinc quilòmetres, anem de conya.

Km 5 al 6

Farem cent metres de Buenaventura Muñoz i girarem a la dreta per Roger de Flor, un nom d’un carrer, aquest, que honora a un cabdill dels almogàvers. Se’n expliquen un munt de coses d’aquest militar templer del segle XIII, algunes bones i unes altres no tant. Va combatre heroicament en la conquesta de terres per a la corona... Li va prendre Mallorca al seu oncle... Es va enriquír a base de bé, diuen, essent frare, i va haver d’abandonar l’Ordre del Temple... Va tenir la sort, però, que les cròniques de Ramon Muntaner en parlar d’ell inspiressin a Joanot Martorell per escriure Tirant lo Blanc, i la seva figura es va convertir en mítica. Ves quines coses més estranyes...

De Roger de Flor farem també pocs metres, fins arribar al Passeig de Pujades, que l’agafarem girant a la dreta tenint a la nostra esquerra el Parc de la Ciutadella. Un parc que va ser urbanitzat exactament damunt de la que fou una fortalesa militar que va fer construir Felip V després de l’11 de Setembre de 1714 d’ingrata memòria. Des d’aquesta fortalesa, la més gran d’Europa en aquella època, dominava la ciutat juntament amb el Castell de Montjuïc, de no menys malaurat record.

Bé. No ens posem tristos ni seriosos que avui estem de festa. I de festa gran. Avui és un dia que estem fent una cursa que serveix, entre altres coses, per gaudir aquests dies de la Mercè, per festejar la Festa Major de la ciutat en honor de la seva patrona. A propòsit, la Mercè no és, curiosament, la única patrona de la ciutat. Ho són també Santa Madrona i Santa Eulàlia. A Santa Madrona, que va ser la primera, els barcelonins la van anar oblidant i substituint per Santa Eulàlia perquè, segons deien, aconseguia que plogués més sovint. Una cosa semblant va passar després: la Mercè li va prendre la titularitat en el segle XVI a la petita Eulàlia, una vegada que, per la seva intersecció, va aturar una terrible plaga de llagosta que aterrava els ciutadans i que, pel que sembla, no va saber resoldre.

Un apunt: la Festa Major de Barcelona es va instituir l'any 1871. Pel que se sap, durant els primers anys, les Festes de la Mercè eren molt parques; únicament sortien els gegants. L'any 1900 van començar a  fer-se actes esportius: primer una cursa de bicicletes per la ciutat...a les 7 del matí, i més tard una cursa de 500 metres al Parc de la Ciutadella. La  Cursa de la Mercè d'ara és, com a tal, una de les més antigues de Barcelona. La primera es va celebrar l'any 1979.

Crònica de la I Cursa de la Mercè. Mundo Deportivo 1979

Pel Passeig de Pujades, que és pla malgrat el nom (disculpeu l’acudit), que correspon a un poeta del segle XVI, anirem a buscar de nou el Passeig de Lluís Companys, ara a l’altra banda, per pujar-lo. En fer-ho, ens faran costat, a la nostra dreta, un monòlit en honor de Rius i Taulet, un alcalde de Barcelona promotor de l’Exposició de 1888 i dues escultures, la del navegant Roger de Llúria i la del pintor Antoni Viladomat.

Pujarem, com dèiem, pel costat esquerra del Passeig de Lluís Companys, un vial que, urbanitzat per primera vegada a les primeries del segle XIX i malgrat les transformacions que s’hi han fet, encara conserva part del mobiliari urbà original, com per exemple, les faroles modernistes de Pere Falqués, el mateix dissenyador de les famoses del Passeig de Gràcia (que tothom diu que són de Gaudí, quan ell va dissenyar només els bancs). 

En arribar al final del passeig girarem a l’esquerra per agafar la Ronda de Sant Pere, tot passant pel costat d’un petit monument en honor de Lluís Companys, el president de la Generalitat afusellat pel franquisme. El componen un medalló amb el seu rostre i l’escultura d’una noia que duu un mocador a la mà. La historia que va inspirar a l’escultor per realitzar l’obra és emotiva. L’explico: Degut als fets d'octubre de 1934 (una revolta de Catalunya i Astúries contra el govern de dretes de Madrid), Lluís Companys va ser empresonat. Una adolescent, de nom Conxita Julià, li va escriure un poema que li va enviar per carta. Quan  va ser alliberat i va poder tornar a Barcelona, la noia es va presentar davant seu, es va identificar i li va demanar un record. El president li va donar el mocador que sempre duia a la butxaca de l’americana dient-li “Guarda’l i estima’l sempre…i estima Catalunya”.

Un fragment del poema diu així:

" ... i ha vist unes cares tristes d'uns homes molt honrats
que, per defensar un poble, estaven allí tancats.
l la claror, tafanera, per satisfer sos afanys ha descobert que allí hi havia
el president Lluís Companys ... "

Conxita Julià, que amb el temps es va convertir en una llorejada poetessa, va assistir a l’acte d’inauguració del monument l’any 1997

Enfilarem la Ronda de Sant Pere deixant enrere, a la cantonada amb el passeig, un dels bars més antics de la zona, el Trole. Modernitzat ara, existeix des de 1896, com els amos actuals han volgut fer-ho explícit indicant-ho a la porta de vidre. Tot i que, llavors, i fins els anys vint, que van haver de castellanitzar-lo i s'ha mantingut, el nom era Trolley, en referència a una mena de perxa que duien els tramvies i els troleibusos per connectar-se amb el cable de la línia elèctrica sota del qual circulaven.

Avançant per la Ronda, a l’alçada del senyal del Km 6, passarem a tocar del Monument a Casanova, un lloc d’especial càrrega emotiva per a molts dels que estarem corrent avui. Potser, al passar tan a prop de l’escultura del conseller en cap que hi figura, recordarem uns fets funestos succeïts a casa nostra el 1714. I també que, durant una època de malson, l’estàtua va restar amagada ves a saber on.

Km 6 al 7

A la Ronda de Sant Pere hi ha unes quantes cases magnífiques, a dreta i esquerra, d’estil modernista, construïdes a principi del segle passat per a l’alta burgesia de l’època, la majoria grans magnats catalans del ram tèxtil. Es conserven també algunes botigues del mateix estil, com per exemple la Farmàcia Viladot, oberta l’any 1905, que està a la cantonada amb el carrer de Bruc. Una observació: des de fa anys no s’hi venen fàrmacs: és una botiga de roba de dona.

En un no res arribarem a la Plaça Urquinaona. A la nostra esquerra hi ha el Teatre Borràs, el nom del qual es va posar en honor d’un insigne actor, Enric Borràs, nascut a Badalona el segle XIX. El nom d’Urquinaona no és només per a que sapiguem que hi ha una parada de metro: se l’hi va posar aquest nom a la plaça en honor de José Maria Urquinaona que era un bisbe de Barcelona del segle XIX, enterrat a la basílica de la Mercè, per cert.

Avançarem i trobarem una altra bonica botiga modernista, la Casa Teixidor, que durant molts temps va vendre productes per dibuixar i pintar i ara és una tenda d’òptica . Encara sort que l’amo del establiment, com el de la farmàcia d’abans, ha conservat l'ornamentació exterior i el magnífic rètol de mosaic, així com el mobiliari de fusta i els vitralls interiors. Moltes gràcies senyors botiguers; alguns potser ho haurien llençat tot a la bassa.

Acabarem a bon pas la Ronda de Sant Pere i creuarem la Plaça Catalunya. Una dada que segur que coneixem, però al passar-hi serà bo recordar-ho: la Ronda coincideix exactament amb una part del què era l’antic Camí de Ronda de la muralla de la ciutat. És a dir que, a més a més de poder córrer lliurament per un carrer de Barcelona, el saber que ho estem fent damunt del mateix traçat que envoltava la ciutat fa segles és un plaer afegit als que estem experimentant avui amb motiu de la cursa de la seva Festa Major.

I parlant de plaer i de joia tot corrent avui, la Cursa de la Mercè li duu un record especial a qui està escrivint això, i probablement a varis dels que ho estan llegint. Va ser precisament en aquesta cursa on, fa uns anys, va engegar la Plataforma Marató a Barcelona. Va ser en la Cursa de la Mercè de l’any 2004 on, un grup de corredors anònims, dolguts per l’anunci de la supressió de la marató (com és sabut, no es va celebrar la del 2005), vam començar a reivindicar el seu retorn amb rètols de color groc penjats al pit o a l’esquena amb el lema Volem Marató a Barcelona. Els vàrem distribuir a la sortida i centenars de participants van voler dur-lo adherint-se a la protesta. Un d’ells l'actual entrenador del Barça, Luis Enrique, que s'havia retirat com a jugador feia poc. 

Retol. Luis Enrique, abans de la sortida de la Cursa de la Mercè del 2004, amb el rètol reivindicatiu a l'esquena 

Creuarem, deia, la Plaça de Catalunya, la més gran de la ciutat, no cal dir-ho, i centre neuràlgic, que tampoc cal dir-ho perquè sempre, i a tota hora, sí veu tanta gent atapeïda com la que veiem en els reportatges sobre Calcuta. Ara i avui no, no obstant. Hi haurà poca gent, en part perquè encara serà molt d’hora, però sobre tot perquè és diumenge i El Corte Inglés estarà tancat.

Seguirem per una altra Ronda, la de la Universitat. De fet no és una altra: és la continuació de la de Sant Pere, urbanitzada més tard que aquesta per fer camí per arribar a les facultats, i a l’alçada de Balmes hem de ensopegar (és un dir) amb l’indicador del Km 7.

Km 7 al 8

Tot seguit arribarem de nou a la Plaça Universitat, però ara per la part de baix per enllaçar amb la Ronda de Sant Antoni. Al començament de la ronda, a la nostra dreta,  fent cantonada amb la plaça, hi ha una altra  de les botigues centenàries de Barcelona, La Torre. Com que és festa tindrà la porta baixada i no podrem veure els aparadors. És una llàstima perquè el comerç és molt curiós. Hi venen roba i articles de gènere de punt, i no és que encara venguin els mateixos calçotets i samarretes que quan la van inaugurar fa més de cent anys...però gairebé. A dintre de la tenda hi ha fins i tot cadires per a que els clients puguin seure mentre la fan petar amb els dependents i trien la peça de roba que els interessa. Inefable, de veritat.

Un apunt: l’establiment  l'hi va servir d’inspiració a Carlos Ruiz Zafón, segons ha dit més d'un cop, per a la seva famosa novel•la L’Ombra del Vent . Per als que l’hagueu llegit, recordareu que en un paràgraf diu “...es podien llegir les lletres gravades als vidres, entelats de tanta brutícia, i un rètol en forma de barret continuava onejant a la façana, prometent dissenys a mida i les últimes novetats de Paris” . Es refereix a la botiga per la qual passarem per davant, com ha confirmat l’autor alguna vegada, tot i que accentuant el seu deterior i convertint-la amb una barreteria: la que regenta un dels personatges de la novel·la, el pare del Julià Carax, el senyor Antoni Fortuny.

         Botiga La Torre, inaugurada l’any 1900. Foto actual

De la Ronda de Sant Antoni en farem només uns cent metres. De seguida, en arribar a la Plaça Goya, on hi ha la bonica Font de la Tortuga i el monument a Francesc Layret (un advocat que va ser assassinat el 1920 perquè defensava als obrers), girarem a la dreta per enfilar pel carrer Sepúlveda.

No ho podrem evitar: els que haurem fet alguna marató de Barcelona sentirem una emoció especial al córrer la Cursa de la Mercè pel carrer Sepúlveda. Recordarem que els darrers quilòmetres de la mítica prova del març transcorrien també per aquí fa uns anys, mentre patiem per acabar-la. Però,  a diferència d’aquell dia, avui estarem frescos com una rosa. Res a veure -què us he de dir- el desmanegament d’aquells darrers quilòmetres finals de la marató amb com estarem avui: el carrer Sepúlveda semblava aquell dia l’Everest, i ara en canvi, fins i tot ens semblarà que fa baixada...que la fa, si més no fins al carrer de Borrell, que és, precisament, on estarà el Km 8.

Km 8 al 9

El carrer Sepúlveda per on estarem fent aquest tram  honora a un senyor de Salamanca que va ser governador civil de la ciutat els anys 1863 i 1864, just en el moment en que es va obrir l’Eixample. És un carrer que està ple de botigues d’informàtica. Curiosa circumstància, perquè normalment, els establiments d’un ram determinat es posen força lluny l’un de l’altre per tal d’evitar competència. Aquí en canvi, estan tots junts, la qual cosa ve a confirmar el que ja se sap: que els informàtics són gent molt atípica (no dic rara perquè molts són corredors i potser estaran llegint això).

Passat el Km 8 continuarem uns metres més corrent pel carrer Sepúlveda fins arribar al de Viladomat, per baixar-lo i enllaçar amb el Paral•lel.

Com és sabut, el Paral•lel va ser un carrer conegut a tot el món per la gran quantitat de teatres i sales de festes que s’hi van instal•lar a les primeries del segle XX i fins que va esclatar la guerra. Però no en aquesta part per on correrem, que era la zona més avorrida, sinó més avall d’on farem el gir. No era en aquesta part on, des dels obrers fins els burgesos -més aquests que els altres- s’aventuraven a passar-s’ho bé, àvids de gresca i espectacle. Era més avall on començava la xerinola.

Tot i així, no gaire més lluny, perquè a prop del Teatre Condal, que encara funciona (situat gairebé en front nostre quan farem el gir abandonant Viladomat), hi havia dos teatres més que jo recordi, el Teatro Talia, que era propietat de Paco Martinez Soria, l’inefable còmic de les pel•lícules de Cine de Barrio, aquelles per oblidar dels anys seixanta. I el Teatro Cómico, on hi feien el que llavors en deien revistes, amb vedettes que havien de sortir a escena tapades de dalt a baix, o com a mínim amb leotards. Per acabar-ho d’adobar, una parella de guàrdies civils s'asseia entre el públic, i si les lletres de les cançons (o els escots de les cupletistes) sobrepassaven els límits dictats pels censors de l'època, la multa era immediata.

Cartell de la revista “¡Taxi al Cómico!” de finals dels anys 40, un dels grans èxits del teatre

Un apunt per conèixer -sí no se sap, que segur que sí- el per què al Paral•lel se li diu així: el nom prové del fet que el seu traçat coincideix amb el paral•lel 41 de la Terra (41º 22’34” per a ser exactes). En qualsevol cas, el nom original, posat en acabar d’urbanitzar el carrer a finals del segle XIX, no era "Paral•lel" sinó "Paralelo", la qual cosa significa que l’assumpte de l’idioma sempre ha estat molt complicat a casa nostra. Llavors i ara...que déu n’hi do!. I sense que avui ens hi capfiquem massa perquè estem de Festa Major, arribarem al Km 9, després del gir de 90º que haurem fet deixant el carrer de Viladomat.

Km 9 al 10

Farem el darrer quilòmetre de la cursa fent una escalada particular de l’Avinguda del Paral•lel. Que no s’espanti ningú: tot i que és el tram de la prova on hi ha més pujada, no mata. L’únic que passa és que com és el final i és l'hora (per a alguns) dels esprints...

Pujant l'avinguda, uns dos-cents metres més enllà del gir, veurem una singularitat d’aquest carrer: una casa de pisos amb uns porxos a sota. I no és l’única d’aquesta via. La raó d’aquest tipus d’estructura s’explica perquè quan a finals del segle XIX es van començar a construir cases, els propietaris dels solars no volien acatar la norma del Pla Cerdà, que determinava que l’amplada del Paral•lel havia de ser de 50 metres. Exigien que fos de 40 perquè no volien que els pisos fossin més curts que els d’altres carrers de l’Eixample, i durant molt temps no s’hi va edificar gaire. Finalment, una llei ho va tractar de resoldre: mitjançant la Llei de les cases porticades es permetia fer habitatges amb porxos a la part baixa de l’edifici, de forma que la zona transitable del carrer tingués 50 metres i els amos guanyessin els 5 metres per banda que volien.

                                Una casa porticada del Paral•lel

La llei es va obeir també a mitges. Les construccions amb els pòrtics eren més cares; els propietaris s’havien de posar d’acord amb els del davant…Per una cosa o una altra, en seixanta anys i fins el 1928, s’havien construït al Paral•lel només 23 cases de pisos, setze amb porxos i set respectant l’amplada dels 50 metres. A la vista d’això, va sorgir una altra llei: la dels barracons a precari, segons la qual, es permetien edificacions per a usos diversos, però que no es destinessin a dormitoris, i que es poguessin enderrocar en qualsevol moment. I aquesta llei va acabar de donar-li el caràcter especial al Paral•lel, que ja el 1910 tenia nou teatres i onze music-halls: es van construir edificacions al llarg del carrer, barracons en molts casos, que allotjaren més teatres, cafès- cantants, tavernes, etc, convertint el carrer en el centre del divertiment de la ciutat. Pel què explicava el meu pare, el Paral•lel era una mena de Broadway... Hi acudia gent de tot tipus a divertir-se: els teatres de revista, els music-hall i les taules de joc atreien un públic que buscava els plaers de la vida; i les sarsueles i els vodevils a un altre públic més moderat, però entre tots la feien grossa.

Ja em dit que el punt neuràlgic de la diversió estava situat uns cinc o sis-cents metres més avall d’on correrem nosaltres, concretament a on ara hi ha El Molino. Eren El Victoria, el Barts i l’Apolo, conformaven una zona que estava sempre plena de gent, de llum i d’alegria, un ambient que es va mantenir fins al anys cinquanta i que ni la guerra ni la  postguerra no van poder destruir. De fet, fou precisament en els quaranta quan el carrer va viure un dels moments més intensos de la seva història. Era necessari oblidar la guerra i al Paral•lel es podia aconseguir. Però a partir del final de la dècada dels cinquanta, per causa d’una forta crisi que va patir el teatre i, sobre tot, els canvis de gustos de la gent, va declinar el bullici del Paral•lel. Els locals emblemàtics van anar desapareixent i també el públic que els freqüentava.

"Escandaloses" cupletistes del Paral•lel dels anys quaranta

No ens posem enyorosos. Manen els gustos de la gent i, per altra banda, ara el què toca és córrer tant com puguem per aquest carrer que en temps passats era pedra d’escàndol. No ens posem nostàlgics. Cada vegada veurem més a prop la font de la Plaça Espanya, i ens animarem perquè ens faltarà molt poc per acabar.

Arribarem a la Plaça Espanya, el conjunt arquitectònic que vol ser un homenatge a l’aigua. A dalt de tot hi ha un peveter envoltat de tres estàtues que volen significar Tres Victòries. El dictador Primo de Rivera, que va ser qui va fer construir la font l’any 1928, deia que significaven  ... el sacrificio permanente de España para defender la civilización. Quasi res! Segons diuen els que hi entenen, el conjunt té molt valor, però a mi no m’agrada gaire. Hi ha gent que tampoc els hi agrada gaire i l'anomenen La Mona de Pasqua.

Passarem per sota de les Torres Venecianes (aquestes torres si que m’agraden), i pujarem fins la meitat de l’Avinguda Maria Cristina. Arribarem així, com esperitats, al Km 10 de la meta. Haurem acabat la Cursa de la Mercè i, eufòrics com estarem per haver fet marca, potser més d'un emularà a l’Usain Bolt fent com si disparés una fletxa... en direcció al peveter de la Plaça Espanya, naturalment. 

                                       ------------------O-------------------

Miquel Pucurull

Web oficial de la cursa: http://www.bcn.es/cursamerce/ca/inici.html

1.9.16

266 noves curses aquest any a Catalunya

Pel fet que hi ha algunes curses que estan perdent pistonada podria fer pensar a més d'un que el boom del córrer s'està desinflant. Res d'això. Succeix que cada dia hi ha més curses noves i això afecta a la participació d'algunes proves. Amb l'allau de les que es posen en marxa -se'n deixen de fer molt poques d'antigues- no és estrany que hi hagi proves amb menys participants que l’any passat. Son moltes les opcions que té el corredor per anar a un lloc o altre.

Per veure-ho bé es fa necessari utilitzar dades, i un dels elements per mesurar la situació, a banda del nombre de corredors i corredores que participen en les curses, és comprovar la quantitat de noves proves que s’afegeixen al calendari. Confesso que, malgrat per intuició es fa palès que cada dia n’hi ha més , m’ha sorprès el seu número, que em sembla espectacular: 266 aquest any.

Esbrinat el calendari que publica Runedia, que està considerat com el més complet, de les 1.413 curses que se celebren enguany a Catalunya, entre les de ruta, muntanya, triatlons/duatlons i de orientació, estimo que n’hi ha 266 de noves.
El total de curses que se celebren aquest any a Catalunya, extret del mateix calendari, són aquestes 1.413 que deiem, que també és una xifra per sucar-hi pa:
Nota: Tot i que el calendari d’on he extret les dades és molt exhaustiu, segurament hi ha algunes curses que no hi figuren. Per la qual cosa, és més que probable que, en realitat, siguin algunes més.

Miquel Pucurull
13/12/2014

Fisonomia de la Cursa del Barri de Montbau'2016



Començar una cursa on, en sortir, s’agafi un carrer amb el nom de poesia (Carrer de la Poesia) i tot seguit el d’harmonia (Carrer de l’Harmonia) predisposa. No cal donar-hi voltes, començar així significa que ens ho passarem d’allò més bé. Si, a més a més, la cursa és gratuïta i solidària, com és el cas, (s'aporta 1kg d'aliment destinat al Banc d'Aliments del barri), no cal demanar res més.
Anem per parts. Sortirem de bon matí, a les 9, que és una hora molt bona per córrer el mes de setembre, i ho farem de la Plaça del Mossèn Ferran Palau, un capellà que fou molt apreciat al barri de Montbau, rector de la moderna parròquia de Sant Jeroni que hi ha a la mateixa plaça. Farem un petit tros del carrer de Joan Sales, a tocar dels Jardins de Montbau, per enllaçar a l’esquerra amb el de la Poesia, que a més a més d’un nom tan bonic fa baixada; baixada pronunciada s’ha de dir.
En arribar a baix, a la dreta hi tindrem l’Hospital de Caixa Catalunya i girarem a l’esquerra per agafar el carrer de l’Harmonia tot vorejant l’Institut Narcís Monturiol, un centre educatiu extremadament actiu. Per Harmonia planejarem una mica però aviat pujarem pel mateix carrer (no cal dir que el barri de Montbau és encantador però és un puja i baixa constant i la cursa no pot ser d’altra manera que una muntanya russa).
A propòsit, Montbau està al peu de la muntanya de Collserola. Antigament era una zona pràcticament deshabitada, molt frondosa. De fet, el seixanta per cent ho segueix sent. Malgrat els grans blocs d’habitatges que hi ha, fruit de quan es va crear el barri a mitjans del segle passat, les zones enjardinades hi són molt presents. Pel que es diu, cal agrair-ho a l’equip d’arquitectes que van construir-los, inspirant-se en criteris urbanístics racionalistes promulgats per Le Corbusier i Mies Van de Rohe. Certament, van aconseguir un dels escassos polígons d’habitatges per a obrers realitzats dignament durant la dictadura.

Barri de Montbau. Anys seixanta
L’origen del nom del barri no és segur. La teoria més fiable és la que diu que correspon a les paraules “Mont”, és a dir, muntanya, i “Bau”, que significa “construcció” en alemany, fent referència al famós moviment arquitectònic Bauhaus d’aquell país. També, no obstant, hi ha qui diu que prové de la deformació del nom d’una torre que hi havia a l’Edat Mitja anomenada Torre de Gombau.
Per Harmonia amunt, aviat tindrem el Recinte Mundet al nostre costat, un lloc molt representatiu de la zona, que serà omnipresent en bona part de la cursa. Baixarem pel carrer d’Hipàtia d’Alexandraia (nom de la primera dona científica de la història, de qui l’Amenabar en va fer la pel·lícula “Agora”) fins al Passeig de la Vall d’Hebron (nom en referència la localitat de Cisjordània), que l’enllaçarem a l’esquerra. Planejant, passarem per davant del Geriàtric Parc de Collserola i en arribar al final trobarem el senyal del Km 1 i pujarem per l’Avinguda d’Arturo Mundet. La pujada és fa dir si senyor i s’ha d’agafar amb calma perquè és llarga. Ja esteu avisats.
A la nostra dreta, quan comencem a pujar, ens faran costat les instal·lacions del  Tarr, una prestigiosa escola de futbol de la qual en son directors en Rexach i en Rifé, dos famosos ex jugadors i entrenadors del Barça. Va ser fundada l’any 1984 per ells dos i dos altres jugadors més, en Torres i l’Asensi, i d’aquí ve el nom, que conté les inicials del cognom des quatre. Ens farà efecte passar pel costat i veure els camps i pensar que s’hi ha format jugadors que han arribat a figures, un dels quals el porter Victor Valdés.      
Mentre anem pujant per l’avinguda d’Artur Mundet veurem el campanar de 45 metres de l’ església del recinte que estem a punt de travessar. Metres amunt ens trobarem una rotonda amb una escultura al mig força significativa: la d’un home descansant (per la pujada no serà al·legòrica perquè el que haurem fet no és res comparat amb el que ens espera) que l’autor, l’escultor Josep Clarà, la va anomenar “Atleta en repòs” tot i que tothom li diu “El Pensador”.

Atleta en repòs
Diguem quatre coses d'Artur Mundet: fou un empordanès que havent-se fet ric a Mèxic va fer un llegat de diners a Barcelona a mitjans del segle passat per a que es trasllades la Casa de la Caritat, en precari, del barri del Raval a la Vall d’Hebron on estem ara. I així, es va aixecar un nou complex per assistir nens i ancians emprant un edifici de 1927 inacabat. Va voler que es digués d’Anna Gironella, la seva dona, però sempre se li va dir les Llars Mundet; millor dit, los Hogares Mundet per imperatius de l'època. En tres anys, del 1954 al 1957, es va construir tot, i l’arquitecte que se’n va encarregar, fins i tot de l’església que veiem al cap de munt, fou en Manuel Baldrich, que hi va incloure obres de bons pintors i escultors com Subirachs, l’esmentat Josep Clarà, Tharrats, Guinovart i altres.
He llegit no sé a on que a la inauguració va anar-hi en Franco i la família Mundet. Els nens i nenes, que provenien de l’hospici de la Casa de la Caritat, van estar formats al patí. Un ex intern recordava que “Quan va arribar el Caudillo ens van obligar a saludar amb el braç enlaire. Una salutació feixista quan ja feia gairebé vint anys que s’havia acabat la guerra”. Una ex alumna recordava que el diumenge era el dia que podien rebre familiars. “A les noies, a més de les assignatures generals, en ensenyaven corte y confección”. Les classes començaven després d’esmorzar i d’assistir obligatòriament a la missa diària. 

Classe a “Los Hogares Mundet”. Anys seixanta
Un apunt: el filantrop Artur Mundet va fer els diners fabricant taps de suro i, molt especialment, amb la fabricació d’un refresc carbonatat fet amb suc de poma, que el va comercialitzar com el Sidral Mundet. La beguda, que va esdevenir emblemàtica a Mèxic, va ser adquirida per Coca Cola fa  anys.
Enfilarem cap a la dreta en passar la rotonda de l’atleta i aviat veurem el Velòdrom d’Horta a pocs metres sota nostre. Una instal·lació inaugurada l’any 1984 per al Campionat del Món de Ciclisme en Pista que va servir per a les proves de ciclisme en pista dels Jocs Olímpics de 1992. Els que correm la coneixem bé perquè aquí comença i acaba la marató i la mitja marató de Collserola. Una mica més enllà, al costat del Velòdrom, hi veurem els jardins del Laberint d’Horta, un espai que existeix des de 1791. El va fer construir el marquès d’Alfarràs per celebra-hi festes, on hi assistia fins i tot el rei Carles IV. 
Avançant, passarem pel bell mig del que fou les Llars Mundet i ara un campus universitari que acull des de 1995 un munt de facultats. No hi veurem a ningú perquè  és diumenge, però són més de 10.000 persones, entre estudiants i mestres, els que hi fan classes a diari durant el curs.
Abandonarem l’avinguda d’Artur Mundet en trovar el carrer d’Olympe de Gouges, nom d’una compromesa escriptora feminista francesa del segle XVIII que va morir a la guillotina, i el baixarem. Al final, a l’esquerra ens trobarem el Pavelló Poliesportiu Mundet, un lloc on s’entrenen els discapacitats psíquics de l’entitat Acell.
Una mica més endavant ens farà costat, a la nostra dreta, la vegetació del Parc de les Heures, l’entrada del qual la veurem tot seguit. Antigament, a l’espai hi havia la Masia Duran. Es diu que en una font del seu jardí hi va haver un crim l’any 1875 però no he pogut esbrinar-ho, més enllà de què, pel que sembla, va ser per motius passionals. Vint anys després, la finca va ser adquirida per un indià que havia fet fortuna a Puerto Rico, de nom Josep Gallart Forgas, i s’hi va fer construir un palau a l'estil dels castells francesos, els chateaus,  amb quatre torres rodones. La reixa que tanca l'espai, de ferro forjat, evoca l'espècie de planta que li dóna nom al palau i als jardins, l'heura.
El palau va ser abandonat després de la mort del propietari en el 1898 i va quedar deshabitat fins que, en esclatar la Guerra Civil, va ser expropiat per la Generalitat i va servir de residència del president Lluís Companys, ja que l’indret se situava lluny dels principals objectius de l'aviació franquista. Per garantir la seguretat del president, es va construir un refugi antiaeri, que es conserva perfectament. Com anècdota, he llegit que, enrabiat per l’expropiació forçosa, el fill de Josep Gallart, que ajudava a Franco, va lliurar una fotografia aèria de la finca a un general franquista per a que la bombardegessin, cosa que no va arribar a passar. Després de la Guerra, els hereus de la família Gallart van recuperar la propietat de la finca i van residir-hi fins als anys cinquanta. El 1958 l'immoble va ser adquirit per la Diputació, i des de 1992 l’ocupa la Fundació Bosch i Gimpera dedicada a promoure la investigació científica de Catalunya.
Palau Gallart al Parc de les Heures
Tot baixant haurem arribat al Km 2 i abandonant el carrer de la feminista francesa Olympe de Gouges farem un tros del carrer de l’Harmonia per enllaçar amb el de Vayreda (nom d’un bon pintor d’Olot del segle XIX) i anar a buscar el de Roig i Solé (l’escultor que va fer la famosa “Senyoreta del paraigua” del Parc de la Ciutadella), en ple nucli d’habitatges ara, a dreta i esquerra. Al final del carrer girarem per baixar pel seu contigu i paral·lel, el de Josep Clarà Ayats (el famós i prolífic escultor) fins el de Poesia, on hi ha els Jardins de Montbau, una zona de jocs per a nens que conté la Font de Can Barret (el nom d’una finca que hi havia). Anys enrere, la font brollava més amunt; quan van urbanitzar la zona la van voler tancar, però els veïns ho van impedir i la van traslladar al mig dels jardins que tindrem davant nostre.
Deixarem el carrer de Poesia per agafar tot seguit el de Benlliure (nom d’un altre insigne escultor. No ens podem queixar: per manca d'afinitats  amb les Belles Arts no serà). Per cert, el carrer, on haurem fet el Km 3, puja com una mala cosa. Cal saber-ho.
No el veurem, però darrera aquests blocs de cases per on estem passant amunt i avall, hi ha, a pocs metres de nosaltres, l’Hospital de la Vall d’Hebron, el centre mèdic de referència mundial. No en debades ha estat el lloc on s’han efectuat un bon nombre de transplantaments de diferents òrgans per primera vegada a l’Estat.
Potser no és gaire conegut: quan es va inaugurar, l’any 1955, li van posar el nom de Residencia Sanitaria Francisco Franco. I no va ser fins el 1977, dos anys després de la mort del dictador, que va passar a anomenar-se com ara. El dia de la inauguració, el Caudillo va tenir feina: va inaugurar la Seat, va fer un lliurament de 25 claus als beneficiaris d’habitatges de la Verneda i va inaugurar la Residencia. Els diaris de l’època reproduïen l’endemà els discursos que li havien preparat, a quin més inefable. L’ABC, sobre el del centre hospitalari, deia: “El Jefe del Estado, con una llaneza y una elegancia ejemplares, con un discurso emocionado, perfecto y bellísimo, significando que eran estas magnas obras el exponente mejor del régimen, la ejecutoria más alta de su política social”. No cal dir res.
En acabar el carrer de Benlliure girarem a la dreta pel carrer de l’Arquitectura amunt i seguirem per una pista, amunt també, al bell mig de la muntanya de Collserola, per passar a tocar la Font de la Cabra, abans del Km 4, i el conjunt de 57 Casetes Blanques de Montbau. Realitzades el 1965 en un estil molt modern (sembla talment que estiguin fetes fa quatre dies)  suposen un distintiu del barri. Els cinc petits carrerons on estan ubicades tenen uns noms singulars: Blanc, Groc, Rosa, Blau i Violeta.

 Casetes Blanques de Montbau
Tot seguit, en baixada i pujada per agafar la part de dalt del conegut carrer de l’Harmonia, com en una mena de tobogan, arribarem al Km 5. Poc abans haurem passat a tocar la Font de la Llet, a la que, segons Joan Amades, l’estudiós de les tradicions catalanes,  en les primeries del segle passat se li donaven moltes propietats “per poder alliberar-se de la influència de bruixots encisers, posadors de mal i tota mena de mala gent”. En l’època, va ser molt popular l’Isidret, un aiguader que hi anava a buscar-hi aigua amb varies garrafes lligades amb unes corretges que li creuaven el pit, per vendre-la a la seva clientela d’Horta.
També, abans del Km 5 haurem passat pel costat de l’Ermita de Sant Cebrià i Santa Justina. Es va construir el segle XV i es diu que hi van fer vida d’ermità alguns personatges il·lustres: Ignasi de Loiola abans de fundar la companyia dels jesuïtes, Sant Francesc d’Assis i Bernat Boil, ajudant de Cristòfol Colom en els seus viatges a Amèrica. Joan Amades, diu en el seu Costumari Català que Sant Cebrià “era bon coneixedor de les males arts i de tots els secrets de la màgia; va compondre una oració per tal que els creients poguessin desfer-se de la influència de bruixots, sortillers i nigromants”. De Santa Justina no se sap gran cosa. Es diu que vivia en una casa de pagès que es va convertir en l’ermita en qüestió. Un lloc de peregrinació durant segles, on hi havia fins i tot un merendero per fer-hi bones costellades fins no fa gaire. 

  Ermita de Sant Cebrià
I Harmonia avall girarem a la dreta en trobar el carrer de Vayreda per fer-ne uns metres fins el de Poesia. I avall que fa baixada, anirem a parar de nou al lloc de la sortida, on creuarem la meta, contents per haver fet una cursa més en uns indrets magnífics de Barcelona, poc coneguts en general. Per això el veïns hi viuen tan tranquils; excepte avui, que hauran vist com uns guillats hi han fet 6 km envaint els seus carrers i una part de la muntanya que els acarona.
                                                     -----o-----
Miquel Pucurull

Web oficial de la cursa: http://cursademontbau.blogspot.com.es/

31.8.16

Cross de l'Ametlla de Merola, una cursa diferent

Tinc una especial predilecció pel Cross de l’Ametlla de Merola de 10 km. Ho confesso. I em ve de gust fer una petita referència escrita per si pot ajudar a animar a algú que no l’hagi corregut encara.

Fa 28 anys que se celebra, que ja són anys, i es farà el diumenge 11 de setembre. Em va agradar des de la primera vegada que el vaig córrer. Fou el 1989, el de la seva inauguració. De manera alterna hi he anat bastants cops, i sempre, sempre, sempre, m’he endut un molt bon record per l’extraordinària bonhomia que hi impera.


* Un pot comprovar, des del primer moment que arriba al poble, que els que organitzen el Cross -o la Cursa, com vulgueu- saben de què va això del córrer i tenen un enorme interès de que tothom s’hi trobi a gust.

* Hi ha un ambient extraordinari, on sembla, fins i tot, que quan algun conegut et saluda o el saludes, té i tens més alegria de veure’t i veure’l que en altres llocs.

* Pots percebre que encara hi ha pobles nets de debò. No hi ha ni un paper pels carrers.

* Te n’adones –oblidat com ho tenies- que encara hi ha horts de tomaqueres, cols, cebes... (Això, als de Can Fanga ens sorprèn i ens fascina).

* Pots descobrir que malgrat que moltes de les antigues colònies industrials estan en runes o no s’hi veu ni una anima, a l’Ametlla de Merola, que ho va ser des de 1832 a 1999, hi ha molta vida.

*Quan hi arribes amb el cotxe pots aparcar al costat de la sortida. No passa com a moltes curses, que has de fer-ho on Cristu va perdre les espardenyes.

* Mentre corres, veus l’impagable labor dels voluntaris que hi ha en molts punts del recorregut, que sembla com si estiguessin expressament posats allí per a donar-te ànims.

* Tot està molt pensat. Des que puguis classificar-te si fas la meitat de la cursa d'adults de 10k (la   decisió   de   córrer   els   5   km o   els   10   km   la   prens   en   acabar   la   primera   volta .   No   cal, especificar-ho en la inscripció) fins hi hagin curses més curtes per als menors (a l’Ametla va ser un dels llocs de Catalunya on es van fer per primera vegada curses per a nens i nenes; des de la primera edició es fa una prova infantil de 4 km i des del 2002 una d'1,2 km per als més petits) , vestuaris i dutxes a quatre metres de l’arribada.

*Cuan acabes, a banda d'aigua t'ofereixen  un tros de coca i un glop de moscatell.

* Els que som una mica mitòmans tenim l’oportunitat de córrer al costat (és un dir) dels millors atletes de Catalunya del moment (Pol Guillén, Roger Roca, Benito Ojeda, Rosa Morató, Meritxell Calduch...en són assidus) o d’un ex campió del món de 100 km com en Domingo Catalán, que no hi falta mai.

* I per rodonir-ho del tot, des de fa uns anys han suavitzat el recorregut. Per fer la prova menys feixuga han canviat la direcció de la cursa suprimint la pujada que tenia cadascuna de les dues voltes, que es feien dir si senyor, en especial la primera, poc després de la sortida.

*En acabar la cursa se celebra un esplèndid sorteig de material esportiu, on és gairebé impossible que no et toqui res.

*Reps una samarreta obsequi que sempre té un afortunat disseny. Un dels més bonics d’arreu, per no dir el millor.

*I per Nadal, reps a casa una felicitació acompanyada d’una foto de la teva participació.

*Així mateix, pots saber fàcilment els resultats que has obtingut en cadascuna de les curses que hi hagis participat, mitjançant la Classificació Històrica de la seva web

Sempre dic que per a que una cursa estigui ben muntada, els organitzadors han de ser corredors. I és el cas: l’ànima de la de l’Ametlla és el conegut periodista de TV3, Arcadi Alibés, que ha corregut més de 100 maratons i escriu llibres d’èxit sobre el córrer.

En definitiva, el Cross de l’Ametlla de Merola és una cursa diferent, amb el que això significa, acostumats i avorrits com estem per la manca d’originalitat de les organitzacions de la majoria de curses que és fan i és desfan.

Romàntic què és un, encara conservo el cartell de la primera cursa, que es va celebrar, i que vaig fer, l'any 1989...



Un apunt sobre la localitat.

L'Ametlla de Merola és un nucli d'uns 300 habitants de la comarca del Berguedà que està a 334 metres d’alçada sobre el nivell del mar. El seu origen és remunta a l'any 1832, en l'època que el tèxtil arrencava a Catalunya. En Josep Comas i Ametlla era propietari del Mas Ametlla de Caserres i d’un molí fariner al terme parroquial de Merola. L'any 1854 ven el molí a un empresari de Balsareny, i en Pere Cruells, el seu marmessor, construeix una fàbrica de filar i teixir. El 1864, en Mateu Serra, comprà els terrenys i la fàbrica a en Pere Cruells. Inicià l'ampliació de la mateixa i sent l'any 1870 quan la fàbrica comença a funcionar, i quan, davant els esdeveniments econòmics i socials d'Europa comença a fer-se realitat el futur d'aquell lloc: La Colònia.

Després de la Guerra Civil (1936-1939), i malgrat les dificultats dels primers anys de postguerra, la Colònia de l’Ametlla de Merola va seguir viva fins als anys seixanta, quan es deixaren notar els primers indicis de crisi en el sector tèxtil. Durant els anys vuitanta es visqueren situacions molt complicades: les inundacions del novembre de 1982 i la crisi de final de dècada, que comportà una dràstica reducció de la plantilla de treballadors. La fàbrica, malgrat tot, continuà en funcionament fins l’any 1998.

Havia estat el mateix impulsor de l’Ametlla de Merola, Mateu Serra, l’encarregat de definir i dissenyar l’estructura general de la Colònia. Havia sigut alcalde de Vilassar de Mar i va crear un nou “poble” d’una manera planificada i ordenada. L’element central de la Colònia, la fàbrica, fou emplaçat al bell mig del conjunt urbanístic, entre els habitatges per als treballadors i la casa de l’amo. Amb bona capacitat de previsió, al voltant de la fàbrica es deixà un espai disponible per si s’havia d’ampliar l’espai productiu.
Una particularitat de L’Ametlla és que la casa de l’amo no esdevingué una torre espectacular i ostentosa sinó una casa d’aspecte pairal. Els habitatges dels treballadors es construïren alineats en carrers llargs al voltant de tres places: la de l’església, la del mercat i la del teatre, que també és la plaça d’accés a la fàbrica. La majoria dels habitatges encara avui existents tenen planta baixa i un pis a sobre. Són cases unifamilars adossades que presenten com a particularitat una petita eixida que comunica amb la cuina. Aquest tipus d’habitatges, de color blanc, comporta que l’Ametlla presenti, més clarament que altres colònies, un aspecte de poble, un poble que ens recorda com eren abans les casetes dels menestrals i pescadors del Maresme; d’on era fill en Mateu Serra, el fundador de la colònia. 
Són espais d'interès el teatre (construït el 1902 i en el qual encara es representen els centenaris "Pastorets" de l'Ametlla de Merola), l'església, que data del 1882, el cafè, el passeig dels plataners i el meandre del riu, on es pot gaudir d'un atractiu paisatge fluvial.

                                                                ------o------
 
Miquel Pucurull