14.6.17

La 'Contra' del programa Ultraesports de Rac1

Des del 4 de setembre de 2016 intervinc en el programa de ràdio Ultraesports de Rac1 que dirigeix el periodista Raúl Llimós. Un honor per a mi. És una col·laboració molt curta, d'aproximadament un minut de durada, en la qual exposo la meva reflexió sobre coses del món del córrer. En diuen La Contra d'en Pucurull. Ho faig cada diumenge per tancar el programa...fins que se'n cansin, oients o emissora.


La nº 39 diumenge 11 de juny de 2017

L’esport contra l’exclusió social
Amics i amigues, és sabut que l’esport és un mitjà que millora a les persones. Ho van entendre així uns educadors que van engegar fa cinc anys el projecte 'Superacció' al barri del Poblenou de Barcelona, en pensar que una sortida de la marginació d’adolescents amb risc d’exclusió podia ser la triatló. En vam parlar a l’Ultraesports fa un mes i mig. Els preparen per fer-la, tot i que l’entrenament és una excusa: el que fan, en realitat, és ensenyar-los-hi els valors de l’esport. La majoria dels nois i noies són immigrants, altres són catalans; provenen dels serveis socials, tots amb serioses dificultats per integrar-se. A través de l’esport, l’entitat sense ànim de lucre 'Superacció', tracta de potenciar valors com l’autoestima o el treball en equip, superar el fracàs i millorar la relació i la comunicació. Volien crear una acció pedagògica singular, que no es feia enlloc, i ho estan aconseguint. Des que es va fundar han ajudat a 800 joves, preparant-los durant un mínim de 2 anys  per a la inclusió a la societat mitjançant l’esport,  sense que la finalitat del pla sigui necessàriament competir. Tanmateix, hi ha alguns, que han arribat a participar en proves com la Titan Desert. S’entrenen en grups, on poden alliberar energia, escoltar, expressar-se i sentir-se integrats. En aquest sentit, 'Superacció' és una iniciativa innovadora, per ajudar a eliminar etiquetes. Un  projecte solidari relacionat amb la triatló, que em sembla magnífic i cal difondre'l per a que es conegui. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

La nº 38 diumenge 4 de juny de 2017
El córrer no entusiasma al jovent
Amics i amigues, és una realitat que el moviment popular del córrer, a diferència del que passava quan va esclatar en els anys vuitanta, no entusiasma a la joventut d’ara i està  format, bàsicament, per corredors i corredores d’edat madura. Això es fa patent en qualsevol cursa, i molt especialment a la marató. Com que, comparant-ho amb anys enrere, cada cop és més alt el temps per acabar-la, es diu que una de les raons és perquè  els entrenaments i els objectius  dels populars actuals són menys exigents.. Segurament que sí. Però, també, una altra raó, poderosa, ha de ser la notable diferència d’edat dels que la corren ara i la dels que ho feien fa anys. Així de senzill. S’ha produït un important canvi en l’edat dels participants. No sé si se sap que, darrerament, a la marató de Barcelona, la mitjana d’edat és de 42 anys els homes i 40 les dones, mentre que en la del 1980, la primera que es va fer a la ciutat, va ser de 29 i 28 respectivament.  És un indicador més per treure l’entrellat de la causa per la qual, ara es triga molt més que abans per córrer la marató -que m’afanyo a dir que per a mi no és cap drama, malgrat hi hagi qui, per nostàlgia, ho lamenti-. No cal donar-hi voltes: el córrer no engresca gaire al jovent. I si anys enrere la marató la corrien corredors i corredores molt més joves, per raons biològiques podien fer-la més ràpid. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


La nº 37 diumenge 28 de maig de 2017
Fan falta poques coses per córrer
Amics i amigues, s’ha comentat molt a la premsa que una mexicana de 22 anys, de nom Lorena Ramirez, calçada amb unes sandàlies, ha quedat primera dona en una ultra de 50 km al seu país. M’ha recordat a la gironina Quima Casas, maratoniana mítica de 160 maratons, que va córrer 23 kms de la seva primera amb unes xiruques, fins que una espectadora que duia unes sabatilles esportives els hi va deixar per acabar-la.  El singular, a més, és que la mexicana ha estat notícia perquè pertany a la tribu dels Tarahumara, i per córrer la cursa ultra va haver de caminar durant dos dies des de la seva aldea fins a la sortida. No li  deuria ser massa difícil, perquè els indis tarahumaris, com es descriu en l'exitós llibre “Nascuts per córrer”, son capaços de fer-ho sense descans i descalços durant centenars de quilòmetres. Ella ho va fer amb unes sandàlies amb sola de cautxú fetes a mà. Ah! I amb una samarreta de cotó i una faldilla per sota de genoll. Contrasta, tot plegat, amb la necessitat que tots tenim ara d’anar equipats a la última per córrer. És molt divertit: samarretes tècniques de baixa densitat; malles, mitges i mitjons compressius; paravents florescents;  sabatilles minimalistes, sabatilles voladores, sabatilles per a pronadors, per a supinadors, per a corredors corpulents, per a nyicris... i amb tota mena d’artefactes: GPesses, braçalets per al mòbil, pulsòmetres, podòmetres, rellotges amb alarmes, ulleres tornassolades…No segueixo; enumerar tot el que ‘ens fa falta actualment per fer una cosa tan senzilla com córrer’ no hi cap al programa. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


La nº 36 diumenge 21 de maig de 2017
Mai no és tard
Amics i amigues, és sorprenent conèixer el moment en què van començar a fer esport alguns famosos atletes d’edat avançada. Per exemple, l’anglesa Deirdre Larkin va començar a córrer als 77 anys. Fa tres mesos, als 85, ha fet una mitja marató en 2h12. La canadenca Olga Kotelko, que als 95 anys havia aconseguit 30 rècords del món de la seva edat,  va començar a practicar atletisme als 77. La nord-americana Maddona Buder, als 55 anys va fer el seu primer Ironman; n’ha acabat 45, i als 85 és la dona més gran d’edat d’aquesta especialitat .   El suec Knut Angstrom va començar a córrer als 71 anys. El juny de l’any passat, als 88, va fer 1h06 en 10k. L’hindú Fauja Singh, el més conegut perquè figura al Guinnes,  va començar a córrer als 89 anys. Fins els 103 va acabar 8 maratons, amb un millor temps als 92 de 5h40. Això per parlar dels estrangers. Aquí, a casa nostra, el lleidatà Josep Oriol Camps, que té 79 anys, va començar a córrer quan en tenia 74, i va fer la seva primera marató fa dos anys, als 77. Contrasta, tot plegat, amb el que diuen les enquestes de Salut: que la meitat dels ciutadans no fan esport, i d’aquests,  un de cada quatre no el fan perquè “ja no tenen edat per fer-ho”. Em sembla, francament, dramàtic. L’esport, l’activitat física, hauria de ser com el menjar o beure, o com estimar: una necessitat vital a qualsevol edat. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.   

Àudio (minut 58.10) http://www.rac1.cat/a-la-carta/detail/eee949d1-a37b-4b04-9f0e-e29e632c7f22

La nº 35 dissabte 13 de maig de 2017
L'esperiment per tractar de baixar de 2h a la marató

Amics i amigues, s'ha parlat molt  de l’intent de l’altre dia de baixar de 2hores a la marató patrocinat per una coneguda marca de material esportiu. A la xarxa, i també en alguns diaris, s'ha criticat que fos una acció de màrqueting. Es deia, per "experts" (entre cometes) en la marató, que els tres atletes que van provar de fer-ho van estar especialment entrenats, com si fos un pecat...que van disposar de més avituallaments del compte i més llebres del que estableixen les normes. També es  qüestionava que les sabatilles que duien havien estat dissenyades exprés per a l’ocasió. I què! A mi m’alegra que es facin millores per tal de rebaixar les marques de l’atletisme. Fa cinquanta anys, el salt d’alçada i el de perxa es feien sense matalàs al terra; les pistes eren de cendra en lloc de tartan, les perxes eren de bambú; i més enllà en el temps, el calçat dels atletes eren espardenyes...La meva opinió és que, encara que la prova hagi estat un esdeveniment per vendre més bambes, benvinguda sigui. Haurà servit per estimular a patrocinadors i a atletes a seguir tractant d’aconseguir la fita, potser més aviat del que alguns escèptics afirmen. Escèptics que, tot i que ara ja no seran tants després de les 2hores25 segons del kenyà Kipchoge, diuen a tort i a dret, criticant-ho, que els tres atletes de l’altre dia ‘disposaven de molts avantatges’. Sense adonar-se que només un d’ells es va acostar al temps del repte (per treure’s el barret, per cert) però els altres dos van fer 2.06 i 2.14. I és que, no cal dir que una marató és una marató! Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Àudio: http://www.rac1.cat/programes/ultraesports/20170514/422458526067/kipchoge-breaking2-sub2-nike-monza-experiment-marato.html?utm_campaign=botones_sociales&utm_source=twitter&utm_medium=social
 -------------------
 
La nº 34 diumenge 7 de maig de 2017
L'últim arribat a la marató dels Jocs de Bcn'1992

Amics i amigues, aviat se celebrarà el 25 aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona. Es rememoraran amb escreix  les gestes dels grans esportistes d’aquells dies. Però de qui no es parlarà serà de Pyambu Tuul, de Mongòlia, el corredor que va arribar últim a la marató. La va acabar dues hores després del primer i no el van deixar entrar a l’Estadi de Montjuïc com a la resta. Estaven preparant la cerimònia de clausura i el van desviar a una pista annexa que servia d’escalfament dels atletes. A la meta només hi havia dos jutges i dos periodistes. Ningú el va aclamar. Ningú el va victorejar. Però ell saltava de content en travessar la línia d’arribada. Un dels assistents va preguntar-li la raó de la seva eufòria, fent-li veure que el temps que havia fet era molt dolent. La resposta del mongol va ser molt clara: "No, el meu temps no ha sigut dolent. El meu temps significa el rècord olímpic de marató del meu país". Un altre  li va preguntar si aquell havia estat el dia més gran de la seva vida. Contundent, va replicar també que no. "No. El millor dia de la meva vida va ser quan vaig recuperar la vista i vaig poder veure la meva dona i les meves dues filles per primera vegada. Són precioses!". En una expedició mèdica humanitària a Mongòlia, un oftalmòleg li havia fet un transplantament de còrnia sis mesos abans dels Jocs perquè, d’un accident quan era petit, s’havia quedat cec. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc, però molt.

Àudio (minut 58.40): http://www.rac1.cat/a-la-carta/detail/4f19aa62-75fc-497a-b595-9ce4242f3d43                                               


La nº 33 diumenge 30 d'abril de 2017
Marato de Madrid/Marató de Barcelona

 Amics i amigues, la marató de Madrid del passat diumenge la van córrer gairebé sis mil corredors i corredores menys que la de Barcelona del març. 5.800, per ser exactes. Quan era petit em deien que “no t’has d’alegrar de les desgràcies dels altres”. Però en aquest cas, per més que intento ser bon minyó, no puc evitar-ho. No puc oblidar que, quan fa uns anys, la nostra marató anava de capa caiguda, eren constants les al·lusions per part de la premsa esportiva de Madrid. Ens feien veure sovint, amb prepotència, que la d’ells la corrien molts més participants. I és que, tot i que la primera que es va celebrar a l’Estat va ser a Catalunya, el 1978, la de Madrid, que es va fer per primer cop al cap d'un mes del mateix any, va anar aviat per davant en aquest aspecte. I durant anys, la comparació ens era molt desfavorable i ens ho retreien sense misericòrdia. No va ser fins el  2008 que es van igualar el nombre d’arribats i arribades de les dues, i des de llavors, la supremacia de la de Barcelona ha anat augmentant espectacularment any rere any fins arribar a aquesta diferència inqüestionable. Que ens deixin ara també a nosaltres, quan la situació ha canviat, proclamar-ho. Si més no per una qüestió d'auto-estima, que de tant en tant és una bona cosa, i com a constància històrica. Per cert, curiosament, el dia de la marató de Madrid, amb la davallada respecte de la de Barcelona, va coincidir amb el de la victòria del Barça al Bernabeu amb el gol històric de Messi. No m’amago de dir que la meva felicitat, fa vuit dies, va ser completa; absoluta. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Àudio (minut 57.44) http://www.rac1.cat/a-la-carta/detail/eafe945c-b2ba-4fa7-920c-cc0410b2e9dc

------------------
La nº 32 diumenge 23 d'abril de 2017
Vostè preguntarà per que correm

Amics i amigues, avui, Dia del Llibre, m’ha semblat escaient parlar d’un escrit de Marciano Durán, un reeixit novel·lista de l’Uruguai que és també corredor i escriu coses sobre la nostra afició. És l’autor d’una famosa descripció, viral a la xarxa des de fa anys, que és titula Esos locos que corren. Segur que la coneixeu: és meitat caricatura humorística i meitat retrat exacte de com som els que tenim la dèria de córrer.
I té també un curt poema amb el títol: Usted preguntará porqué corremos, menys conegut. El va dedicar a Mario Benedetti i m’he permès fer-ne una traducció lliure. Diu així:

Vostè preguntarà per què correm...
Si el fred ens perfora fins als ossos
i el sol ens crema de baix a dalt
Si el vent ens retorna al principi
i el desànim ens amaga el final...
Vostè preguntarà per què correm.
Si cada pujada costa fins l’ofec
i en el pendent està la caiguda
Si les forces ja no són les de l’inici
i la ruta és una muralla gruixuda...
Vostè preguntarà per què correm.
Si l’aire disminueix fins a l’asfíxia
i respirar es torna un combat
Si la set resseca els camins
i ens assalta el fred i el refredat...
Vostè preguntarà per què correm.
Correm perquè el pas no és prou
i no és prou ni el cant ni el riure ni la fressa
Correm pels assenyats que, estranyats
veuen passar als bojos amb pressa
Correm en un món molt sensat
regit per la típica cordura
Correm com bojos, reclamant
el dret al parèntesi que ens cura.
¿Vostè insisteix un cop més a preguntar?
Correm, senyor, tingui-ho clar
perquè no ens van ensenyar a volar.

Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Àudio: http://www.rac1.cat/programes/ultraesports/20170423/421831439497/pucuurll-marciano-duran-correr-volar-poema-benedetti-mario-uruguay.html
                                                                 ---------------------- 
La nº 31 diumenge 16 d'abril de 2017
Alarmisme sobre les morts corrent
Amics i amigues, torno a parlar, com diumenge passat, sobre l’alarmisme que es crea quan algú és mor corrent. I ho faig per queixar-me del que ha dit a un diari d’Astúries un reconegut cardiòleg de casa nostra que, recalcitrant del tema, l’ha tornat a dir de l’alçada d’un campanar: El diari ho ha posat en titulars: “Cada fin de semana enterramos a un runner”. Se n’han fet ressò molts mitjans, no cal dir que accentuant les seves paraules amb comentaris que fan por. Amb tots els respectes li he de dir al senyor doctor, i als diaris, que això no és veritat, en absolut. He estat investigant acuradament què és el que ha passat recentment, i la conclusió és aquesta: L’any passat, a Catalunya, no es va morir ningú corrent. A Espanya van morir 9 corredors en curses d’asfalt i de muntanya: a Gijon, Sariñena, Aranjuez, Valladolid, Castelló (dos), Cantàbria, Saragossa i Tenerife. I en el que portem del 2017 s’ha mort un corredor a la mitja marató de Saragossa, i un altre a Fuengirola, tres dies després de patir un desmai mentre entrenava. Molt lamentable. Però d’això a dir que es mor algú corrent cada setmana va un abisme. El cardiòleg és un metge eminent. Indiscutible. Però, una cosa és estimular la necessitat de fer-se controls mèdics i una altra és crear alarmisme. Les morts corrent són mínimes en comparació amb l’enorme quantitat de practicants. On s’ha de posar èmfasi és en tractar de reduir el sedentarisme, que, com ha dit el Departament de Salut aquests dies, causa més de 3.000 morts a l’any a Catalunya. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poca poc, però molt.

Àudio: http://www.rac1.cat/programes/ultraesports/20170416/421604121012/pucurull-morts-alarma-metge-curses.html?utm_campaign=botones_sociales&utm_source=twitter&utm_medium=social
                                                           ................................
La nº 30 diumenge 9 d'abril de 2017
Les morts sobtades a la marató
Amics i amigues, quan es mor algú corrent, com dissortadament va succeir a la mitja marató de Saragossa de fa uns dies, acostumen a sorgir veus que creen alarmisme. Només calia llegir els comentaris dels diaris digitals que duien la notícia. Em recordaven l’enrenou que es va produir fa cinc anys a casa nostra, quan, en referir-se a la mort sobtada dels esportistes, un metge la va dir grossa en un diari, afirmant: “A totes les maratons de Barcelona hi ha desmais, crisi d’arítmia i, amb freqüència, morts”. Vaig replicar-li amb una carta al mateix diari tot dient: “Que em disculpi el senyor metge, però no és cert. A la marató de Barcelona, després de les 34 vegades que s’ha celebrat, només s’ha mort un corredor. És molt de lamentar, però només ha passat un cop”. De cap manera es pot parlar de que hi hagi “...amb freqüència, morts”. El metge, eminent per cert, no estava ben informat, perquè les morts sobtades en les maratons no són gens freqüents. Precisament, en una investigació realitzada a Estats Units sobre 11 milions de corredors que havien participat en maratons i mitges maratons durant deu anys, es van trobar que només havien mort 42 mentre corrien. L’equivalent a una mort per cada 259.000 participants. S’ha de dir que prevenció i controls, per descomptat. És més, crec que més tard o més d’hora, com es fa en molts països, farà falta un certificat mèdic per córrer maratons. Però crear alarma, de cap de les maneres. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Àudio: http://www.rac1.cat/programes/ultraesports/20170409/421448159048/pucurull-maratons-mort-dades-metge-certificat-medic.html?utm_campaign=botones_sociales&utm_source=twitter&utm_medium=social
                                                         -----------------                                                       
La nº 29 diumenge 2 d'abril de 2017
La cursa d'El Corte Inglés
Amics i amigues, la Cursa d’El Corte Inglés té molts adeptes i detractors. M’afanyo a dir que un servidor és dels primers. No sé exactament el per què, però és així. No acabo d’explicar-me perquè no em molesta veure-hi a participants disfressats de llangardaix, de Superman o de nevera, una cosa, que en una marató, per exemple, em fa mal als ulls perquè em sembla que la prostitueixen. Potser no em sap greu perquè penso que en aquesta cursa, malgrat la disbauxa, malgrat el perill dels que es creuen davant teu, malgrat els gossos, malgrat la trampa dels que s’hi afegeixen en el Km 4 o 5, també serveix per a que molts que hi participen per primer cop s’enganxin al córrer per sempre. Conec a qui és contrari a fer-la perquè la considera una charlotada. No és el meu cas. M’agrada. I fins i tot, crec que els seus excessos són una part essencial de la mateixa prova. No m’agrada gens -disculpeu la radicalitat- que hi hagi corredors que corren una cursa espitjant un carret amb un nen a dintre. Però en aquesta, on n’hi ha centenars, em diverteix veure’ls. Cap, però, tan insòlit com el que m’ha avançat aquest matí: un xicot n’espitjava un, on, en lloc d’un nen, hi duia, pel que m’ha semblat, la seva sogra, una voluminosa senyora, més feliç que un gínjol. Això és, en essència, la Cursa d’El Corte Inglés. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


                                                           .....................

La nº 27 diumenge 26 de març de 2017
Els temps a la marató de Bcn
Amics i amigues, actualment, baixar de 3 hores a la marató és molt difícil. I de 2 hores i mitja, una proesa. I cada cop ho és més. Si més no a la de Barcelona. A la d’aquest any, només 350 participants de Catalunya i de la resta de l’Estat l’han fet en menys de les famoses 3 hores. Dic que només perquè, per comparació, i per posar un exemple, fa trenta anys, el 1987, amb set vegades menys corredors i corredores que l’altre dia -perquè en aquella època això de la marató la fèiem quatre tocats de l’ala-, van ser 460; cent deu més que ara. I si ens fixem en els que baixen de les 2 hores i mitja, les dades actuals són dramàtiques. Aquest any no hi ha hagut cap atleta, ni català ni espanyol, que ho hagi aconseguit, i aquell any ho van fer 21. És bastant inexplicable. Tenint en compte que cada cop hi ha més maratonians i maratonianes, sorprèn que no sorgeixin els que siguin capaços de fer millors marques. Només se m’acut que la raó està en que anys enrere, l’objectiu fonamental dels participants en una marató, per populars que fóssim, era baixar de 3 hores, per la qual cosa ens entrenàvem molts quilòmetres cada setmana, i ara, la finalitat és baixar de 4, i, en general, se’n fan molt pocs per preparar-la. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


                                            -----------------------

La nº 26 diumenge 19 de març de 2017
S'ha mort Ed Whitlock
Amics i amigues, hi ha persones que, tot i no conèixer-les personalment, et són molt properes per la raó que sigui. I en desaparèixer, et sap greu com si fossin amics teus de tota la vida. És el cas del canadenc Ed Whitlock, una llegenda de l’atletisme que s’ha mort aquest dilluns passat a l’edat de 86 anys. L'admirava des de fa temps. Des que vaig començar a assabentar-me de les seves proeses atlètiques en una edat avançada. De la última en vaig fer esment fa dos mesos: córrer una marató l’any passat, amb 85 anys, per sota de les 4 hores. Sembla increïble, però va fer 3hores 56 a l’octubre, a la marató de Toronto, cinc mesos abans de la seva mort per un càncer. Sorprenent a més no poder! Com inaudites eren les marques que, de molt gran, va aconseguir. Tot i que havia corregut mig fons de jove, els seus registres no havien estat res de l'altre món. Però després de jubilar-se es va dedicar a la llarga distància fins esdevenir un maratonià prodigiós. Ostentarà per sempre l’honor de ser el primer home al món de més de 70 anys capaç de baixar de les 3 hores en la marató; en concret, 2hores 58 quan en tenia 74. Amb això està dit tot. S’entrenava sempre, per cert, donant voltes a un circuit de 500 metres que circumda el cementiri de la petita ciutat on vivia. Un lloc on reposaran les seves restes per sempre més. Tot i que, com deia, no coneixia a Ed Whitlock, el trobaré a faltar. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Àudio http://www.rac1.cat/programes/ultraesports/20170319/42924122845/ed-withlock-marationia-pucurull-contra-mort.html?utm_campaign=botones_sociales&utm_source=twitter&utm_medium=social
--------------------
La nº 25 diumenge 5 de març de 2017
Ramon Oliu
Amics i amigues, la setmana que ve se celebrarà la marató de Barcelona. No sé si se sap prou que l’artífex i impulsor de la primera va ser Ramon Oliu, un químic nascut a Cantonigròs que vivia a Estats Units i a mitjans dels setanta va venir a Catalunya enviat per l’empresa on treballava. Havia corregut la marató de Nova York i, fascinat per la prova, va interessar-se per saber quan se’n celebrava una a Barcelona. Li van dir que no es feia cap marató popular a Espanya. Només una cada any per a atletes federats, a diferents llocs, que era el campionat estatal. I va ser llavors quan l’Oliu, un home dotat d’unes capacitats excepcionals, va decidir organitzar- la el 1978. No li van donar permís i la va fer a Palafrugell, fins que, dos anys més tard es va poder celebrar la primera a Barcelona. Segurament, tot el que té a veure amb el moviment popular del córrer, que havia començat a Estats Units a finals dels seixanta, hauria arribat més tard o més d’hora. Però se li reconeix a Ramon Oliu, que va morir fa 12 anys, haver engegat la primera marató popular, origen de tot el que ha anat significant el córrer a Catalunya. I així es recorda en un monòlit que hi ha en el seu honor, a prop de la sortida i arribada de la de l’any 80 i de l’actual, a tocar de les fonts de Montjuïc. Moltes gràcies, Ramon. Fins dissabte que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
Àudio (minut 57.30) http://www.rac1.cat/a-la-carta/detail/f36bd96d-47e4-44c3-a711-5d7cd2c2cd09

----------------


La nº 24 dissabte 25 de febrer 2017
Enyoraré la Marató
Amics i amigues, malgrat esperava córrer la marató de Barcelona, aquest any no la podré fer perquè no em recupero d’una lesió que arrossego fa mesos. El 12 de març, dia de la prova, us envejaré molt. Trobaré a faltar la il•lusió de sortir de casa d’hora per anar a córrer-la. Trobaré a faltar la trobada amb els companys i companyes de l’ànima que la faran. Trobaré a faltar l’esclat d’emoció de la sortida. Em faltarà, aquell dia, el goig de veure els carrers plens de gent i buits de cotxes. Em faltaran els crits d’ànim dels coneguts i dels desconeguts. Enyoraré el soroll dels tambors que ensordeixen per estimular-te. Em faltarà el somriure de la nena que t’ofereix aigua a l’avituallament. Trobaré a faltar l’amorós xiulet de les catifes de control del xip en trepitjar-les. Trobaré a faltar el salt que et fa el cor en veure els senyals dels kms 21, 30 i 40. Fins i tot, enyoraré el clàssic defalliment de la zona del Litoral. Enyoraré el moment en que al Paral•lel se’t comencen a humitejar els ulls perquè veus que arribes. Enyoraré les abraçades de la família com si tornessis de les creuades. Trobaré a faltar el petó de la noia que et posa una medalla. Aquell dia, amics i amigues, compadiu-me, perquè m’haurà faltat l’emoció d’acabar per trenta-dosena vegada la marató de la meva ciutat. Tanmateix, encara sort que, passada la commoció, aquella mateixa nit podré començar a somiar amb la del 2018. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt. 


 ---------------

La nº 23 diumenge 19 de febrer 2017
Millor córrer que un antidepressiu
Amics i amigues, tinc una debilitat pels llibres sobre córrer. Aquesta setmana, en una tarda, me n’he empassat un que acaba de publicar l’escriptora Empar Moliner amb el títol “De què fuges, qui et persegueix?”, que va de les seves vivències de maratoniana de darrera fornada. En tinc un munt d’aquests llibres de corredors. De fa anys, com “l’Essència del córrer”, que va escriure l’artífex de la marató a Catalunya, l’enyorat Ramon Oliu el 1979, fins als últims de l’Arcadi Alibés, la Núria Picas, l’Albert Jorquera, en Kilian Jornet, en Marc Cornet, el Murakami...Llegir-los i rellegir-los m’inspiren. També en tinc de metges corredors. Del Dr. Pere Pujol i del Dr. Sheehan, dos gurus del córrer dels anys vuitanta: uns tresors perquè en aquella època eren pocs els metges que recomanaven fer exercici, i menys encara córrer. Un altre de Luis Rojas Marcos, el famós psiquiatre sevillà resident a Estats Units, que recomana als seus pacients que corrin abans de prendre medicaments per a l’ansietat. Coincideix amb la catalana Dra. Eva Ferrer, que diu el mateix en un dels seus llibres: que córrer tres cops per setmana entre mitja hora i una hora, amb certa intensitat, resulta millor que prendre pastilles per a la depressió. M’estimulen molt els llibres dels metges corredors. Sempre penso que si ells corren, no pot ser dolent. Fins la setmana que ve, correu molt. De pressa, o a poc a poc, però molt.

Àudio (minut 58 del dia 19) http://www.rac1.cat/a-la-carta/ultraesports

-------------------

La nº 22 diumenge 12 de febrer 2017
28 nits per somiar amb la marató
Amics i amigues, d’avui en un mes exacte correrem la marató de Barcelona. Aquell dia no haurem dormit gaire per la nit, o gens, però tant se val. Farem una de les coses més importants de l’any. I si és la primera que correm, no serà de l’any sinó de la vida. Després del tret de sortida anirem per Sants a trobar el Camp Nou. Com que encara estarem molts sencers, gaudirem en veure la Pedrera al km 14 i la Sagrada Família una mica més endavant. Pel camí ens aplaudirà gent desconeguda, sobre tot al km 21 de la mitja, que ens la trobarem a la Meridiana, de baixada, i ens sentirem uns escollits. Potser avançarem a algú. Segur que ens avançaran molts. El 30 el veurem al Fòrum i ens farà un salt el cor. Recordarem el que ens han dit tantes vegades: que la marató comença llavors. Aquell dia gaudirem. Aquell dia patirem, sobre tot a partir d’ara. Haurem d'acceptar que patir en una marató és el que toca. Avançarem amb cura per l’Avinguda Litoral, tot fent-nos creus de com ha canviat aquesta zona, altrament dita ‘Somorrostro’. Superat el Mur que ens trobarem al 32 o al 34, ens creixeran unes ales a l’esquena per ajudar-nos a acabar. Pujarem tot seguit per anar a passar per sota de l’Arc de Triomf com a triomfadors que som. Ens ovacionaran els guiris a la plaça Catalunya. Més avall, els nens pararan la mà a sota del monument a Colom per a la que els hi colpegem en senyal de complicitat. Arribant a la plaça Espanya ens semblarà que és més bonica que a la sortida. Veurem el senyal del km 42 i ens emocionarem. Passarem pel mig de les Torres Venecianes i ens semblarà que també estan emocionades. Trepitjarem la línia d’arribada i ens semblarà que entrem al Paradís. Plorarem de felicitat amb el mateix dret que el que hagi guanyat la cursa hores abans. Ens abraçaran els nostres com si tornéssim de la guerra. Se’ns haurà arrugat una mica la pell pel sol. Se’ns haurà desarrugat molt l’ànima. Falta un mes per la marató. Queden 28 nits per somiar-hi. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

  Àudio: (minut 57.30)
  http://www.rac1.cat/a-la-carta/detail/be66980c-bd70-46cb-8293-c29c416333cf

------------

La nº 21 diumenge 5 de febrer 2017
Primeres curses a Catalunya
Amics i amigues, se sap que a Catalunya som pioners en matèria esportiva. Potser, però, no és gaire sabut que a Barcelona es va córrer una cursa a peu a finals del segle XIX, el 9 de desembre de 1898, reconeguda oficialment com la primera de la història a la ciutat comtal. La van fer cinc ciutadans, el monitor d’un gimnàs, tres alumnes i un mestre d’esgrima. Van sortir a les cinc de la matinada, quan encara era fosc, perquè la gent no els prengués per boixos, i van fer el mateix recorregut d’un tramvia que anava de la Rambla a Sarrià, anar i tornar. Uns 14 quilòmetres que van fer en 55 minuts. No està gens malament, sobre tot tenint en compte que l’entrenament l’havien fet donant voltes en una sala del gimnàs. Però el córrer a Catalunya encara ve de més lluny. Del segle XVI concretament. Està documentat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, que l’any 1590 es va celebrar al poble d’Albesa, a prop de Lleida, una cursa que està considerada com la més antiga d’Espanya. Es va fer, segons consta, “per mostrar la potència dels joves”, i era una fèrria disputa entre els seus habitants i els de les poblacions veïnes. El premi per al guanyador va ser una cordera, és a dir, una ovella petita. Per rememorar la cursa, al poble se’n fa una al setembre des de fa anys, i el premi per al primer i la primera és, precisament, una cordera. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Àudio: http://linkis.com/shr.gs/pVAza
------------------

La nº 20 diumenge 29 de gener 2017
No sorgeixen maratonians de nivell
Amics i amigues, és sorprenent que, malgrat cada vegada hi ha a Catalunya més atletes que corren la marató, els que aconsegueixen marques de qualitat són molt pocs. Tant en homes com en dones, Certament, revises les classificacions de fa vint-i-cinc o trenta anys, per exemple, i te n’adones que el nivell general ha baixat moltíssim. En tots els casos. En el dels populars -que no és un drama, per descomptat- i en els dels professionals, que aquest si que és preocupant. Si mirem el rànquing català de les 50 millors marques de tots els temps a la marató d’homes, dels últims anys només n'hi ha set. Totes les demès són de fa molt; algunes de fa 32 anys, com la d’Alfons Abellan, que amb 2h13 es manté com la novena millor de tota la història. I pel que fa a les dones, passa el mateix. Dels 20 millors temps de sempre, només tres són relativament recents. Els altres diset es mantenen en els llocs preferents del rànquing des de fa dècades. Per posar un exemple, Maria Luisa Muñoz, que amb 2h 28 figura com la primera, va aconseguir la marca fa vint-i-un anys, la segona en fa setze, la quarta i la cinquena vint-i-sis, i així successivament. No sé on està la raó. Però el cert és que a casa nostra fa molt temps que no sorgeixen maratonians i maratonianes de nivell. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

---------------------

La nº 19 diumenge 22 de gener 2017
Atletes centenaris
Amics i amigues, cada cop hi ha més gent d’edat avançada que fa esport, i sovint apareixen notícies als mitjans sobre esportistes grans. Fins i tot centenaris, com ha estat el cas fa uns dies, en què un francès de 105 anys, de nom Robert Marchand, ha batut el rècord del món de l’hora de ciclistes de la seva edat. S’ha dit d’ell que és l’esportista més vell del món. Però no és així, perquè n’hi ha dos que practiquen atletisme, el japonès Miyazaki i el polonès Kowalski, que tenen 106 anys; un més que el ciclista francès. I hi ha bastants casos d’esportistes de la quarta edat en actiu. També a casa nostra: el barceloní Valentí Huch, que amb 97 és l’atleta federat més gran d’Espanya, participa habitualment en els campionats de veterans. A mi em fascina, més enllà de les marques que puguin fer, el fet que aquestes persones tinguin encara la il·lusió de pujar a una bicicleta, o posar-se unes sabatilles. Les marques, deia, no importen. No obstant això, s’ha de dir que hi ha casos d’atletes longeus que aconsegueixen uns temps extraordinaris. Com el canadenc Ed Whitlock, que amb 85 anys ha corregut fa tres mesos la marató de Toronto en 3 hores, 56 minuts i 34 segons. Per cert, l’home, als 74 anys, va fer 2 hores 58 minuts en la mateixa prova. Repeteixo, una marató als 74 anys per sota de 3 hores i una altra als 85 per sota de 4. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


-----------

La nº 18, diumenge 15 de gener 2017
Tanca la botiga del Catalán
Amics i amigues, quan vaig començar a córrer, a Barcelona eren poques les botigues que es dedicaven a vendre sabatilles. I menys encara les que et podien assessorar. En aquest sentit, va ser un esdeveniment que l’any 84 se n’obris una a la carretera de la Bordeta, a prop de la plaça d’Espanya. Una tenda que pel carisma del seu propietari, l’atleta Domingo Catalán, estava sempre plena a vessar de gent per demanar-li consell. Sobre unes sabatilles i sobre el córrer. Tothom volia xerrar una estona amb qui era campió del món dels 100kms (ho va ser tres cops, amb un temps de rècord, per cert, de 6 hores 15 minuts a Niça, una marca superada molt poques vegades per algú altre des de llavors). Aquesta botiga emblemàtica, que no crec que m’equivoqui si dic que la majoria de vosaltres la coneix i coneixeu al Catalan, tancarà les portes molt aviat. Com els hi passa a molts comerços familiars, no ha pogut suportar la competència de les grans superfícies, i més recentment la de les grans empreses de vendes per Internet. És una mala notícia perquè els fidels ja no tindrem la possibilitat que ens segueixi atenent en aquella botiga que havia estat una mena de temple del córrer. Però el món dels negocis és implacable: malgrat els grans competidors que dèiem no poden oferir el tracte exquisit i el consell d’amic del Mingo, fa temps que ell no s’hi guanyava la vida i ha de plegar. M’hauria agradat, en començar l’any, parlar d’una altra cosa. Però que hi farem... Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


--------------

La nº 17, diumenge 8 de gener 2017
Nadal a la Carretera de les Aigües
Amics i amigues, el dia de Nadal passat vaig anar a la Carretera de les Aigües -un lloc emblemàtic de Barcelona per als que tenim la dèria de córrer- i la vaig veure més plena que mai de corredors i corredores. Em va alegrar també veure que cada cop son més els que fan el mateix que fem uns quants amics des de fa més de vint-i-cinc anys: cada dia de Nadal pel matí, al pla dels Maduixers, aplegar-nos i fer el vermut després de córrer. Com nosaltres, diferents grups es reuneixen en un acte simpàtic per felicitar-se les festes. I també, cadascú hi du alguna cosa. Escopinyes, embotits, neules, i sobre tot cava. I és que aquest dia, només faltaria, tots bevem cava en lloc de l’aigua de la font de la Maduixera (més coneguda, per cert, com la font d’en Margalef, el nom d’un amic que hi va posar una mànega de plàstic groc al brollador que hi havia fa anys, perquè rajava molt malament i et mullaves més que bevies). Impagable, deia, veure l’ambient de xerinola a la Carretera de les Aigües, amb tanta gent brindant plegats, tot desitjant-nos felicitat els uns als altres. Tant de bo sigui així. Aprofito per desitjar també el mateix als amics i amigues que m’escolteu: que tingueu un molt bon any 2017 en lo personal, i, de passada, unes molt bones marques pel que fa a les curses. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


------------------

La nº 16, diumenge 18 de desembre 2016
Els atletes kenians són d'un altre món
Amics i amigues, el bon periodista i escriptor Martí Perarnau, ex atleta olímpic, diu sempre que si es fessin més comprensibles a la gent les marques estratosfèriques d’alguns, l'atletisme potser aconseguiria més popularitat. Es refereix a que, per exemple, s’hauria de dir que el salt de llargada del rècord del món de Mike Powell (8m95) suposa el mateix que saltar per damunt de tres cotxes junts; o que els 2m45 del salt d’alçada de Sotomayor és com fer un bot i passar per damunt d’una porteria de futbol. En aquest sentit, i a propòsit del rècord del món de marató de què parlàvem diumenge passat: les 2h02.57 de Dennis Kimetto, equival, per fer també un paral·lelisme, a fer ni més ni menys que 105 sèries de 400 metres seguides, a 1 minut 10 segons cadascuna. Els populars que escolteu això sabeu de què estem parlant. Sabeu el que és fer unes sèries per a la preparació d’una marató. Sabeu que són mortals. Sabeu que només et salva el minut o els dos minuts de recuperació que t’has establert per descansar entre mig d'una i altra. Sabeu l’exigents que són i que en fer-ne vuit o deu de 400 metres acabes fet pols. Dons bé, en Kimetto i els kenyans i etíops que fan un temps semblant al d’ell en fan més de cent sense parar, a 1,10, i sense ni un segon de recuperació. Sens dubte, són d’una altra galàxia. Fins passat festes, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


------------------

La nº 15, diumenge 11 de desembre
Baixar de 2h a la marató
Amics i amigues, en el nostre món del córrer hi ha una incògnita: la de si l’home podrà algun dia baixar de les dues hores a la marató. Uns analistes diuen que sí i uns altres diuen que no. Fa quatre anys, uns estudiosos nord-americans del tema, van arribar a la conclusió que la distància es podrà córrer en menys de 2 hores a partit de l'any 2030. Però hi ha molts científics que asseguren s'ha arribat al límit i l'esser humà no podrà baixar mai de les 2 hores. Jo no soc científic però crec que s'equivoquen. Fa cinquanta anys -quan el rècord del món era de 2h15 i es trigava molt temps a reduir-lo- també hi havia els que deien que no es podia rebaixar més. I en fa trenta, recordo que es deia que no s’aconseguiria mai córrer una marató a un ritme de 3 minuts el quilòmetre i fer menys de les 2h08 que ostentava el britànic Steve Jones. Segurament, els escèptics pensaven en l’home blanc. Perquè, des que els africans fan maratons, el rècord el redueixen cada dos per tres. Estic convençut que es baixarà de les dues hores. I aviat. Només cal pensar que fa poc, el kenyà Dennis Kimetto va fer 2h, 2 minuts i 57 segons. A un ritme, per cert, de 2.55 el quilòmetre. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


------------------

La nº 14, diumenge 4 de desembre
Per què corro?
Amics i amigues, ahir, 3 de desembre, vaig complir 78 anys. Permeteu-me, avui, content com estic d’haver-hi arribat, dir-vos per què corro a aquesta edat.
Ho explico per si pot servir d’estímul a la munió de corredors i corredores que escolteu el programa, tot recomanant-vos que no deixeu de córrer per res del món.
Corro per tractar de mantenir-me físicament. Per tractar de mantenir-me anímicament. Per tractar que el cervell estigui atent. Per no tenir excessiva cura del que menjo. Per mantenir baix el colesterol.
Corro per ajudar la meva autoestima. Per tractar de mantenir optimisme. Per tractar de mantenir il·lusions. Per allunyar tot el que pugui els estralls de la vellesa. Per no ser una càrrega per la meva família. Per no convertir-me en una llauna pels meus amics.
Corro per gaudir del plaer de córrer curses de tant en tant. Per gaudir de l'emoció d'acabar una marató cada any. Per sentir que formo part de la comunitat de corredors i corredores. Per (disculpes per la pretensió) donar exemple als vells i als joves.
Corro per poder escriure coses sobre el córrer. Per poder parlar del córrer amb gent que també corre. I per poder explicar-vos coses de la meva bogeria cada vuit dies.
Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

------------------

La nº 13, diumenge 27 de novembre
Documental sobre el córrer
Amics i amigues, des de fa uns dies circula per les xarxes socials un documental amb el títol Running, la gran obsesión que està tenint molt ressò, i el seu director està sent entrevistat per diversos mitjans, on s’esplaia parlant dels terribles perills que té el córrer. L’home ha dit a Rac1 coses com: “Hi ha ‘runners’ que es comporten com a drogoaddictes” o “Les consultes dels psicòlegs s’omplen de gent que estan perdent la feina o tenen problemes familiars per culpa de córrer massa”. I en el documental, que em vaig afanyar a veure, es diu que “córrer s’ha convertit en una patologia clínica”, que “alguns corredors es moren corrent”, que és “una addicció, “un trastorn psicològic” i un llarg etcètera de perles que et deixen garrativat. Crec que tant les respostes a les entrevistes com el documental estan plens de tòpics oportunistes. Aprofita l’esclat d’una activitat que creix sense parar per criticar-ne la seva pràctica, per tal, al meu parer, de congraciar-se amb els inactius que tenen aversió a moure’s.
No conec a cap dels addictes a córrer que necessitin tractament. Excepte una mica de fisioteràpia de tant en tant, no els hi falta anar al psicòleg, ni fins i tot gaire al metge de capçalera. Potser el documental tindrà èxit entre els sedentaris, però a nosaltres, el seu missatge, no ens traurà l’afició de córrer. Constato (constatem) que els avantatges de fer-ho són infinitament superiors a quedar-se a casa en un sofà mirant documentals. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


-------------------

La nº 12, diumenge 20 de novembre
Curses a Barcelona
Amics i amigues, el córrer gaudeix de molt bona salut a Catalunya. En vam parlar fa uns diumenges en referir-nos a l’impressionant nombre de curses que se celebren a l’any: 2.000 en tot el territori. Ara voldria referir-me a les de la ciutat de Barcelona. N’hi ha 62. En algunes, aprofitant l’estructura, fan dues o més distàncies. I afegint una triatló, una aquatló, tres curses d’orientació i les de muntanya que es fan a Collserola, se celebren gairebé 100 curses a l’any, 97 per ser exactes.
Una observació important és que l’increment ha estat espectacular en els darrers temps. Diria, tot de passada, que coincideix amb el reeixit retorn de la marató. En concret, en deu anys -des del 2006 al 2016- s’han multiplicat per tres el nombre de curses a Barcelona. Per no dir que la diferència és estratosfèrica quan es compara amb fa trenta anys, quan va engegar l’anomenat boom del córrer. És per quedar-se de pedra en comprovar l’evolució: llavors eren exactament set i ara són cent.
No és estrany que hi hagi qui es queixi, fins i tot amb cartes als diaris, perquè “no pot circular amb el cotxe per culpa de les curses”. A mi m’agrada molt que sigui així: que, si més no, els diumenges, la ciutat sigui pels ciutadans a peu (i pels que correm) i no únicament pels automobilistes. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

-------------

La nº 11, diumenge 13 de novembre
L'esclat del córrer
Amics i amigues, no és estrany que em fascini el córrer. Una afició que creix sense aturador des dels anys vuitanta. Fascinant en especial pels que som ultra-veterans, tot recordant que durant la dictadura l’atletisme popular no existia. A vegades em pregunten per què s’ha popularitzat tant. Per mi, han ajudat moltes coses. Per dir-ne alguna, i en primer lloc, quan abans només es podia córrer als estadis i s’havia d’estar federat, a finals dels setanta vam poder sortir a fer-ho al carrer i sense cap mena de llicència. Una altra: ha estat determinant el naixement d’Internet amb les enormes possibilitats d’informació sobre la nostra bogeria i la interrelació que permeten les xarxes socials; fa trenta anys, saber on se celebraven curses, per exemple, era una epopeia. Una més, la definitiva recomanació dels metges a fer exercici, no gaire freqüent en el passat. Tot plegat a fet que ara, que es considera que som més de mig milió els que correm a Catalunya en les 2.000 curses que hi ha, no tingui res a veure amb fa vint anys -per no anar més lluny- quan érem només uns pocs milers (dones uns pocs centenars) els que ho fèiem en les quatre proves que hi havia. En definitiva, qualsevol temps passat va ser pitjor. També en el que té a veure amb el córrer. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


-------------------

La nº 10, diumenge 6 de novembre.
Trampes a la marató
Amics i amigues, aquests diumenge s’ha corregut la famosa marató de Nova York, una prova emblemàtica on n’hi hagi, farcida d’anècdotes, a quina més curiosa. Com aquella de l’any 1980, on la cubana Rosie Ruiz va fer menys de tres hores, que era la marca mínima que li havia de permetre córrer la de Boston dos mesos després. Però es va saber que havia fet trampa perquè no va fer tot el recorregut. Es va descobrir a Boston, precisament, on també en va tornar a fer. En aquest cas molt sonada perquè va entrar guanyadora. Havia aconseguit córrer en 2h31, el tercer millor temps que cap dona havia fet mai fins aleshores. Va pujar al podi a rebre la medalla, relaxada, com si no hagués fet res. En cap control l’havien vist passar. Finalment, uns jutges es van presentar a l’arribada per dir que l’havien vist incorporar-se a la carrera quan faltava menys d’un quilòmetre per la meta. Mentre els organitzadors li retiraven els premis, s’assabentaven, atònits, que a la marató de Nova York, per escurçar-ne un terç, havia agafat el metro. Trist honor per a la noia: des de llavors, als participants que retallen en el recorregut d’una marató (en totes n’hi ha més dels que ens pensem), se’ls coneix com aquells que fan un “Rosie Ruiz”. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


--------------------

La nº 9, diumenge 30 d'octubre.
Kilómetres per entrenar una marató
Amics i amigues, s’acosta la marató de Barcelona i el moment de començar a entrenar-la. Els que la fareu per primera vegada, a banda de felicitar-vos per la decisió (una de les millors que haureu pres a la vida), us recomano que aneu amb compte amb alguns plans d’entrenament per córrer la prova que hi ha a Internet. M’esgarrifo quan en veig que diuen que n’hi ha prou amb córrer un total de 25 km a la setmana i 2 o 3 dies. M’agafa un calfred quan llegeixo que no és necessari fer molts quilòmetres per preparar una marató, i recomanen no fer mai tirades de més de 2 hores. No us deixeu entabanar. Segur que els que ho diuen no coneixen prou bé el món dels populars. Per preparar la seva primera marató, a un popular, home o dona, li és imprescindible, llevat d’excepcions, fer un mínim de 50 kms setmanals de mitjana durant tres mesos, una mitja marató i una tirada llarga de 30 kms. El més probable és que aquest atleta novell faci la marató en 4 hores o més. I si és així, ¿com se li pot recomanar que per entrenar-la no passi d’una tirada de dues horetes, és a dir, la meitat del temps del dia de la prova? En la meva opinió, ho passarà fatal...suposant que l’acabi. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


--------------------

La nº 8, diumenge 23 d'octubre
Curses 'No tradicionals'
Amics i amigues, relacionats amb el córrer han aparegut de fa poc temps esdeveniments que no m’atreveixo a dir-ne curses, tot i que, als Estats Units, on els han inventat, n’hi diuen així sense cap recança. Em refereixo a les proves d’obstacles on es corre per terrenys amb un munt d’ensurts: des de brases enceses fins a llacs plens de fang, tots ells d’extrema duresa, i altres amb un sentit totalment oposat, festives a més no poder, on als participants els hi llancen pintures en pols pel damunt mentre corren uns quilòmetres. N’estan sorgint unes quantes a Catalunya i a tot l’Estat. N’hi diuen ‘Espartans Races’, ‘Eternal Running’, ‘Crazy Races’ ‘Color run’... No ens ho hem de prendre com una frivolitat: els nord-americans han publicat dades sobre aquestes proves on es veu que tenen cada cop més adeptes. Fins el punt que els participants en aquestes curses que ells anomenen ‘No Tradicionals’, el 2013 ja superaven en un milió i mig el nombre de corredors i corredores que al cap de l’any corrien maratons i mitges maratons. I ves a saber si aquí no passarà el mateix. Malgrat no ens agradi a alguns, no seria estrany que acabi esclatant, també a Casa Nostra, aquesta nova moda de, és un dir, córrer. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


-----------------

La nº 7, diumenge 16 d'octubre
Cada cop corren més dones
Amics i amigues, cada cop hi ha més dones que corren. Fins al punt que l’augment que experimenta el magnífic moment del córrer a Catalunya no seria tan notable si no fos per la contribució que fan les corredores a aquest fenomen. En totes les curses, el percentatge de dones que les corren –els entesos en diuen la ràtio- és cada vegada més alt. Actualment va des de la meitat del total en les de 5 km, fins, excloses en aquest cas les corredores estrangeres, el 10% en la marató. I és en aquesta distància on l’augment és més espectacular. En concret, el nombre de maratonianes del país s’ha multiplicat per deu en deu anys. En números rodons, un centenar de catalanes van córrer la marató de Barcelona el 2006, i més d’un miler han corregut la d’aquest any. Podrà dir-se que la ràtio del 10% és molt baixa. Com que als Estat Units i a altres països corren maratons tantes dones com homes hi ha qui diu que les nostres no arribaran mai a aquests nivells. Bestieses. La dona és igual a tot arreu. El que són diferents són les condicions culturals, socials i econòmiques. I per arribar a la igualtat fa falta temps. Però s’hi arribarà. I al pas que van, aviat. N’estic segur. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


---------------

La nº 6, diumenge 9 d'octubre:
Córrer per una causa
Amics i amigues, permeteu-me un joc de paraules: el món popular del córrer és un món que va més enllà del córrer. En molts casos és així. Què us he de dir! Va més enllà quan, com veiem en moltes curses, hi ha corredors i corredores que s’han unit per ajudar els discapacitats que no poden córrer-les. N’hi ha uns quants, d’aquests atletes anònims solidaris, i cada dia més: renuncien a fer la cursa i se sacrifiquen espitjant les cadires de rodes de nens i adults que tenen serioses limitacions. O quan, uns altres, acompanyen corredors cecs duent-los agafats de la mà. Va més enllà, quan una munió d’atletes populars, també cada cop més nombrosa, fan allò que es coneix a l’estranger com el run for charity i corren proves d’alta dificultat (maratons, triatlons, ironmans, trails de 100 km, etc.) tot recaptant diners del seu entorn per una causa benèfica. I, definitivament, el món del córrer va més enllà del córrer quan, com es fa patent cada cap de setmana, hi ha un munt de curses solidàries on els beneficis nets, ben contrastats, serveixen per ajudar una causa humanitària. Unes mostres d’altruisme totes elles que, sigui dit de passada, no sé veure en altres disciplines esportives. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


------------

La nº 5, dissabte 1 d'octubre:
Córrer no és una moda
Amics i amigues, segur que haureu escoltat molts cops a xafaguitarres que diuen que això del córrer és una moda que passarà aviat. Jo fa gairebé quaranta anys que ho sento. Sobre tot ho diuen quan algunes curses tenen menys participació que un any abans. Doncs, no. Els malastrucs que s’hi posin fulles, perquè cada dia hi ha més gent que corre. El que passa és que cada cop hi ha més curses. I això fa que, tot i que creix el nombre de corredors i corredores -especialment molt el de corredores- potser no ho sembli quan alguna cursa, com la darrera de la Mercè de Barcelona, perd participants respecte de l’any anterior. Només cal saber que en quatre anys s’ha doblat el nombre de curses a Casa Nostra. Aquest 2016, per exemple, n’hi ha dues-centes més que fa un any. De manera que, entre les d’asfalt, les de muntanya, triatlons, duatlons, aquatlons i d’orientació, tenim ni més ni menys que 2.000 curses per triar i remenar. Se’ls hi ha de fer saber al apocalíptics que diuen que el boom es desinfla, que aquesta bogeria nostra gaudeix de molt bona salut. Sense anar més lluny, aquest cap de setmana s’han celebrat seixanta curses a Catalunya: que aviat està dit. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt


---------------

La nº 4, diumenge 25 de setembre:
Preus de les curses
Amics i amigues, als que ens agrada córrer curses no sabem el què fem. No sabem on ens hem ficat. Em volia apuntar a una, i malgrat que l’IPC és negatiu aquest any i el preu de les coses es manté, el de les curses no: el dorsal és més car que el de l’any passat. Recuperat del sotrac que una cursa popular costi igual que una entrada al Liceu, he mirat d’inscriure’m a una altra i m’he trobat que, en lloc de ser gratuïta com havia estat tota la vida, ara costa 12 euros. He seguit buscant i he vist, amb estupor, que una de 5km a Granollers en costa 28. Vaig començar a córrer quan els dorsals de les curses eren molt econòmics. Fins i tot, alguns gratuïts. Els organitzadors gaudien veient gaudir als que corrien; ningú se les plantejava per fer negoci; les grans marques no s’havien introduït en el món del córrer; i, d’un any a l’altre, les inscripcions no pujaven gaire. Ara, si segueix agradant-me córrer i participar de tant en tant en alguna cursa, em pregunto si, al pas que anem, aviat m’hauré de vendre alguna joia de l’avia per adquirir un dorsal. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


---------------------

La 3ra, el diumenge 18 de setembre:
Recuperar-se d'una lesió
Amics i amigues, als ultraveterans ens agrada donar consells encara que no ens el demanin. Avui voldria donar-ne un als que esteu a l’’Infermeria atlètica’ per culpa d’una lesió. Us recomano que, en aquests casos, tingueu fe absoluta de que us en sortireu. Fa gairebé un any vaig patir una tendinitis en una cama. No em vaig recuperar i al març vaig sortir a la marató de Barcelona. Error. Al km 23 vaig haver de plegar. Aturada total des de llavors. Però, toco fusta: desprès de mesos de fisioteràpia i piscina, he començat a veure la llum, i des de fa uns dies m’he atrevit a córrer. Avui, concretament, la Cursa de la Mercè. On vull anar a parar és a dir-vos que quan es pateix una lesió heu d'estar convençuts que us en sortireu. Hi ha dies que et venen ganes de llençar la tovallola, d’enviar-ho tot en orris. Però no ho feu. Si un iaio com jo se’n pot sortir, ¿que no serà uns corredors o corredores joves com vosaltres? Si la lesió és poca cosa, deixeu de córrer un dies. Si és seriosa, poseu-vos en mans d’un professional. Però no us arrugueu per res del món. Penseu, només, que us recuperareu. Creieu-me. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


----------------------

La 2na, el diumenge 11 de setenbre:
Curses solidàries
Amics i amigues, en el món del córrer cada cop hi ha més curses “solidàries”. Per dir-ho millor, però, s'hauria de dir que cada cop hi ha més curses que s’autoanomenen “solidàries”. N’hi ha que ho fan bé i diuen clarament en el seu reglament: “Tots els beneficis de les inscripcions... (o un euro, o 50 cèntims, o el que sigui) es destinaran a l’entitat X per a la lluita contra...(la causa que sigui)”. Però en moltes altres, l’aspecte de la contribució resulta ambigu i la informació es limita a “Cursa solidària en favor de... (el motiu)”, i prou. No vull dubtar, en absolut, de la filantropia que deu animar als que engeguen curses d’aquest tipus. Però moltíssimes no expliquen en cap lloc quina proporció del dorsal va a parar a la causa que promouen. I, per altra banda, desprès de celebrades les proves, la majoria no publiquen tampoc enlloc l’aportació neta que han fet o faran. Tan difícil és dir-ho? ¿No serà que, en molts casos, la "solidaritat" s'afegeix al nom de la cursa per atreure inscripcions... i poca cosa més? La transparència és absolutament necessària. Abans i després de comprar un dorsal d’una “cursa solidària”, tenim tot el dret a saber quina és la nostra contribució al projecte que suposem altruista. Fins diumenge que ve. Correu molt!


-----------------

La primera, el 4 de setembre, va ser aquesta:
Anglicismes
Amics i amigues, hauríem d’aturar la plaga que suposa l’us de l’anglès en el món del córrer a casa nostra. No té cap sentit. Al córrer li diem "running"; als corredors "runners"; als que acaben una cursa “finishers”; les curses de muntanya són “trails”; els entrenadors, “trainers”; els entrenaments, “trainnings”...A banda, hi ha un futimé de noms de curses que tenen paraules angleses; des de les que li han posat 'Race' fins a les 'Run' en tinc comptades més de 60. Es podria suposar que els organitzadors ho fan per atreure els estrangers que visiten Barcelona o els pobles de la costa. Però no és així. A les poblacions de l'interior passa el mateix. Fins i tot, a Igualada fan una cursa on el nom és tot en anglès: La "Igualada Urban Running Night Show". Per llogar-hi cadires! En el llenguatge dels corredors i corredores; en els noms de les curses; en els articles dels diaris i revistes; en els blogs; en les webs; al Twitter, al Facebook...quan es parla de córrer, els anglicismes són una constant. No al Farwest sinó a Catalunya. Com si no es pogués dir el mateix en català, que és més bonic. Fins diumenge que ve. Correu molt!

------------------------

Audio: http://www.ivoox.com/ultraesports-04-09-16-audios-mp3_rf_12773508_1.html
                                                             -----------------

1.6.17

Fisonomia del recorregut de la Cursa de Nou Barris'2017


Km 0 a l’1

No sé si abans de la sortida de la cursa o després, però és segur que més d’un es preguntarà per què se li diu Nou Barris a un districte que té tretze barris en lloc de nou. La raó té a veure amb qüestions administratives i en la velocitat de creixement que va experimentar la zona a partir de la segona meitat del segle passat, amb un dels grans allaus de nouvinguts a Barcelona. En uns nuclis de Sant Andreu i Horta, poc poblats perquè eren de conreu, es va aglutinar un conjunt de 9 barriades noves. La gent va batejar la zona amb el nom de "nueve barrios". Però el creixement va seguir. Se li van afegir 4 més al voltant de les primeres i en els vuitanta l’Ajuntament volia posar-li Zona Nord al districte. Els veïns no hi estaven d’acord perquè els semblava, amb raó, un nom molt fred. Va haver qui va proposar dir-li "Nou Barri", sense la lletra "s" final. Una altra proposta va ser la d'afegir-la i anomenar-lo "Nous Barris", i una altra més la de dir-li "Tretze Barris". No van agradar. S'havia començat a catalanitzar el nom de l'indret dient-li "Nou Barris", que era el nom d'una revista de l'associació de veïns del Verdum, i ves a saber si per falta de més imaginació, Nou Barris s'ha quedat. És un indret que s’ha transformat molt, per a bé, els darrers anys. Però cal recordar que, en una època, era un espai dels anomenats perifèrics de la ciutat. Un “cul de sac”, vaja, per no parlar amb eufemismes. El dia de la cursa correrem per avingudes i carrers amples i moderns, amb bones cases i bones zones verdes, però no es pot deixar de dir que Nou Barris ha estat un lloc on la marginació hi ha estat molt present, i els seus veïns han hagut de lluitar a base de bé, associant-se, protestant i reivindicant millores, com en cap altra zona de Barcelona. És pot dir que, en un principi, algunes de les barriades que el conformen van ser construïdes els diumenges pels mateixos habitants, totxana a totxana, com les de Canyelles, Torre Baró, Roquetes, Vallbona.... Altres, com les de Trinitat Nova i Guineueta, a corre-cuita per l’Administració. I unes quantes més, per les propietats privades de senyors i nobles, amos dels terrenys, amb ajudes oficials, com Vilapicina l la Torre Llobeta, Verdum, Prosperitat, Turó de la Peira, Porta, Can Peguera, Ciutat Meridiana...

Fet el preàmbul, que m’ha semblat obligat per situar-nos, parlem del que ens ha portat a fer aquest matí de diumenge, que no és altra cosa que córrer. En sortir en el Passeig d’Andreu Nin (nom d’un polític que sempre va estar a favor dels obrers), ho farem a tocar del centre lúdic Heron City a la dreta i el Parc de Can Dragó a l’esquerra. Poc després de la sortida veurem a l’esquerra un camp de futbol de gespa artificial, el darrer espai de les instal•lacions del Parc Esportiu, i a la dreta, gairebé al final del carrer, una moderna església de teulada grana amb una mena de piràmide en primer terme que crida l’atenció. És la moderna Parròquia de Sant Esteve, construïda l’any 1998.

Can Garrigó a les primeries de segle XX
Abandonarem el Passeig d'Andreu Nin per enllaçar amb el carrer de Vèlia en arribar a l’Avinguda de Rio de Janeiro. El nom de Vèlia està dedicat a una colonia grega de l'antiga Roma. Per Vèlia travessarem Fabra i Puig i el carrer de la Jota, per anar a parar al d'Escòcia després de passar la Plaça Garrigó a la nostra esquerra, que conserva el nom de la masia que hi havia en aquest lloc fins fa uns cinquanta anys, Can Garrigó, propietat d'una de les famílies més riques de la zona en l'època.

Un apunt: L’origen del nom del carrer de la Jota és curiós: quan es va projectar, a principis del segle XX, en el plànol d’urbanització li van posar “carrer lletra J”, però més tard, quan tothom li deia “Jota”, li van afegir “ota” als rètols aprofitant l’avinentesa, i tots contents; els aragonesos els que més.

D'Escòcia en farem uns tres-cents metres i el deixarem al trobar a la dreta el carrer d’Arnau d’Oms (un cavaller dels segles XIV i XV), on tot seguit, també ens hem de trobar el senyal del Km 1

Km 1 al 2

Per Arnau d'Oms amunt, en suau pujada, travessarem Fabra i Puig i seguirem, amb suau baixada, per enllaçar amb el carrer de Piferrer, que és la seva continuació, passada la Placeta de Rafaela Serrano en honor d’una assistenta social molt estimada al barri. El carrer de Piferrer, que es deia abans “Lletra F”, i molt més abans era part del camí que conduïa des de la parròquia de Sant Andreu a Horta, honora a Pau Piferrer i Fàbregas, un mestre d’escola i escriptor del segle XIX especialitzat en redescobrir poemes i cançons populars antigues. Una d’elles la "Cançó del Compte Arnau" -el senyor feudal que maltractava als seus vassalls i seduïa les donzelles-, musicada per en Joan Manuel Serrat fa anys, que em ve de gust, a propòsit, de transcriure un parell de les primeres estrofes (la cursa és dureta i convé alleugerir-nos...):

-A on teniu les vostres filles,
muller lleial?
A on teniu les vostres filles,
viudeta igual?
-A la cambra són que broden,
comte l'Arnau.
A la cambra són que broden
seda i estam
-Deixeu-me'n endur una filla,
muller lleial;
que amb mi passarà les penes
que estic passant.
-Així com les heu guanyades,
valga'm Déu val!,
tot sol com pugueu passeu-les.
comte l'Arnau.

Can Verdaguer en l’actualitat
Mentre avancem planejant per Piferrer veurem un modern gratacels de 70 metres al fons, que contrasta amb una altra torre que ens trobarem tot seguit a la nostra esquerra, Can Verdaguer, una masia del segle XVI on fins no fa gaire hi vivia una família que conreava les terres del voltant. Reivindicada pels veïns, l'han restaurada per convertir-la en un centre cívic. Han conservat feliçment un rellotge de sol i una antiga premsa de ví i  una palmera que passa per ser la més alta de Barcelona. Si ens hi fixem la veurem darrere la masia.

Una mica més endavant n’hi ha una altra de masia, també a l’esquerra. Just en el xamfrà amb el carrer del Pintor Alsamora. Aquesta està abandonada i és una llàstima. Se la coneix com Can Valent i és, juntament amb Can Verdaguer, una de les poques que resten en peus a Nou Barris, demolides per l’afany de les constructores durant la darrera meitat del segle passat, amb el mutisme dels consistoris de l’època. L’estat actual de Can Valent, tot i que està inclosa en el Catàleg de Patrimoni de la ciutat, és ruïnós. Ho veurem perfectament en passar pel costat. L’Associació de Veïns del barri de Porta fa temps que també reivindiquen la reconversió de Can Valent per a un ús social, però com si plogués. És una llàstima, deia, perquè, segons els historiadors, la masia  és un casalot del segle XVI, i fins i tot se li atribueix un origen més antic.

Can Valent. Foto de data incerta,
Diuen si formava part d’una torre de defensa medieval que hi havia a la zona, que més tard es va aprofitar per construir la masia. En aquella època, els seus terrenys -com els de la resta del que és ara Nou Barris- eren camps on el propietari era un pagès que aprofitava les rieres i els torrents que hi havia per conrear productes que venia als mercats d’Horta, Sant Andreu i el Born, fins que amb el temps, l’activitat rural va deixar pas a la necessitat de construir-hi habitatges. La masia està situada molt a prop del Cementiri de Sant Andreu i a finals dels noranta es va voler reconvertir-la en un tanatori, un projecte que no va tirar endavant perquè els veïns del barri -a Nou Barris hi tenen pràctica amb això de les reivindicacions- s’hi van oposar.

Passat Can Valent el carrer de Piferrer es converteix en Avinguda de Rio de Janeiro. Avançant per l'avinguda tindrem a la nostra esquerra el Cementiri de Sant Andreu. Un mur de considerable alçada, com és propi en aquests casos, refractaris com som a la visió d’elements que ens recordin una cosa tan certa com que un dia o altre la palmarem.

Sobta que el Cementiri de Sant Andreu estigui aquí. Però s’ha de tenir en compte que correspon a una època en la qual el terme municipal de Sant Andreu de Palomar, al qual pertanyia l’actual zona de Nou Barris, arribava fins a Collserola. Hi reposen uns quants personatges il•lustres, un dels quals l’Ignasi Iglesias, un escriptor teatral molt reconegut en el segle XIX i primeries del XX. Molt estimat pels santandreuencs, a qui es recorda amb escoles, carrers i monuments amb el seu nom, la seva tomba està sempre plena de flors.

Encara que pugui sembla paradoxal, un cementiri és tot un món, Ja he dit que en el que tenim a la nostra esquerra hi ha enterrats personatges com l’Ignasi Iglesias, el “Poeta del poble”. Però també, fins fa poc, hi havia un panteó amb simbologia franquista construit per presoners l'any 1940. Va ser enderrocat fa un temps, però durant 70 anys hi va haver un monument al soldat -el guanyador, es clar- amb l'àguila feixista, el jou, les fletxes i el lema “Una, grande y libre”. Els darrers anys, i fins que no el van treure, els empleats del cementiri es trovaben sovint que l'escultura de l'entrada del panteó, que era la d'un soldat en actitud de fer guàrdia, estava decapitada. També hi ha una altra tomba amb les restes d’un seminarista que va morir el 1918 a l'edat de 25 anys, a qui els veïns del barri anomenen “el Santet” perquè diuen que fa miracles. Vaig assabentar-me que hi era (no és l’únic “sant popular”: al cementiri del Poble Nou n’hi ha un altre) i m’hi vaig arribar mentre feia el recorregut per fer aquesta fisonomia. Puc assegurar -vaig fer una foto que no publicaré perquè no està permès- que hi ha gent que li té autèntica devoció i li demana favors, perquè el nínxol està ple de flors malgrat fa gairebé cent anys que el bon xicot, de nom Francesc Pla Sañas, va morir.

Luis Lacy Gauthier
Més coses: també hi ha un panteó militar on, juntament amb les de personal de tropa, hi ha la tomba de tot un Capità General de Catalunya, en Luis Lacy Gauthier. La seva vida, i la seva mort, van ser singulars. Mirem si no: Després d’haver estat un heroi de la guerra de la independència espanyola contra els francesos, el 1817 ordeix una revolta a Barcelona, on és molt estimat per la soldadesca, contra Ferran VII, un rei absolutista que havia abolit la Constitució de Cadis. Lacy se sent traït i conspira per tal de derrocar-lo, però el delaten i és condemnat a mort. El general que signa la condemna ho fa amb aquest insòlit escrit en un document: “Considerando sus distinguidos y bien notorios servicios, particularmente en este Principado, y con este mismo ejército que formó, y siguiendo los paternales impulsos de nuestro benigno soberano, es mi voto que el teniente general don Luis Lacy sufra la pena de ser pasado por las armas”. L’afusellen al castell de Bellver de Palma de Mallorca a l’edat de 45 anys i transporten el seu cos a Barcelona en una caixa de plom que queda a la Ciutadella durant anys, a l’espera d’enterrar-lo a la catedral. Però es declara una epidèmia i l’Ajuntament s’ha de gastar els quartos que tenia reservats per fer-ho. El 1823, sis anys després de la seva mort, un governador militar ordena tirar els ossos al femer de l’hort de l’església de la Ciutadella. El rector els recull d’amagat i els enterra en un racó. Quaranta sis anys més tard, un amic del capellà ho explica en un article en una revista, però no és fins el 1881 que s’exhumen i un notari se’ls endu a casa seva. Quan el notari mor, el 1901, la vídua -farta com estava de guardar la capseta amb l’esquelet de l’insigne militar- l’envia a l’Ajuntament i l’enterren al cementeri de Montjuïc el 1904. S’acaba el periple de les restes quaranta anys després, quan van a parar al de Sant Andreu, a pocs metres d’on estarem corrent.

No ens posem seriosos que avui no toca: és la Festa Major del districte i estem corrent una cursa que és una cosa que ens encanta. Poc després de passar el cementiri haurem arribat al Km 2.

Km 2 al 3

A la nostra dreta tindrem l'imponent edifici d'oficines que veiem ja fa una estona, i una mica més enllà una caserna dels bombers. Passarem tot seguit per davant d’un institut que duu el nom de un pedagog que a les primeries dels segle XX va destacar per un mètode que va crear per ensenyar gramàtica catalana als nens. El rètol de la façana, F. Flos i Calcat, és una mica estrany. Sorprèn que no s’hagi posat el nom sencer, Francesc Flos i Calcat, perquè d'espai -que em disculpin- n’hi ha de sobres.

Creuarem per Rio de Janeiro el passeig de Valladaura i avançarem tot penetrant a la barriada de La Prosperitat. La Prosperitat ara no la coneix ningú. Vull dir que no té res a veure amb el que era fa uns quaranta o cinquanta anys, com a mostra l’esplèndida avinguda que estem trepitjant. Les especulacions urbanístiques a Nou Barris estaven llavors a l’ordre del dia. O les estafes. A La Prosperitat n’hi va haver una de sonada: un constructor va vendre un mateix pis a varies parelles. Molts dels estafats es van veure sense pis i es van construir una barraca a prop d’on passarem, al carrer de Santa Engràcia, sense llum, sense aigua, sense clavegueram...un autèntic drama, com molts dels que es succeïen llavors en un indret tan lluït com el que és ara.

M’en faig creus del canvi de la zona. Per il•lustrar el que era fa uns anys, transcric el final d’un article de l’escriptor Francesc González Ledesma publicat a La Vanguardia el 13 d’abril de 1992, on es refereix al Nou Barris dels anys seixanta- setanta: “Como los técnicos decian que los autobuses urbanos no podían remontar las acusadas pendientes, los vecinos tuvieron que secuestrar cierta vez uno de los autobuses, conducirlo hasta arriba y por lo tanto demostrar que si se podía. En los archivos históricos se conservan fotos que ganarían premio en un museo de patetismo urbano: por ejemplo, la de los vecinos, todos juntos en plan de brigada disciplinaria, abriendo a pico y pala su propia cloaca. Olvidados por lo que se llama “la autoridad competente”, en aquellos barrios terminaba la civilización de Barcelona y empezaba la civilización del orinal y el botijo pintados a mano”.

No cal dir res més.

A la meitat del tram de Rio de Janeiro veurem a la dreta 7 o 8 pistes de petanca plenes de gent -homes, perquè de dones n’hi ha molt poques que hi juguin-. Uns metres més endavant veurem el senyal del Km 3, i fets pols com estarem, tot i que encara estem començant la cursa com aquell que diu, ens assaltarà el dubte de si la petanca és més agraït que l’atletisme de fons i algun dia canviarem d'esport.

Km 3 al 4

Planejarem pel lateral dret de Rio de Janeiro per anar a girar en rodo al final, poc abans d’arribar a l’Avinguda de la Meridiana i tornar pel mateix carrer amunt. El gir el farem rodejant una escultura minimalista. Dos grans plafons verticals de formigó, un al costat de l’altre, i llestos. Neòfit com soc en art, mai acabo d’entendre algunes de les obres escultòriques de la ciutat. Tractaré, en passar, d’acabar d’esbrinar el què vol dir-nos el seu autor. Mentre hi arribem tindrem a la nostra esquerra un mur de 300 metres que divideix en dos l’avinguda i el seu desnivell, que els experts diuen que tot plegat és una obra d’art. Afirmen que uns daus de color negre que hi ha al principi, les rampes, les escales i els plafons del final, amb diferents volums i textures, és com si fos una enorme escultura. El cert és que l’any 1989, el conjunt va ser el premi del Foment de les Arts Decoratives i el van seleccionar com una de les set obres públiques més importants d’Espanya. Ja he dit que no hi entenc. Bé, ja m’ho sabreu dir.

Haurem fet el gir al costat d’un grup de cases construïdes per als empleats de la Renfe a la nostra dreta, un enorme conjunt que està ple de rètols que indiquen "Prohibido el Paso" i "Propieded Particular" per tot arreu. Sorprèn que aquest tipus de restricció estigui aquí, més pròpia -tot i que discutible per selectiva allà on sigui-, i efectivament no hi deu passar ningú; ofereix un panorama desolador perquè el 90% de les botigues dels baixos estan tancades i buscant amo.

Tirarem amunt per l’altre lateral de l’avinguda de Rio de Janeiro per anar a buscar el Passeig Valladura. Just a l’enllaçar-lo passarem la Plaça Harry Walker a la nostra dreta. Una plaça que pren el nom d’una gran empresa metal•lùrgica que hi havia en aquest espai, ara ocupat per una escola i un pavellò esportiu. Va tancar fa uns trenta anys amb no poc conflictes. Hom encara recorda les càrregues de la policia per les vagues a una “Harry-Walker en lucha”. Al mig de la plaça hi veurem una font singular: l’aigua del sortidor, en lloc de brollar de baix a dalt, cau de dalt a baix des d’una mena de piràmide escapçada. Si fa calor, ja ho sabeu.

Pel passeig arribarem a la Plaça de Lluchmajor, que pren el nom de la petita i bonica localitat de Mallorca. (No és d’estranyar perquè Nou Barris està farcit de noms de carrers i places que duen el nom de pobles de les Illes Balears). En girar per agafar la Via Júlia a la dreta admirarem al mig de la plaça l’escultura d’una dona nua amb el braç aixecat, La República, dedicada al segon president de la Primera República Espanyola el 1873, el barceloní Francesc Pi i Margall.

L’escultura, per cert, ha estat molt viatgera fins anar a parar aquí. L’any 1936 coronava l’obelisc de la Diagonal-Passeig de Gràcia; quan el 1939 van entrar a Barcelona les tropes franquistes va ser retirada i guardada en un magatzem municipal del carrer Wellington, davant del parc de la Ciutadella. Es va salvar de ser destruïda perquè l’escultor Viladomat, autor de l’obra, va desobeir una ordre de les autoritats de l'època. Allí va romandre l’estàtua, fins que l’any 1977, mort Franco, la van traslladar a un altre magatzem. El 1983 la van enviar a Madrid a una exposició sobre Catalunya, per retornar-la després al darrer magatzem. El 1986 la van col•locar a la Plaça Sóller de Nou Barris, però només hi va estar uns dies, fins que va ser instal•lada definitivament a la Plaça Lluchmajor el 14 de Juliol, curiosament, el dia de la República...francesa.

I ben aviat, enfilant la Via Júlia, veurem el senyal del Km 4.

Km 4 al 5

Correrem pel lateral dret de la Via Julia, una avinguda que en els anys vuitanta era el paradigma del desordre urbà. Un esvoranc que dividia els barris, amb diferents amplades i alçades i amb una mena de gepa formada per la carcassa del túnel del metro. Però amb de les obres que es van realitzar, després -això sí- de continues manifestacions dels veïns, s’ha convertit en una de les avingudes més atractives de Nou Barris.

Rebuda triomfal del primer autobús que va arribar a Nou Barris
Nou Barris és un sector de la ciutat que ha estat sempre lluitador i reivindicador, on les manifestacions promogudes per les associacions i entitats han servit per aconseguir les millores de que gaudeix actualment. És un lloc dels anomenats perifèrics, on els seus habitants s’ho han fet tot a pols, sense gaires ajuts, i on els poderosos no hi han tingut mai res a fer. Mancances, tantes com es vulguin i més. Per posar un exemple, fins l’any 1953, quan les onades d’immigració ja havien farcit d’habitatges les barriades, no hi va haver cap tipus de transport públic per arribar-hi. L’empresa Transportes Aragall y Cia (la TAC, que segurament algú recordarà) ho van “solucionar” posant en marxa, aquell any, una línia privada que venia de Sant Andreu i acabava al barri de Roquetes. I fins set anys més tard no n’hi va haver cap de pública.

Com no podia ser d’altra manera, Nou Barris és esquerrà pels quatre costats. Tant és així que, és el districte de Barcelona que té -o m’ho sembla a mi- més noms de carrers, places, monuments, etc, dedicats a personatges que van defensar les transformacions socials. Vegem si no: Antonio Machado i Federico Garcia Lorca al barri de Canyelles; Karl Marx a una plaça de la Guineueta; Andreu Nin a Porta; Pablo Iglesias, Angel Pestaña i Anselm Clavè a la Prosperitat; Josep Solè i Barberà, Joaquim Puig i Pidemunt i Francesc Layret a Verdum; Blas Infante al Parc Central...Ara, les associacions estan demanant canviar el nom de la plaça Lluchmajor pel de República...

Deia que les ideologies conservadores no hi ha tingut mai aixopluc. Llegeixo en el llibre “Nou Barris, 25 anys” de Kim Manresa (a qui estic agraït perquè m’ha servit, juntament amb altres que he trobat a la biblioteca del districte, per nodrir-me de moltes coses per escriure aquesta Fisonomia), que Fraga Iribarne va inaugurar al barri de la Prosperitat un local del seu partit -l’Alianza Popular- l’any 1984. Va ser rebut pels veïns amb crits i esbroncades mentre anava - envoltat de guardaespatlles que exhibien clarament les seves armes de foc- a un bar de la Via Julia on se celebrava un acte públic amb quatre gats. La seu va tancar al cap de dos mesos.

Aquesta és una d’aquelles curses en les quals correm per carrers o avingudes d’anar i tornar, com passa a la que estem ara, la Via Júlia. Veure als companys i companyes a l’altre costat i poder saludar-los és una cosa que afegeix diversió a la prova. Tindrem una bona estona per fer-ho, gairebé dos quilòmetres.

La Via Julia és un dels carrers més dinàmics i plens de vida de Nou Barris. Limita amb tres d'ells: Prosperitat i Verdum als quals divideix, i una mica de la Guineueta. Existeix des de fa 80 anys i, com a curiositat, en aquest temps ha canviat quatre vegades de nom. Als anys vint del segle passat es coneixia com el Passeig de la Muntanya (algú pot dubtar que a la cursa de Nou Barris és puja i és baixa?); més tard es va dir Cuarenta Metros -l’amplada del passeig- ; durant la República, Carlos Marx; després de la guerra torna a dir-se Cuarenta Metros , i l’any 1942 rep el nom de Via Julia.

A la Via Júlia, hi ha algunes coses que ens cridaran l’atenció. Una d’elles, per exemple, un bar que està poc després de l’indicador del Km 4, el Conde Dràcula, un local mític de Nou Barris, que existeix des de fa 40 anys, des que just al davant hi havia un hort (durant molts anys, els horts van ocupar la part central de l’actual avinguda) i els clients s’asseien a fora (ara en diríem a la terrassa) a tocar dels tomàquets i les albergínies. El local està ple de vampirs, ratpenats, cases encantades i altres detalls pintats a mà a les parets, i on les llums són caretes del comte Dràcula. Malgrat la decoració, que no es pot dir que sigui gaire acollidora, l’establiment ha resultat emblemàtic per celebrar-hi bodes, batejos i comunions a dojo durant anys.

Més endavant veurem un petit monòlit que té un medalló amb l’efígie d’Anselm Clavè, un precursor de l’associanisme el segle XIX, especialment reconegut per haver estat, compositor com era, qui va introduir el cant coral a Catalunya en consonància amb les corrents que venien d’Europa. I ho va fer, impartint la seva pedagogia a les classes obreres i populars de l’època, donant-los-hi l’eina cultural que suposava el cant coral Al costat del monòlit, i sense que tingui res a veure amb els cors de Clavè, hi ha una escultura de ferro colat de les anomenades antropomorfes, que no se sap ben bé que signifiquen, tot i que aquesta, que forma part d’un conjunt de tres -dues de les quals no estan aquí- sembla que vulgui representar un home (vaja, dic jo). El seu autor, Jaume Plensa, un famós escultor actual, diu que "L'escultura no és una qüestió de voyeurisme, s'ha de poder compartir, caminar al seu voltant, travessar-la, entrar dins. L'escultura és, de fet, un pretext per provocar un moviment, interior certament, però també físic i en diverses direccions que no es poden controlar ". El que subscriu no li ho discutirà pas.

En front, al mig mateix del que és la rambla, n’hi ha una altra d’escultura que haurem vist venint de lluny. És un monument de 1987 de l’escultor Sergi Aguilar dedicat als immigrants que van arribar a Nou Barris els anys seixanta. Li va posar "Júlia (els Altres Catalans)", però com que té forma de R majúscula, la gent la va batejar aviat com “L’arbre dels penjats” o la “Erra de Roquetes”.

Arribarem al cap de munt de Via Júlia. A l’esquerra, a dalt de la muntanya de Collserola, veurem la Torre del Baró a la llunyania, un castell que mai es va habitar. Han circulat versions i llegendes sobre els seus orígens. La més coneguda és aquella de que era una propietat d’un baró, de nom Manuel de Sivatte, que la va fer aixecar a les primeries dels segle passat per a una filla malalta de tuberculosi. Durant les obres, la noia va morir i es va deixar de construir. Una altra versió, menys literària, diu que la torre havia de ser un hotel formant part d’un projecte del baró per urbanitzar la zona que va fracassar, les obres es van paralitzar i s’ha quedat com s’ha quedat.

I també, a dalt de tot, a la dreta de la Via Júlia, tindrem el camp de futbol del C.F Montañesa. Un club històric, fundat per una colla d’amics el 1926, que van començar a jugar en un altre terreny, no gaire lluny, que havia estat una vinya amb un fort desnivell. Excuso dir el que deurien de fer per aconseguir aplanar-lo i anivellar-lo. Una anècdota: en el 1956, al cap de trenta anys d’haver-se fundat el club, van haver de traslladar-se de local social. Havien guanyat 136 trofeus i, a l’espera d’una altra seu, els membres de la directiva se’ls van repartir per a guardar-los. L’espera va ser llarga, tant, que els directius van anar abandonant el club i els trofeus van anar desapareixent. No va haver manera de poder recuperar-los. D’aquells 136 només se’n va conservar un.

En aquest punt girarem rodejant un altre escultura: un monument monolític d’Antoni Rosselló, que s’anomena Far Urbà (de fet, il•lumina quan l’encenen a l’hivern), però que els veïns han batejat popularment com “la Xeringa”.
El gir el farem en un punt que és la confluència de la Via Júlia i la Ronda de Dalt i Via Favència, on hi té el local social -a poca distància d’on girarem- el Club d’Atletisme Nou Barris, l’entitat que organitza la cursa. El CANB és un club amb una extraordinària vitalitat, que va ser fundat l’any 1986. Una de les seves principals activitats és la feina que desenvolupen a les escoles de Nou Barris, iniciant a l’atletisme a nens i nenes de 6 a 15 anys. I l'altra és la que realitza amb els minusvàlids, per als quals té una especial sensibilitat. Ho fan molt bé, fins el punt que ha estat guardonat amb el títol de “Millor club d’atletisme adaptat” de tota Espanya. En definitiva, saben molt bé de què va això de l’atletisme, i no és estrany que la cursa que estem corrent sigui una de les millors organitzades de casa nostra.

A propòsit de les entitats de lleure de Nou Barris, no ho sé del cert, però tinc la impressió que és el districte de Barcelona on n’hi ha més. I de llarg. Segurament, producte de l’associacionisme que es va haver de desenvolupar durant molts anys en el passat immediat, està ple d’agrupacions, clubs, colles, grups, corals, centres...Una meravella, si senyor.

Fet l’incís, només indicar que baixarem per l’altra banda de Via Júlia, i pocs metres després del gir ens hem de trobar el Km 5.

Km 5 al 6

Baixant per Via Júlia, al mirar a la dreta els carrers que ens anirem trobant, veurem que pugen, alguns amb una pendent sense misericòrdia. Quina sort que la cursa no passa per tots els barris del districte, perquè si ho fes, la carrera seria de pronòstic reservat. Al meu parer, els organitzadors van tenir la bona pensada, quan la van crear, de que el recorregut sigui per les zones més planeres. I tot i així, Déu n’hi do.

Els carrers  condueixen als barri de Les Roquetes, que pren el nom d’un turó als vessants de la serra de Collserola; amb això ja està dit tot. Tranquils, però, perquè ja hem quedat que no hi passarem. Tot i així, bé estarà, passant tan a prop, referir-s’hi una mica per prendre consciència del indret per on estem corrent, avui, en contrast amb un ahir, una mica llunyà, però que no s’ha d’oblidar. Va començar a urbanitzar-se fa uns seixanta anys i s’ha anat fent poc a poc. Ha anat millorant, com tots els altres barris del districte, però especialment aquest s’ha caracteritzat per la decidides actuacions dels seus veïns. Només cal dir que, l’any 1964, el mateix veïnat es va veure obligat, a la vista que no se’ls feia cas, de dotar al barri de serveis bàsics com l’aigua i el clavegueram.

Seguirem per Via Júlia i tindrem al costat dret el barri de Verdum, i a l’esquerra, al bell mig de la mitjana que separa les dues direccions del carrer, una pèrgola - li diuen la Marquesina- sota de la qual s’hi fa de tot, des de fires per Sant Jordi, Nadal o Reis i espectacles de circ al carrer (a Nou Barris el circ hi és molt present des de fa molts anys), fins a “Casserolades Populars” per protestar de qualsevol patinada de l’Administració. L’acte més lluït potser és un que se celebra cada mes de març, El Festival de Sopes del Món Mundial, que es fa amb la idea de que veïns i veïnes de diferents cultures surtin al carrer a conèixer-se tot menjant sopes -un tipus de menjar universal- com a metàfora de la diversitat. Resulta un esdeveniment adequat per lluitar contra la xenofòbia i se celebra en altres ciutats del món a partir d’una iniciativa de Lille a França. En un barri de Madrid també es fa, i em sembla que també en altre llocs de l’Estat, però Nou Barris, que va iniciar-ho l'any 2004, ha estat el pioner a Espanya.

Via Júlia avall, passarem a tocar la Plaça de Francesc Layret, un espai magnífic que en temps era un descampat al que anomenaven “El solar de les rates”. A propòsit, i no és broma, es pot llegir a la Cronologia de les Lluites Veïnals (un document que conté les reivindicacions que es van demanar a Barcelona entre l’any 1929 i 2007 on, per cert, les que es van realitzar a Nou Barris des de 1949 a 1992 són més de la meitat) que l’any 1973, a Ciutat Meridiana es feien “Concursos i cacera de rates per denunciar el mal estat del barri”.

Una mica més enllà, en acabar Via Júlia, passarem pel costat de la part baixa del Parc de la Guineueta, l’emblema del barri del mateix nom que ens farà costat tot seguit a la nostra dreta. El cert és que és una esplèndida i gran zona verda, molt concorreguda, amb un plaça al mig que és lloc de trobades i celebracions. Per dir-ne alguna, els diumenges, l'agrupació l'Ideal d'en Clavé que hi ha al barri de Roquetes hi organitza ballades de sardanes, i al mes d'octubre un gran aplec sardanista reuneix al voltant de 3.000 persones. També, cada any, les entitats andaluses de Nou Barris celebren la festa de les Cruces de Mayo, i el primer diumenge de març el Dia d'Andalusia amb una ofrena floral al monument a Blas Infante que hi ha al parc.

El Pare Manel corrent una marató de Barcelona
Creuarem la Plaça de Llucmajor, la de l’estàtua de la República que hem vist abans (ara podrem veure un medalló blanc amb l’efigie de Pi i Margall, al peu de la columna d’acer), i en un no res enllaçarem amb el Passeig de Verdum. En fer-ho recordarem que en el barri d’aquest nom hi està molt vinculat en Manel Pousa. Aquell capellà que va estar a punt de que l’excomuniquessin per haver ajudat econòmicament a una noia sense recursos a avortar en una clínica segura. D’una entrevista que li va fer El Periódico, extrec un paràgraf revelador del seu lligam amb Nou Barris i el seu tarannà: “La parròquia de Sant Sebastià, al barri de Verdum, va ser el ganxo que el va vincular a Nou Barris, a mitjans dels 70 i ja com a sacerdot. « Sóc un enamorat de Barcelona, però a mi Roquetes i Verdum em van robar el cor». « En aquests barris l'heroïna va fer molt de mal. He vist noies de 14 anys punxant-se, i molt tràfic de droga. Era la ciutat sense llei», diu”. Al barri hi ha una entitat que va engegar fa uns anys, la Fundació Pare Manel, per ajudar a marginats socials. També des d’en fa més de 25, els nens del barri compten amb una iniciativa seva, utilitzant l’esport com a eina: més d'un centenar de nens i nenes s’entrenen cada tarda a futbol, allunyant-se de la marginació. No és d’estranyar que es valgui de l’esport perquè l’home coneix el valor que té. No sé si se sap gaire: en Manel Pousa és maratonià. (Ara ja no fa maratons, però el que n'ha fet, de maratonià se n'és sempre). En va córrer més de cinquanta -la primera l’any 1983- i amb una millor marca de 2h55, va aconseguir baixar de tres hores varies vegades.

I tot seguit, al bell mig del passeig de Verdum, trobarem el Km 6.

Km 6 al 7

Avançarem pel Passeig de Verdum sense saber d’on prové el nom perquè fa anys que es discuteix al barri per posar-ho en clar i ningú es posa d’acord. És contradictori: mentre uns diuen que correspon a una batalla que hi va haver a França durant la primera Guerra Mundial, altres diuen que "verdum" es el nom d’un ocell semblant al pardal.

El que no és discutible és que en un temps que val més oblidar, el Verdum, que és una de les catorze barriades de Nou Barris, va ser un indret on es van produir importants lluites urbanes. Està constituït, bàsicament, per dos grans polígons que van ser motiu de sonades reivindicacions de millores fins no fa gaire: l’any 2007 es van acabar de remodelar les anomenades Casas del Governador, 900 habitatges de 20 metres quadrats construïts el 1952 per allotjar barraquistes de la Diagonal, a qui els van fer fora perquè s’havia de celebrar el Congrés Eucarístic, i 1.500 més en el polígon de la Obra Sindical del Hogar; de tan baixa qualitat, que els veïns es negaven a pagar les quotes pel mal estat del edificis.

Al final del Passeig de Verdum arribarem a l’edifici del que fou un Manicomi i actualment la seu del districte i girarem a l’esquerra per passar el Pla de Las Madres de la Plaza de Mayo, un nom que vol recordar el moviment integrat per les mares dels desapareguts a l’Argentina des del cop militar de 1976. En aquest punt per on estem corrent aquest començament del sisè quilòmetre, el 1957 hi va morir en Josep Lluís Facerias. Va caure, cosit a trets per la policia franquista aquí, molt a prop de casa seva, un dels darrers guerrillers (maquis els hi deien) que tractaven d’enderrocar la dictadura després de la guerra. Una placa col•locada fa uns anys al terra del Pla, amb  la inscripció: "Josep Lluís Facerias. Militant llibertari. Mort en aquest lloc en una emboscada de les forces de la dictadura el 30 d'agost de 1957 a les 10.45 del matí" ho recorda. Abans de que hi hagués la placa, a mode d’homenatge, apareixia de tant en tant, i durant anys després de la seva mort, la silueta del llibertari abatut en l’emboscada, pintada amb guix durant la nit per algú.

Enfilarem el carrer del Doctor Pi i Molist cap avall. Un carrer que anys enrere s’anomenava la Carretera del Manicomi. La raó està en que era el camí natural que conduïa de Barcelona, o dels pobles més propers com Sant Andreu o Horta, al centre de salut mental que hi havia a l’edifici del cap de munt de la plaça, l’actual seu del districte com hem dit.

Hospital Mental de la Santa Creu i Sant Pau. 1940
Al carrer se li va posar el nom de Pi i Molist perquè a finals del segle XIX va ser el metge psiquiatre que va impulsar la creació d’aquest manicomi, dotat llavors d’uns serveis i atencions als malalts extremadament moderns i bons per l’època. A partir de mitjans del segle XX, l’Hospital Mental de la Santa Creu i Sant Pau -que era com es deia- es va anar quedant desfasat i es va decidir tancar-lo a finals dels vuitanta. De l'antic manicomi, un espaiós indret, únicament queda en peus l'Església i dos pavellons que allotgen la Seu del Districte de Nou Barris, la de la Guàrdia Urbana i una biblioteca. La resta del recinte fou desmantellat per construir el Cinturó de Ronda, sense gaires miraments i després d’un traumàtic desallotjament.

Baixarem doncs per Pi i Molist, una via ampla, arbrada a banda i banda, agradable, per anar a buscar la Plaça de Virrei Amat. En fer-ho travessarem carrers de noms que tenen a veure amb el barri i altres no. Sempre m’ha semblat, a propòsit, que els noms de carrers haurien de tenir alguna relació amb el barri on estan, però moltes vegades no és així. Travessarem el d’Ordunya i el de la Maladeta, que són dos massissos muntanyencs -la cursa és dureta però no tant- i abans d’arribar a la plaça de Virrei Amat passarem a tocar el carrer d’Alloza.

El carrer d’Alloza correspon al nom d’un carter. És insòlit. Acostumats com estem a que se’ls hi posi nom de carrers a polítics, militars, etc, és una curiositat: en Salvador Alloza i Alloza era el carter del barri als anys trenta, on també n’era veí. Com que la zona estava formada per masies i grups de cases aïllades, de difícil localització perquè no existien noms de carrers -els apartats de correus no se sabia encara el què era-, l’home demanava als veïns que els hi diguessin a qui els hi escrivien que posessin en el sobre el nom del destinatari i el seu. A Correus ho sabien, i així, les cartes les enviaven a casa seva i ell les entregava a qui corresponia. Fins i tot, a la porta de la casa hi va haver durant molts anys una rètol de fusta que havia penjat amb un clau, amb el nom d’Alloza. Un bon dia, urbanitzat ja el carrer, l’Ajuntament el va fer oficial.

Arribarem per Doctor Pi i Molist a Virrei Amat, una moderna plaça que honora a Manuel Amat , un senyor que, fill d’una família noble, el segle XVIII se’n va anar a Amèrica i va ser el virrei del Perú. En tornar es va fer construir dos palaus, un a la Rambla, que encara es conserva, i un altre al poble de Gràcia, desaparegut, on ara hi ha la plaça de la Virreina. De fet, els palaus eren per a la seva esposa, una jove que s’havia de casar amb el nebot del virrei, que la va plantar davant de l’altar no es va saber mai perquè. Ella es va casar amb l’oncle, el virrei, que li triplicava l’edat, i aquest, que va voler imposar-se seny després de mil embolics al Perú amb senyores (un d’ells amb una actriu anomenada la Perricholi, que fins i tot va inspirar a músics i novel•listes per fer-ne safareig ), la va omplir d’obsequis. Com a mostra els dos palaus -el de Gràcia era el d’estiueig- on hi va viure després de la prematura mort del virrei. Quan va morir ella, dotze anys més tard, va deixar diners perquè li fossin dites 3.000 misses pel repòs de la seva ànima i la del seu marit, Manuel Amat, virrei del Perú i senyor de Vacarisses.

Si la cursa l’haguéssim fet fa molts anys, tot passant per la plaça hi hauríem vist la façana del Cine Virrey, un d’aquells cinemes de barri dels quals ja no en queda cap; no el veurem perquè va ser enderrocat fa vint-i-cinc anys. El seu lloc l’ocupa unes galeries amb el nom de Virrey. I veurem menys encara la masia de Can Sitjar, la casa dels marquesos de Castellvell, el primer marquès dels quals va ser el pare del virrei, perquè va desaparèixer l’any 1962 per tal d’aixecar un gratacels de vint pisos.

Deixarem la plaça i agafarem Fabra i Puig a l'esquerra. Passarem per davant de la Parròquia de Santa Eulàlia, una església que es va començar a construir a finals del segle XIX però no es va acabar fins fa uns vint anys. L’edifici no té res d’especial. Si l’esmento és per referir-me a que, vinculat a la parròquia, es va crear fa gairebé 60 anys el SESE, un dels clubs de bàsquet en actiu més antics de Barcelona. El SESE es va fundar l’any 1952 i va jugar durant molts anys en un terreny de darrera l’ església. Encara hi és, tot i que ara juguen en un modern poliesportiu de molt a prop.

Un partit de bàsquet al camp del SESE 
en la dècada dels cinquanta. 
Foto extreta del llibre "SESE esport i barri. 
50 anys d’història 1952 – 2002"
S’em permetrà que m’hi refereixi i m’estengui parlant d’aquest camp i d’aquest club. De jove vaig jugar a bàsquet en un equip del Guinardó, ja desaparegut, el PEM, fundat dos anys abans, i el SESE era el nostre “etern enemic”. Vaig jugar moltes vegades en aquest antic camp, on la pista era de terra -com la pràctica totalitat dels de l’època-, els taulers -no cal dir-ho- de fusta, i les línies del terreny de joc eren totxanes incrustades al terra. Manllevo de la web del club l’explicació dels seus orígens, que ens il•lustra molt bé la manera de practicar esport en aquella època, molt semblant a la de qualsevol barri de Barcelona: "El SESE, com molts altres clubs de la ciutat va començar a donar els seus primers passos com a club essent una secció de la parròquia de Santa Eulàlia de Vilapicina (d’aquí ve el seu nom: Secció Esportiva Santa Eulàlia (SESE). L’església en aquests anys tingué sempre una bona predisposició, si bé calia fer-ne acta de fe en algunes ocasions. En aquest sentit els partits es podien ajornar quan s’esqueien en Pasqua; s’inculcava als jugadors la necessitat de deixar-se veure per missa; abans de cada partit es resava un Ave Maria i s’invocava a la Mare de Déu de Montserrat; es participava en processons i actes festius eclesiàstics i, al principi de la temporada, els equips eren beneïts pel rector". "(...) Als més joves els hi deu sorprendre aquesta imatge (a dalt) de noies jugant un partit de bàsquet vestides amb faldilles per sota dels genolls. Aquesta era, però, la realitat d’aquells anys. Eren poques les dones que feien cap tipus d’esport i en qualsevol cas, les dones que el practicaven mai havien de perdre la seva feminitat, però tampoc podien ensenyar les cames o els braços. El primer equip femení del SESE es creà l’any 1957".

I arribant per Fabra i Puig al carrer d’Arnau d’Oms “que ja el coneixem” d’abans, quan hi hem passat en començar la cursa, girarem a l'esquerra per baixar-lo un tros, i de seguida veurem el senyal del Km 7.

Km 7 al 8

Haurem baixat Arnau d'Oms i enllaçarem amb el carrer de Piferrer altra vegada. (Estalvio al (possible) lector -que m’ho agrairà- la descripció de l’indret feta abans). En acabar el carrer de Piferrer i avançar per l’Avinguda de Rio de Janeiro.

Vivendes dels treballadors de Renfe-Meridiana. Any 1981
Una observació que em sembla pertinent: corrent per aquesta zona, a tocar d’espais tan lúdics -si exceptuem el cementiri- (passarem per davant de l’edifici de l’Heron City, d'un modern edifici d’oficines i d'un gratacels) es pot tenir la impressió que és un lloc que és i ha estat un paradís. Ara ho pot semblar, però no sempre ha estat així. De fet, durant molts anys no ho ha estat en cap de les barriades del districte (ho hem dit al llarg de la Fisonomia perquè l’escrit no és una guia turística per als guiris), on les lluites dels habitants de Nou Barris per aconseguir serveis, escoles, transports urbans... i fins i tot aigua, han estat una constant. I on estem ara tampoc. Per posar un exemple, en una època en que la Renfe hi va tenir uns tallers durant molts anys a la meitat del segle passat, els seus treballadors malvivien en barracons. Era exactament on estem ara.

I poc desprès d’arribar per Rio de Janeiro al Passeig de Valldaura haurem fet el Km 8. El nom de Valldaura correspon a un antic monestir cistercenc de Cerdanyola, on el rei Jaume II s’hi va fer una residència d’esbarjo, amb óssos i cérvols i tot, el 1315.

Km 8 al 9

En arribar al Passeig de Valladaura girarem per fer-ne un tros fins el carrer d’Andreu Nin. Per aquest vial passarem a tocar la pista d’atletisme de les instal•lacions del Parc de Can Dragó, dintre de la qual arribarem d’aquí una estona per acabar la cursa. El nom de Can Dragó té a veure amb una antiga masia que hi havia a l’indret, que se la va anomenar així des que s’hi van allotjar uns soldats britànics de l’ exercit borbònic de la guerra de 1714, a qui se’ls coneixia com els “dragons”. La història diu que "Les tropes borbòniques van utilitzar profusament regiments de dragons per atacar els territoris muntanyencs de la Catalunya interior i per sembrar el terror entre la població civil". Queda dit.

Tindrem a la vora la pista d’atletisme, com deia, i qui sap si ens estimularà el veure-la i allargarem la passa. El que és segur és que a més d’un dels que estaran corrent la cursa els farà recordar que en aquestes pistes se celebren les “24 hores d’Atletisme”, un esdeveniment que organitza l’associació Corredors.cat cada desembre.

Una mica més endavant, continuant vorejant el Parc de Can Dragó, passarem pel costat d’una piscina -la més gran de Barcelona, que envoltada de gespa fa les funcions de platja urbana- i un camp de golf. Curiosament, la pista d’atletisme es veu des de fora però la piscina i el camp de golf no; unes espesses plantes ho impedeixen. S’explica que les banyistes no vulguin ser vistes per pudor, però sorprèn que tampoc no ho vulguin els golfistes, que van tapats de cap a peus.

En aquest moment estarem en ple barri de Porta, una zona que segles enrere pertanyia al municipi de Sant Andreu de Palomar, que en créixer va traslladar el seu cementiri lluny del poble, a una de les seves portes d’entrada. Amb el temps van construir-se petites cases al voltant i es va anar urbanitzant el sector. Ningú podia suposar que amb els anys l’espai estaria ocupat per un complex esportiu tan esplèndid com el de Can Dragó, o com els imponents edificis que tenim a la dreta d’on estem passant, el d’El Corte Inglés, l’Hotel Ibis i l’Heron City.

Al final d’Andreu Nin, passat el punt de sortida de la cursa, que el creuarem ara, arribarem al carrer Vèlia altre cop, on hi haurà l’indicador del Km 9.

Km 9 al 10

En arribar per Vèlia al passeig de Fabra i Puig gigarem a l'esquerra per fer-ne un petit tros, fins al carrer de Manuel Sancho. Una curiositat: fa més de seixanta anys, quan feien excavacions en aquest carrer, van trobar una petita estatueta de bronze del segle I. Corresponia a la deessa púnica Tànit, i havia estat allí durant dos mil anys. Està exposada al Museu d'Història de la Ciutat amb el nom de "Venus de Barcelona".

Al final de Manuel Sancho enfilarem per la calçada de vianants de l’Avinguda de Meridiana (que és diu així perquè coincideix, més o menys, amb el meridià de Greenwich, aquell meridià que passa per Londres i a partir del qual es mesuren les longituds amb graus). En fer-ho veurem, a la dreta, un monument de 12 metres d’alçada, una obra d'aspecte molt trist de l’escultor nord-americà Sol Lewit, que el va anomenar Alta Progressió Irregular. Recorda les víctimes del terrorisme, i més concretament les del juny de 1987 a l'atemptat d'Hipercor, no gaire lluny d'aquí.

Aquest darrer quilòmetre el fem per on passava la via del tren (de fet, la Meridiana va servir per soterrar-la l’any 1965), per entremig d’una esplèndida arbreda a cada costat, que ens farà més plaent l’esprint final (hi ha algú, que no corri l’últim quilòmetre d’una cursa a tot drap?). Tindrem també tot el Parc de Can Dragó a la nostra esquerra, començant pel camp de futbol on hi juga l’Alzamora C F, un club fundat fa més de seixanta anys, el 1948 concretament.

Per fer-nos una idea de l’inefables que són les històries dels començaments dels clubs modests com aquest, els vells del barri expliquen que el primer local social del club era la barberia d’un dels fundadors. Una mica més endavant, a l’esquerra, hi ha un gran espai verd amb una “Zona de Repòs” (qui sap si l’han fet per descansar després de la cursa), i en un punt intermedi del parc un petit turó amb una rèplica de l’escultura Aurigues Olímpiques de Pau Gargallo que està a l’Estadi de Montjuïc.

Passarem pel costat del camp de golf i la piscina descoberta (“el llac” per als veïns). Desprès pel d'un Poliesportiu, la paret del qual és un rocòdrom on sempre hi ha algú fent pràctiques d’escalada lliure, i entrarem a la pista d’atletisme. Acabarem aquesta Cursa de Nou Barris en trobar la catifa del Km 10 en plena pista i escoltar el seu piiiiiiiiip en trepitjar-la. Un so que, en aquest moment, i com passa altres diumenges, ens semblarà música celestial.
                                              ----------o----------


Miquel Pucurull

 Web oficial de la cursa: http://www.canb.cat/nou/index.php/cursa-nou-barris