2.12.16

Gran gest d'esportivitat en un cros

Se n’ha parlat molt poc. En el cros de la localitat navarresa de Burlada va succeir un fet, el passat diumenge 2 de desembre de 2012, que ens ajuda a seguir creient en els valors de l’esport. 


L’atleta kenyà, Abel Mutai, medalla d’or dels 3.000 obstacles de fa quatre mesos a Londres, estava a punt de guanyar la prova quan, a l’entrar a una pista on hi havia la meta es va creure que ja havia arribat, va afluixar totalment el pas i, relaxat, va començar a saludar al públic pensant-se vencedor. El que li venia al darrere, Iván Fernández Anaya, en veure que s'equivocava i es parava una desena de metres abans de la pancarta, no va voler aprofitar l'ocasió per accelerar i guanyar. Ho hagués pogut fer fàcilment. Es va quedar a la seva esquena i, gesticulant per a que l'entengués i gairebé empenyent-lo,  va portar al kenyà fins a la meta, deixant-lo passar primer.
Iván Fernández Anaya, un corredor vitorià de 24 anys que està considerat un atleta amb molt futur (campió d’Espanya de 5.000 metres en categoria promeses fa dos anys) va afirmar en acabar la prova: "Encara que m'haguessin dit que guanyant tenia plaça en la selecció espanyola per a l'Europeu, no m’hauria aprofitat. Crec que és millor el que he fet que si hagués guanyat. I això és molt important, perquè avui en dia, tal com estan les coses en tots els ambients, en el futbol, en la societat, en la política, on sembla que tot val, un gest d'honradesa va molt bé ".
Ho deia al principi: malauradament, se n'ha parlat molt poc d'aquest gest. I és una llàstima. En la meva opinió, estaria bé explicar-ho als nens, per a que no pensin que l'esport és únicament allò que veuen per la tele: puntades violentes a dojo, declaracions fatxendes, dits als ulls dels contraris...

Vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=Dy_LxkRZEbI

Miquel Pucurull
15/12/2012

1.12.16

Curses gratuïtes mes de Desembre 2016










DESEMBRE'2016 (Clicar damunt per a informació)

-    8 desembre  Cros de Malgrat
-  18 desembre  Cros d'Alella
-  24 desembre  Sant Silvestre Hospitalet de l'Infant (4k)
-  25 desembre  Cursa del Gall Dindi -Capellades (4,6k)
-  26 desembre  Cursa del Caneló -Sant Feliu de Codines
-  31 desembre  Cursa dels Nassos de Torroella de Montgri (5k)
-  31 desembre  Sant Sivestre de Cunit (4k)
-  31 desembre  Sant Silvestre de Manlleu (5k)


Recopilat per Miquel Pucurull amb l'ajut de molts amics i amigues
Si el lector sap d'alguna cursa que no figuri a la relació i m'ho comunica, la inclouré amb molt de gust: miquel@pucurull.cat

FISONOMIA DE LA CURSA DE SANT ANDREU


Km del 0 al'1
La sortida d'aquesta cursa la realitzarem a la Rambla de Fabra i Puig, davant del local del Club de Natació Sant Andreu, que és l'entitat que l'organitza. Una cursa de molts atractius, un d'ells la seva antiguitat: celebrada per primer cop l'any 1979, li cap l'honor de ser una de les primeres de les més de seixanta que es fan actualment a Barcelona ciutat; un altre més el seu recorregut, bastant planer i molt amè, farcit de llocs carregats d'història.

Tant de bo, aquest treball d’un lletraferit aficionat, sàpiga plasmar el que és agradable de veure i admirar en el circuit de la prova. Serà així si ens ho permet el ritme, que ja se sap que quan una cursa és curta com aquesta -5 quilòmetres- anem tots com esperitats i no ens fixem en gaires coses. (Un servidor el primer...per això faig la "crònica" abans).


En sortir, baixarem per la Rambla fins el carrer Gran de Sant Andreu, que l’agafarem girant a la dreta. Abans d'arribar-hi passarem per davant de la superfície comercial Merca Odeon. El nom recorda un cinema que hi havia en aquest lloc fa anys. És difícil imaginar que en aquest espai on ara hi venen peix s’hi hagin passat els santandreuencs i santandreuenques milers de tardes, des de 1921, quan es va inaugurar, i fins el seu enderrocament en els anys vuitanta. Però és així, aquí hi havia el Cine Odeon, on hi veien programes dobles de pelis romàntiques, d’aquelles que feien somniar.   
En arribar a Gran de Sant Andreu farà un moment que ha començat la cursa, però tot i així,  comprovarem que aquell amic que ens havia dit fa uns segons que estava fotut i no podria apretar gaire, ja l'hem perdut de vista.


Fotografia històrica. Sortida de la primera Cursa de Sant Andreu que es va celebrar. Any 1979

A qui això escriu li agrada saber i compartir què hi ha d’interessant pels llocs on transcorren les curses que realitza. També, perquè creu que ajuda a entendre millor l’espai, a qui o a què corresponen els noms dels carrers on trepitjarà. Així, el de la Rambla honora a Ferran Fabra i Puig, un polític que va ser alcalde de Barcelona durant dos anys del primer terç del segle passat, especialment recordat per haver estat fundador de la fàbrica Fabra i Coats, en la qual hi treballaven molts santandreuencs. El Gran de Sant Andreu per una església on es venerava el sant en una via romana que unia Barcelona i el Vallès en l’antiguitat.


Pel carrer Gran de Sant Andreu enllaçarem amb el del Pare Manyanet (un capellà i mestre). En fer-ho trobarem a la cantonada de l'esquerra el Turo Blau, una escola que ocupa el que va ser Can Borni.

Can Borni fou una de les moltes masies en el que era Sant Andreu de Palomar,  una població agrícola independent de Barcelona fins el segle XIX. Aquest mas, potser per la seva privilegiada situació -la primera casa del poble, que s'estenia fins a una altra masia, la de Can Tisó (més tard els terrenys de les desaparegudes casernes militars de més amunt)- era una casa de referència. El que deien els seus amos anava a missa.
Can Borni. Actual escola Turó Blau. Primeries del segle XX

Tot seguit passarem a tocar un col•legi, el de Jesús, Maria, i Josep, fundat per mossèn Manyanet l'any 1877. En front, a la nostra dreta, ens farà costat una altra escola, en aquest cas la Superior de Disseny i Art (la Llotja). Antigament estava ubicada a la Plaça Palau i li cap l'honor d'haver tingut entre el seus alumnes a un jovenet Pablo Picasso.

Uns metres més enllà ens trobarem amb el camp de futbol de la Unió Esportiva Sant Andreu -estarem d’acord que el lloc de la sortida és emblemàtic?- , una entitat a la qual tampoc li manca història. Només cal dir que ha complert ja 100 anys des que es va fundar. El club dels "quadribarrats", coneguts així pel seu equip: samarreta amb les barres de la bandera catalana (excepte durant els primers anys del franquisme, del 1940 al 1954, que va ser de barres grogues i blaves per imposició, com no podia ser d'altra manera; com tampoc el fet que entre 1940 i fins el 1973 en lloc de Unió Esportiva es va dir Club Deportivo). Lluitant sempre per pujar de categoria, el club té pàgines glorioses en aquest sentit. També en té de malaurades: és famosa, per desgraciada, la data del 22 de juny de 1992, en la qual, a Lugo, un àrbitre no va voler xiular un clamorós penal que li van fer a Calderé -el que havia estat jugador internacional del Barça- que a més a més va ser expulsat, i el Sant Andreu no va poder aconseguir l'ascens. En passar per davant del camp, no pregunteu pel senyor Japón Sevilla per si de cas: és el nom de l’àrbitre autor del que es coneix al barri com l'Escàndol de Lugo.


Jordi Gonzalvo, l'entrenador del Sant Andreu, en veure que l'àrbitre no va pitar el penal.1992
En arribar al final del carrer del Pare Manyanet girarem pel de Josep Soldevila a l'esquerra, on hi veurem una xemeneia que han deixat (una mica torta s'ha de dir) a l'espai de la que fou la fàbrica tèxtil La Societat Llanera Barcelonesa a Can Portabella. Ara és un complex d'habitatges, els inquilinos dels quals veuen com circula l'Ave per davant. Una tanca metàl•lica a la nostra dreta, que tindrem mentre hi passem, confirma que s'estan fent les obres del nou parc ferroviari de Sant-Andreu-La Sagrera. Resulta curiós, a propòsit, que aquests pisos, que semblen d'alt estànding, estiguin tan a prop de les vies del tren; anys enrere, les cases a tocar de les vies del ferrocarril eren molt modestes. I justament, en arribar a la seva alçada, haurem corregut el primer quilòmetre.


Les obres de l'Ave a Sant Andreu i la Sagrera han facilitat, no fa gaire per cert, el descobrir jaciments molt antics, de més de 5.000 anys enrere fins a restes de fàbriques del segle XIX. A la zona de Can Portabellla, precisament, hi van trobar trams de l'antiga sèquia medieval del Rec Comtal, a pocs metres d'on passarem corrent, quan agafarem el carrer de Josep Soldevila . No ens hi aturarem, òbviament, perquè ara no estarem per restes arqueològiques, però haver-n'hi, n'hi han, i han resultat ser molt importants.


Descobriment d'un pont a la sèquia del Rec Comtal de l'Edat Mitjana a Can Portabella. Foto de 2011

Km 1 al 2
Per Josep Soldevila (un alcalde de Sant Andreu de Palomar entre 1886 i 1888, quan era una vila) passarem pel començament d’un carrer que té un nom èpic, la Rambla de l'Onze de Setembre (data per a no oblidar). En el carrer de després, el del Borriana, hi vivia fa uns setanta anys un home una mica estrafolari. Es feia dir "El Menjabombilles". Per la festa major del carrer, i per distreure als veïns, pujava al taulat dels musics i es cruspia una bombeta. Com aquell que res, s'empassava els vidres que havia triturat, i depenent dels aplaudiments de la gent, era capaç de menjar-se’n fins a mitja dotzena.
Deixarem Josep Soldevila  per enllaçar tot seguit amb el del Segre (el riu de casa nostra, afluent de l'Ebre). A mesura que anirem pujant (pujant és una manera de dir perquè no puja) ens anirem endinsant en el que era el poble de Sant Andreu de Palomar. Annexionat a Barcelona el 1887, copsarem, en passar, que encara manté un bon grapat de cases antigues, edificis i placetes, on sembla que els temps s'hagi aturat.
També, de totes maneres, hi ha molts llocs que s'han reconvertit i modernitzat. Així, per exemple -i ho veurem davant nostre, a l’esquerra, i una mica de reüll quan comencem el carrer del Segre- , una moderna i gran biblioteca a la Plaça de Can Fabra que ocupa part de l'espai de la que fou una de les fàbriques més importants de Catalunya, la Fabra i Coats.

Originàriament, la fàbrica s’anomenava El Vapor del Rec perquè les aigües del Rec Comtal, que circulava pel costat, feia anar les màquines de vapor amb que treballava la indústria. Durant bona part del segle XX va ser pionera a Espanya en la fabricació de fils per cosir i brodar. La Fabra i Coats era, segons diuen el que hi varen treballar, molt més que una fàbrica. De manera semblant a altres industries on els treballadors vivien en colònies a prop del treball, "Can Fabra" proporcionava serveis als obrers, uns 1.500 l’any 1915: metge, economat, guarderia, esport, lleure... (no en debades, un dels sobrenoms de la Fabra i Coats era el de "Can Mamella"), segurament, no ens enganyem, amb l'objectiu paternalista de que la fàbrica es convertís en el centre de la vida dels treballadors i poder obtenir el seu màxim rendiment. Malgrat tot, no hi van faltar reivindicacions i conflictes al llarg de la seva història, en especial després de traslladar-se a fora de Barcelona el 1970.

Obrers sortint de la Fabra i Coats. Porta que donava al carrer Gran. Actual delegació d’Hisenda.

La biblioteca de la Plaça de Can Fabra duu el nom d’Ignasi Iglesias, honorant així a un santandreuenc il•lustre. Dramaturg i poeta, Ignasi Iglesias va ser un autor d’èxit vinculat amb el modernisme i se’l considera cabdal pel que fa a l’evolució del teatre català de finals del XIX i principi del XX.

Aviat, pujant per Segre (quina mania!; el carrer no puja), albirarem la Parròquia de Sant Andreu de Palomar, l'església de llarga història que ha estat incendiada i renovada diverses vegades (es diu que el cabdill Almanzor la va destruir per primer cop l'any 985), i va donar nom al poble i al barri. En passar tan a prop, i per de pressa que anem, no podrem deixar d’evocar que va ser exactament aquí mateix on va començar la revolta d'uns cinquanta segadors l’any 1640, descontents perquè els soldats de l'exercit de Felip IV, que es mantenien a Catalunya tot i acabada la guerra contra el francès, saquejaven poblacions i violaven drets bàsics dels seus habitants. Origen, aquest afer del 7 de Juny - que es coneix com El Corpus de Sang- de la famosa Guerra dels Segadors.


En front, a l'esquerra, hi veurem la Plaça Orfila (nom en honor d'un metge del segle XIX), un altre lloc essencial del barri, on hi pots trobar qualsevol cosa. Fins i tot, com en el març de 2010, un piano al mig de la plaça, a disposició de qui el volgués tocar.


"Toca’m soc teu", una iniciativa per dur la música al carrer. Plaça Orfila. Març 2010
 
Passada la Plaça Orfila haurem acabat de córrer pel carrer del Segre i començarem el passeig de Torras i Bages (un bisbe de Vic de finals del XIX, de qui es recorda que en aquella època va establir l'ús del català a l'esglesies de Catalunya), i en aquest punt haurem fet el segon quilòmetre.

Km 2 al 3


Passeig de Torras i Bages amunt passarem  pel costat dels Jardins de la Casa Bloc, a l'esquerra, La Casa Bloc és un interessant conjunt d'habitatges amb una àrea enjardinada al mig que es va projectar abans de la guerra, l'any 1932, concebut per a que hi visquessin els  treballadors del barri. És obra dels arquitectes Sert i Torres Clavé, i diuen que és un dels millors exemples d'arquitectura racionalista que hi ha a Barcelona. M'assabento que aquest tipus d'arquitectura, de la qual el famós Le Corbusier va ser el precursor, persegueix la puresa de les formes en les seves construccions, amb predomini de les rectes. Un luxe que ens ho trobem pel camí...ara que està rehabilitat l'edifici. Ho dic perquè l'obra no va complir el seu objectiu inicial i va ser deformada pel franquisme. Finalitzada la guerra es va acabar de construir, i una part de l'edifici fou cedit a orfes i viudes del règim guantador. S'hi va afegir també un bloc per allotjar-hi policies nacionals (els grisos) i un dels patis va servir de quadra de la seva cavalleria. Afortunadament, en democràcia es va rehabilitar tot el conjunt. Al juliol de 2008 es va enderrocar l'afegit -el nyap que havien annexat a l'immoble principal de la Casa Bloc- conegut pels santadreuencs com "El Bloc Fantasma".

En front, al costat dret del passeig per on pugem (ara si que pugem una miqueta; res de l’altre món), hi veurem l'Escola Municipal Ignasi Iglesias, un col•legi inaugurat l'any 1931 que ha estat un autèntic referent educatiu de Sant Andreu. Agradable de mirar-lo en passar, i emotiu, especialment si tenim en compte que va ser una de les escoles on ensenyaven a l'aire lliure. Tot passant veurem el jardí on ho feien, seguint el model d'escola activa promogut per la República.

Alumnes de l’Escola Ignasi Iglesias fent classe a l’aire lliure. Primeries dels anys trenta

Després de l'Escola Ignasi Iglesias, fent paret amb l'edifici, hi ha un pavelló on hi juga el Sant Joan de Mata. Un club de bàsquet amb més de 50 anys d’història, que pertany a una parròquia del barri, no gaire lluny d’aquí.
Seguirem avançant amb la lleugera pujada del passeig Torras i Bages i estarem en mig del lloc que van ocupar unes antigues casernes d'Artilleria i Maestrança. L'emplaçament, a prop del qual hi havia un prostíbul anomenat la Gamba, va deixar de ser una seu militar i es va degradar fins que va ser enderrocat. Avui, l’espai que travessarem és un gran àrea dividida pel final del passeig, en plena construcció d’habitatges socials i equipaments llargament reivindicats pels veïns durant anys fins aconseguir-ho. Cosa que no és d’estranyar, perquè a les reivindicacions hi estan molt acostumats els habitants de Sant Andreu.

Aquest escrit no vol ser una crònica de les vicissituds dels veïns de Sant Andreu, però no vull estar-me de dir que el barri ha estat un paradigma de les conquestes socials. I no fa gaire de tot això. Sant Andreu va ser un indret resistent a la sublevació franquista del 36, i després de la guerra ho va pagar car. No únicament per la repressió que va patir: la barriada va créixer molt a partir dels anys cinquanta i els problemes van aflorar. Van desaparèixer empreses “de tota la vida” on hi havien treballat la meitat dels santandreuencs i santandreuenques; van abundar plans urbanístics especulatius... i la reacció dels veïns va ser extraordinària. Protestes, tancades, lluites, vagues, van esser una constant a partir dels anys cinquanta, la qual cosa ha servit -no hi ha mal que per bé no sigui- per crear un actiu i potent teixit associatiu al barri.

És així, el barri ha estat un lloc de Barcelona on els seus habitants han aconseguit moltes coses gràcies a la força que tenen les moltes associacions de tot tipus que hi ha. Ser de Sant Andreu no és poca cosa.

També és un barri on han nascut il•lustres escriptors, artistes, pintors...i també dibuixants famosos de tebeos (còmic), com és el cas dels Bernet, pare i fill, creador el primer amb el pseudonim Jorge, i seguidor el segon, del personatge Doña Urraca, del Pulgarcito que va aparèixer el 1948 i va durar fins passats els seixanta. Amb un aspecte terrible, de bruixa, vestida de negre de cap a peus i un caràcter de mil dimonis, Doña Urraca era capaç de fer les malifetes més espantoses al pròxim. Tant era així, que la censura va obligar, després dels primers números, a que el personatge fos menys horrorós perquè "afectava a la moral".



Doña Urraca. Personatge de còmic creat per Jorge, nascut a Sant Andreu

Girarem a l’esquerra per agafar el Passeig de Santa Coloma, passant per davant d’una moderna però grisa comissària dels mossos d’esquadra que fa cantonada, formant part del nou complex que substitueix el que fou les casernes militars . I poc desprès del gir haurem arribat al tercer quilòmetre.

Km 3 al 4
Farem un petit tram del passeig fins arribar al carrer Gran de Sant Andreu, a l’esquerra del nostre camí, i l’enfilarem.
El carrer Gran de Sant Andreu el farem gairebé tot, de dalt a baix. És una mica tobogan: pla, puja, baixa, puja, baixa...però no matarà a ningú. Corrent en un dia festiu per aquest carrer no ens permetrà copsar plenament la vitalitat que té, però podrem apreciar senyals que ens faran entendre que, sens dubte, és la principal artèria comercial del barri. I la cosa ve de lluny. Manllevo un paràgraf del llibre “Sant Andreu de Palomar, més que un poble”, de l’historiador Pau Vinyes i Roig, que ens ho explica magníficament:

“Pel carrer Gran de Sant Andreu passava la via romana que unia la Roma Imperial amb Tàrraco, passant per Barcino. Amb el temps, en aquest carrer s’hi establiren botigues i artesans; hi solien passar els carros amb cinc o sis cavalls que venien de Sabadell i Terrassa i portaven teixits cap a la Ciutat Comtal. En dies de mercat i de fires, les vies de comunicació que arribaven a Sant Andreu de Palomar eren molt concorregudes, ja que era lloc de pas entre el Barcelonès i el Vallès. La carretera de Barcelona a Puigcerdà, coneguda popularment com la carretera de Ribes (actual carrer Gran de Sant Andreu), travessava Sant Andreu. També hi havia camins, que el tenien com a punt de referència o el creuaven, com el de Sant Joan d’Horta, que passava per Santa Eulàlia de Vilapicina; el camí Vell de Barcelona a Girona, i el que anava a Santa Coloma de Gramenet”

Creuarem tot seguit el carrer de Palomar, que vol recordar l’antic nom del poble. És diu que el de  “Sant Andreu” prové de quan en el segle X hi havia un temple en honor del sant al voltant d’una sagrera on s’hi van anar aplegant veïns; i el “Palomar”, perquè, probablement, es relaciona amb la cacera de coloms silvestres que s’hi feia a l’indret. 


Un apunt: fa uns cinc o sis anys, fent prospeccions dels terrenys per on estem passant, es va descobrir, aquí mateix, a tocar del carrer Palomar, les restes d’un aqüeducte romà que portava l'aigua del riu Besòs fins un altre aqüeducte que hi havia a la Plaça Nova de Barcelona, a tocar de la catedral.

Pel carrer Gran passarem per llocs molt agradables, com el de la Plaça de Mossèn Clapès (a banda de la bonica fesomia de la plaça, hi ha un bar brasiler, el Bombo Maracaná, on serveixen unes excel•lents caipirinhas). Passada la plaça, seguirem, ara en lleugera baixada (compte que convida a córrer de valent) fins arribar, de nou, al nucli central del barri. Ho farem passant per davant d’algunes botigues “de tota la vida”, que li donen un caràcter especial al carrer. Com per exemple la que fa cantonada amb el carrer de Santa Marta, la Farmàcia Guinart, d’estètica modernista, oberta fa 114 anys i magníficament conservada, a l’alçada de la qual haurem fet el quart quilòmetre.

Antiga Farmàcia Guinart del carrer Gran de Sant Andreu. 

Km 4 al 5


En aquest punt de la cursa estarem arribant a la zona més carismàtica i concorreguda de Sant Andreu, amb la Plaça del Comerç a la nostra esquerra, tot seguit, on segur que hi haurà més d’un veí saludant les nostres correries. Haurem fet, arribats a aquesta plaçeta, una mica més de quatre quilòmetres. Si algú no du crono i vol saber quan portem de cursa, pot mirar l’hora en un històric i gran rellotge que hi ha a la façana de la rellotgeria de la plaça. Cal saber que el rellotge en qüestió, que és molt apreciat pels santandreuencs (de fet, molta gent en diu Plaça del Rellotge en lloc de Comerç), va ser col•locat l’any 1929 i fa uns anys, el 2005, es va retirar per restaurar l’edifici. Quedar-se sense el tradicional rellotge, un símbol del barri, va significar molt mal rotllo per als veïns (va córrer la bola de que se l’havien endut a Nova York i estava instal•lat en una plaça de la “Little Italy”), i una associació va fer un enorme soroll reivindicant-lo, fins que el van tornar a posar.

En front de la plaça, a la nostra dreta, hi ha també un altre establiment emblemàtic en els baixos de la Casa Vidal, un edifici modernista de 1906 de bonics balcons. Es tracta del Bar Versalles, inaugurat el 1928 i reformat no fa gaire. El Versalles, nom que li van fer posar en els primers anys de la dictadura en lloc de Petit Versailles, que era l’original perquè no hi podien haver establiments amb noms estrangers, és tota una institució al barri.

Abans de ser un bar, el local va ser una botiga de roba del poble anomenada “Can Trenta”, on tot el que es venia valia 30 cèntims. Un cop inaugurat el Petit Versailles va ser un lloc de trobada, on s’hi aplegaven burgesos benestants i modestos obrers. S’aplegaven és un dir, perquè en realitat no s’ajuntaven. La classe era la classe. Però, a més a més, uns se’n anaven a dormir d’hora perquè havien de matinar, i els altres s'estaven al local jugant-s’hi els quartos fins altes hores de la matinada. Com sigui, no es barrejaven i es repartien l'establiment d’acord amb el sol que hi tocava: mentre hi arribava, el bar era “propietat” dels treballadors, i quan s’amagava, i fins a les tantes, era dels burgesos.

En qualsevol cas, el Versalles ha estat sempre l'epicentre de moltes iniciatives socials i culturals a Sant Andreu. I fins i tot, segons es diu, el local va inspirar el Bar del Peris de la sèrie de TV3 de fa uns anys, El cor de la ciutat.



Interior del Versalles els anys trenta. Ara no gaire diferent

Pocs metres més avall (més amunt, perquè en aquest tram el carrer Gran puja un pel), un altre establiment, en aquest cas sense la història del Versalles però molt interessant: la Xurreria Marisa. Dono fe que fan la millor xocolata amb xurros del barri...què dic del barri, de Barcelona. Per anar-hi més tard o un altre dia; ara no convé.

Una peculiaritat d’aquesta part del carrer Gran de Sant Andreu per on estem corrent és la decoració d’algunes de les parets mitjanceres, amb mosaics i pintures que fan que s’ennobleixin els murs interiors de cases que queden al descobert. La més espectacular, la que veurem a la dreta un cop passada la xurreria. Són dos pintures, una d’elles el retrat d’Ignaci Iglesias, i l’altra una copia d’un quadre d’en Dalí que va pintar el 1977 per ajudar al Sant Andreu. El club, que estava patint una forta crisi econòmica llavors, li va demanar al pintor un quadre per poder vendre’l. Va acceptar i va fer “El Gol”, una obra que va anar a parar a un col•leccionista alemany. En front, dues pintures més, la del pare Manyanet i la del doctor Puigvert, que estan en la paret mitgera de la casa del costat que queda a la nostra esquena. Ho veurem tot passant (les que ens queden a l’esquena, difícil), tot i que, ara que s’està acabant la cursa, alguns no en veuran cap, donada -quina sort que tindran!- la velocitat a la qual aniran.

Anirem deixant aquesta zona central de Sant Andreu que està farcida de llocs històrics. Com la Plaça Mercadal, que no veurem perquè queda dins de l’entramat de carrers i carrerons, tot i que a cent metres de nosaltres.
Seguint pel carrer Gran de Sant Andreu continuarem passant per punts significatius del barri, un d’ells, per exemple, la casa que hi ha a la cantonada amb el de Sòcrates, on es conserva una bomba incrustada a la façana. És una “relíquia” d’un bombardeig que va patir Barcelona i les seves rodalies el 1842 des de el Castell de Montjuïc. L’amo de la casa va voler conservar el projectil que van llençar les tropes del general Espartero quan el govern espanyol reprimia els ciutadans que,  per negar-se a la implantació de les quintes, creaven aldarulls. No veurem la bomba, a menys que ens girem, perquè queda darrere nostre...i prou feines tindrem.

Bomba incrustada a la casa del carrer Sòcrates-Gran de Sant Andreu

Més enllà, a punt d’acabar el nostre periple pel carrer Gran, passarem per davant del Centre Civic, un actiu local cultural que ocupa el que van ser les Cotxeres de Sant Andreu a finals dels segle XIX, on es reparaven uns vehicles que funcionaven a vapor -un medi de transport de viatgers que substituïa el tramvia de cavalls-, l’anomenat Tramvia de Foc, que servia per unir Sant Andreu i Barcelona, i va ser el primer que va funcionar a Espanya. El Tramvia de Foc - es deia així  pel foc i el fum que expulsava de la caldera i de la xemeneia- no anava gaire de pressa, a 8 km per hora. Però tot i així, la gent no estava acostumada a aquestes velocitats i va haver alguns ensurts, per la qual cosa no era apreciat. Una mostra: un dia d’agost de 1902, el tramvia va atropellar un porc a prop d’una masia de Sant Andreu i el va matar; l’endemà els diaris deien que a partir de llavors s’hauria de deixar de dir “tramvia de foc” per dir-li “l’assassí de porcs”.

Farem uns darrers metres del carrer Gran de Sant Andreu, amb una mica de més de pujada que abans, i girarem a la dreta per la Rambla de Fabra i Puig. Avançarem per la rambla creuant el carrer Neopàtria on, a la dreta del seu començament veurem de reüll l’entrada d’un modern teatre, el Sat, que ocupa l’espai d’unes antigues cotxeres d’autobusos. A la nostra dreta, tot passant, veurem el Cinema Lauren. Durant anys no hi va haver cap cine a Sant Andreu -tot i les reivindicacions al barri (com sempre)-, fins que es va inaugurar el 2002 aquest, que venia a omplir el buit que havia deixat l’antic Odeon que estava l’altra banda. 

Tot seguit arribarem al final de la  prova situada en el mateix punt de la Rambla de Fabra i Puig des d’on hem sortit, davant per davant de les portes del CN Sant Andreu. Creuarem la meta i haurem acabat la cursa. Feliços d’haver-la fet, no importa el temps. També cansats, perquè qualsevol cursa cansa, sigui quina sigui la seva distància (un servidor acaba -i ha acabat sempre- fet pols, tant en una de 5 kms com aquesta com en una marató), però decidits a tornar-hi l’any que ve per lo bé que ens ho haurem passat.
De ben segur, acabarem la cursa tan contents com el guanyador de la de fa anys. Cursa de Sant Andreu 1986

                                                      -----------o------------
Miquel Pucurull


25.11.16

FISONOMIA DE LA JEAN BOUIN OPEN'2016 i PETITA HISTÒRIA DE LA PROVA

Km 0 a l’1

La sortida de la Jean Bouin Open a l’Avinguda Rius i Taulet -un alcalde de Barcelona del segle XIX-, al costat de la Font Màgica de Montjuïc i les Quatre Barres, és en un lloc emblemàtic pel que fa a la cosa aquesta del córrer. A més a més de la que farem, en el seu entorn hi comencen o passen un munt de curses, i a la dreta, en un parterre, hi veurem el monòlit en honor de Ramon Oliu, l'artífex i creador de la marató de Barcelona.

Per l'avinguda anirem a buscar el carrer de Lleida tot passant per davant de l'Escola Verdaguer a l'esquerra, un edifici que va ser les oficines de la Exposició del 29, que té uns bonics esgrafiats a la façana.

El carrer Lleida, per on baixarem, és un dels fonamentals del Poble Sec. Un nucli que, tot i el nom que li van posar, no va ser mai un poble de l'entorn de Barcelona sinó un barri obrer de la ciutat en els segles XIX i XX.

En arribar al carrer Tamarit, el nom del qual correspon a un diputat defensor de Barcelona durant la Guerra dels Segadors del segle XVII, deixarem la mica de Lleida que haurem fet i el baixarem fins l'Avinguda del Paral·lel.

Creuarem el Paral•lel, un carrer que Ildefons Cerdà el va fer més ample del normal, i anirem a petar al començament d'Entença. (Potser, visionari com era, en Cerdà va preveure fa cent cinquanta anys que faria falta que el Paral·lel fos ample perquè hi passaríem corrent milers de corredors i corredores).

Al xamfrà dret de davant nostre, en Ferran Adrià hi ha posat un bar de tapes, el Tickets, i un altre de copes, el 41. El de tapes és un local "gamberro" i sense pretensions com diu el mateix Adrià, però costa al voltant de 80 euros per barba un tast (tot i que el preu  és pura anècdota; si costés més -com passa a les curses- tampoc s'hi cabria: has de fer la reserva 3 mesos abans per anar-hi)

En front, a la cantonada amb Floridablanca, hi veurem La Casa dels Cargols. Una llegenda diu que un buscador de cargols es va trobar un tresor en una cova, i en fer-se fer aquesta casa amb els diners que va obtenir, va voler que estigués ornamentada d'animalons com els que que cercava. N'hi ha a les cornises, al suports del balcons, a les baranes...per tot arreu.

Pujarem pel carrer d'Entença -qui fou capità dels Almogàvers en el segle XIV- i en arribar a la Gran Via, haurem fet el Km 1.
----------------------------------------------------------------------------------------------------

Nota: A banda del que hi ha d'interessant  en el recorregut de la Jean Bouin (el que a mi em sembla interessant vull dir), m’ha semblat adient afegir, en forma d’annexos en cada quilòmetre, unes breus pinzellades sobre la seva història.

Annex nº 1

Origen de la Jean Bouin

El primer que probablement interessi saber és quins són els orígens. ¿Per què se li va posar Jean Bouin a aquesta cursa atlètica que es va crear l’any 1920 a Barcelona? (Em refereixo a la prova per a atletes federats perquè la Open és va fer per primera vegada l’any 1989)

Pel que he llegit alguna vegada, no em sembla que Jean Bouin, nascut a Marsella, tingués cap relació amb Catalunya. Crec que la raó està en que es va voler posar-li el seu nom a la cursa per tal d’honorar a un atleta mític d’aquella època.

Mític per diverses raons: Jean Bouin havia estat recordman mundial de 3.000 i 10.000 metres; medalla de plata dels 5.000 als Jocs Olímpics d'Estocolm de 1912; guanyador tres vegades seguides, el 1911, 1912 i 1913 el Cross de les Nacions. I molt especialment, perquè va morir tràgicament l’any 1914 durant la primera Guerra Mundial, quan, víctima d’un error, el van matar els seus propis companys de l’exercit francès en un foc creuat.

El mite no va saber mai, doncs, d'aquesta cursa amb el seu nom, perquè la prova es va començar a celebrar el 1920, sis anys després de la seva mort.


                            Jean Bouin

----------------------------------------------------------------------------------------------------
Km 1 al 2

Girarem a la dreta per Entença en arribar a la Gran Via per fer-ne uns dos quilòmetres i mig. Fins ara haurem estat atapeïts, però la cursa s’esponjarà en aquesta via –la més llarga de la ciutat, per cert - i es podrà començar a córrer de veritat.

Passarem per davant d’uns edificis magnífics, com el de la Casa de La Lactància i la Casa Golferichs, a la nostra esquerra. El primer, modernista, de principis del segle XX, va ser en els seus orígens un lloc destinat a l’alletament dels nadons de mares sense recursos. Curiosament, ara és una residència d’avis. I el segon, construït també en aquella època, va ser la residència d’un burgés que tenia molts quartos, més tard un col•legi de monges i ara és un actiu centre cívic. Acull entre altres activitats, una dedicada a la fotografia que duu el nom de Català Roca, un fotògraf de referència del segle passat.

També, a la recerca del Km 2 creuarem els carrers de l’Esquerra de l’Eixample perpendiculars a la Gran Via , el més ample el d’Urgell, que honora a aquell compte del segle XIV a qui anomenaven “El dissortat” perquè va tenir la mala sort de perdre una baralla amb Ferran d’Antequera i no el varen escollir com a monarca. El carrer d’Urgell és el més ample de tots, 30 metres en lloc dels 20 dels demès, i encara ho hagués estat més perquè Cerdà el va projectar de 50.

A propòsit dels canvis que es van fer a l’Eixample sobre el disseny d’en Cerdà, aquest del carrer Urgell és un dels menys importants: es conegut que el seu projecte era de que només hi haurien cases en dos costats de totes i cadascuna de les  illes  octogonals, deixant un espai interior obert per a que fos una zona verda d’ús públic. Ha, ha. Les seves propostes, pel que diuen els cronistes de l’època (finals del segle XIX, primeries del XX) , van ser canviades amb rapidesa per l’especulació. Les illes van ser tancades i encara sort que del projecte original en va quedar el traçat dels carrers.

Més endavant del carrer d’Urgell (Urgel durant la dictadura), passarem a tocar una botiga centenària, que hi és des de 1906: Ca l’Escribà, un dels millors pastissers de Barcelona. Pel que fa als croissants, sense discussió per a mi. Especialment des que fa un temps en tenen un anomenat “Time Out”, que el fan amb nata líquida en lloc d’aigua. No segueixo, que ara no és hora. A l’alçada de l’establiment ens hem de trobar el senyal del Km 2.

---------------------------------------------------------------------------------------------------
Annex nº 2

Primera Jean Bouin de la història

La primera vegada que es va celebrar va ser l’1 de febrer de 1920. El recorregut era de 10 quilòmetres, des d'Esplugues a l’avinguda dels Til•lers del Parc de la Ciutadella. La cursa  era per a atletes federats, a qui se’ls hi demanava dades sobre les tres darreres proves realitzades S’hi van inscriure 87 atletes, però a la sortida només n'hi havia 48. Van acabar 45, i el guanyador va ser l’igualadí Rossend Calvet.

La idea de crear la Jean Bouin havia nascut un any abans - el 1919- en la redacció del setmanari El Sport, inspirada pel mateix Rosend Calvet, que era periodista, i dos redactors més. És a dir que en Calvet no va ser únicament el guanyador de la primera cursa; també va ser l’organitzador. Juntament amb dos companys del setmanari, Trabal i Melendez, van convèncer el director de la revista per patrocinar a Barcelona una carrera similar al llavors famós Grand Prix Lemmonier de París. I així va començar tot.


Article aparegut el desembre de 1919 a La Vanguardia anunciant la primera Jean Bouin.

Rossend Calvet va guanyar la primera edició  en 34’10”. Segon va ser Àngel Vidal, amb 10 segons més, i tercer Lluís Fontané, a un minut i dos segons de Calvet. Els dos primers pertanyien al Barça, i el tercer a l'Espanyol.

Rossend Calvet havia estat campió d’Espanya de cros i recordman de 800 i 1.500. Avançat en l’època, va ser el primer atleta de l’Estat en dur claus a les sabatilles. Bon organitzador, va fundar la Federació Catalana d’Atletisme i la secció d’atletisme del Barça.

Rossend Calvet i Mata. Vencedor de la primera Jean Bouin. Any 1920

Durant la guerra, Rossend Calvet va assumir les funcions de president del FC Barcelona al front d’una comissió gestora, en ser afusellat el president Sunyol l’any 1936. L’equip de futbol va fer una gira per Amèrica l’any 1937 -no hi havia lliga a Espanya degut a la guerra- i en Calvet va dipositar en un banc de París els beneficis obtinguts (460.000 pessetes). Els diners van restar segurs durant la confrontació, i van permetre que el club sobrevisqués després.

Certament, en Rossend Calvet va ser un personatge crucial en una època molt difícil. Durant la guerra, una bomba va destruir la seu social del F. C Barcelona, i quan el desànim s’havia instal•lat en el club pel que havia succeït, va convèncer tothom de fer front a la situació i seguir endavant. Esperit forjat en l’atletisme? Segurament que sí.

--------------------------------------------------------------------------------------------------
Km 2 al 3

Sempre em sembla, escrivint qualsevol Fisonomia d’una cursa, que els noms dels carrers pels quals passem ens diuen alguna cosa sobre els llocs per on trepitgem. Sovint no tenen res a veure-hi, però avui, en aquesta Jean Bouin, corrent per la Gran Via, anem creuant-ne uns que duen molta càrrega simbòlica: Rocafort, Urgell, Aribau, Balmes, Pau Claris, o la mateixa Gran Via de les Corts Catalanes, en memòria dels parlaments de l’edat mitjana...

Avançarem per la Gran Via i molt aviat trobarem la Universitat. Poc abans, a la nostra dreta haurem passat per davant d’una antiga perruqueria d’homes que hi ha fent xamfrà amb el carrer d’Aribau, la Tonsoria-Barberia Amat. Hi és des de el 1929 i tot sembla encara d’aquella època. Les 10 cadires de fusta i porcellana, la pica, els miralls, els penjadors, l’armari dels estris per enllustrar sabates, tot és evocador i com si el temps no hagués passat . El rètol, però, no és de llavors, i el nom és curiós: “Tonsoria”, que vol dir barberia en llatí. Pel que sé, rau en el fet que l’amo actual, que la va heretar del seu pare, es va voler dedicar a fer de barber després d’haver estat professor de llatí a la Universitat del davant.

Passarem l’edifici històric de la Universitat, acabat de construir el 1882 després de 19 anys d’obres dirigides per Elies Rogent, el seu arquitecte (que un no s’explica com van poder fer l’Eixample si trigaven tant). No hi entrarem, per descomptat, però, així com l’exterior no és res de l’altre món, els espais de dintre són un meravella. l’Escala Noble, el Saló dels Retrats, el Paranimf, el Jardí, que conté plantes dels cinc continents, la Biblioteca, que té més d’un milió de volums...o el Vestíbul, amb les cinc estàtues dels grans pensadors que representen una cultura diferent cadascun d’ells: Sant Isidor, la visigòtica; Averroes, la musulmana; Afons X el Savi, la castellana; Ramon Llull, la catalano-mallorquina; i Joan Lluís Vives, la valenciana. Quasi res!

Una mica més enllà passarem per davant d’un altre antic edifici, el Coliseum, ara un teatre però durant molts anys un cinema, i tot seguit l’Hotel Avenida Palace, que ocupa l’espai d’un altre cine, el Palace Cinema, que hi va ser fins el 1924 per donar pas a un saló de té. I al xamfrà amb el Passeig de Gràcia un altre cinema, aquest en peus, el Comèdia, que ocupa el que va ser un palauet fins a mitjans dels seixanta.

Creuarem el Passeig de Gràcia rodejant la Font monumental. A pocs metres a la nostra esquerra, hi veurem un edifici en el nº 617 de la Gran Via que no ens cridarà l’atenció. No obstant, cal saber que al baixos hi ha, ni més ni menys, la seu central a Espanya de la Gran Lògia Masònica, una institució que resulta curiós que durant el franquisme estigués perseguida, quan, té per finalitat el perfeccionament de l’ésser humà a través de principis humanístics com la llibertat, la igualtat, la fraternitat i la tolerància.

I a l’alçada del proper carrer, el de Pau Claris, hi hem de veure l’indicador del Km 3

--------------------------------------------------------------------------------------------------
Annex nº 3

Primeres Jean Bouin

La Jean Bouin va créixer de manera molt ràpida. Només tres anys després de celebrar-se la primera, ja havia gairebé triplicat el nombre de participants. Per altra banda, introduïen millores cada vegada per tal de fer la prova més atractiva. En la segona edició ja van fer una classificació per equips, que va guanyar el RCD. Espanyol.

Els atletes, i durant molts anys, començaven a Esplugues, passaven per la Diagonal, i pel Passeig de Sant Joan i arribaven al Parc de La Ciutadella. En el 1924 els organitzadors van haver de traslladar la seva meta uns metres més amunt, al Passeig de Sant Joan, passat l’Arc de Triomf, perquè el públic, de tant que n’hi havia, destrossava el Parc de la Ciutadella.

                     Arribada de l'any 1924

L'atletisme, de la mà de la Jean Bouin, va començar a ser un esport molt practicat a partir dels anys 30. Tenia una notable difusió per part dels mitjans de difusió, i en certa manera rivalitzava amb altres esports com el ciclisme i el futbol.

Fins i tot, els poetes de l’època dedicaven versos al atletes que corrien la prova. Com aquest de Joaquim Nubiola, inefable, que es va publicar a la portada del Mundo Deportivo del 14 de desembre de 1930 (És molt naïf, però em sembla que és una mostra del que significava la Jean Bouin):

Ha sonat el tret amic
Llanceu-vos amb tota l’ánima
l’asfalt és un repic de peus
i vos marxeu cara al aire
El company que tens al costat
fa dos metres a cada gambada
Vos, amic, aneu seguint
clar respir,
boca tancada.
No feu cas pas dels crits
ni dels cotxes que passen i passen.
Vos, amic, feu el vostre fet
seguiu avant, amunt i enlaire
acompassant el vostre pas
bracejant la vostra espatlla.
Si quedeu sol aneu seguint
fins a baix hi ha temps encara
lluiteu!, company, lluiteu!
Ara que el camí s’allargaça
Falta ja poc. No desmaieu.
Ànim! Seguiu la passa.
La gent que teniu al voltant
no sap no sap fer el feu vos ara.
Amic, falta ja poc!
S’apropa ja l’arribada.
Us sentiu fort, dieu?
allargasseu la passa.
Ja n’heu passat un!
i ara un altre,
aquells dos que eren al davant
ja els teniu. Avanceu ara
I veieu, gireu-vos
ara ja qui sap on paren.
Amic: depressa.
esteu arribant
lliteu, company, lluiteu!
allargasseu la passa
Comencen ja l’esprint
mireu la gent a banda i banda
Us aplaudeix!
forceu encara
ara tot el que podeu
a passar la ratlla.
Bé, molt bé, amic
us heu portat com esperava
i ara, amic, lluiteu, lluiteu!
fins a una altra vegada.

---------------------------------------------------------------------------------------------------
Km 3 al 4

A la meitat d’aquest quilòmetre, ens trobarem, al bell mig de la Gran Via, l’escultura de la deessa Diana. Que no s’estranyi ningú perquè la vegi vestida: l’escultor la va haver de tapar amb una túnica perquè la moral de les forces dominants fa noranta anys no va admetre que anés despullada. I menys encara estant on està, davant de l’Hotel Ritz, el més luxós de Barcelona en aquell època, el primer de 5 estrelles que hi va haver a la ciutat.

Una mica més enllà de la Gran Via creuarem els carrers de Girona i Bailén, el lloc on va ser atropellat Antoni Gaudí l’any 1926 per un tramvia. Es va donar la circumstància que ningú no va reconèixer al genial arquitecte fins que el van dur a l’hospital. Anava molt mal vestit i el van confondre amb un rodamón. Va morir al cap de tres dies.

Un apunt: Quan Gaudí va acabar la carrera, el director de l’escola d’Arquitectura, Elies Rogent –l’arquitecte de la Universitat per davant de la qual hem passat fa un moment- va dir en el moment de lliurar-li el títol: “Qui sap si hem donat un títol a un boig o a un geni. El temps ho dirà”.

Abandonarem la Gran Via -l’avinguda més llarga de la ciutat, amb dos passejos molt poc utilitzats i unes voreres estretes que tampoc conviden gaire a passar-hi- quan arribem a la Plaça de Tetuán. Una plaça que tampoc és gaire utilitzada. Hi ha al bell mig una escultura realitzada per Josep Llimona dedicada al Doctor Robert, un alcalde de Barcelona del segle XIX molt estimat per les classes populars. El monument estava a la plaça Universitat, però en acabar la guerra van retirar-lo i el van amagar en un magatzem fins que, en democràcia, el van col•locar on està ara. També hi ha, des de 1922 la Font de la Sardana, de Frederic Marés.

A la plaça no hi va la gent, tot i que és una de les més grans de l’Eixample, probablement perquè per arribar-s’hi s’ha de creuar un notable entramat viari. La deixarem girant a la dreta pel Passeig de Sant Joan, i a l’esquerra hi veurem la residència geriàtrica de les Germanetes dels Pobres.

Baixant pel passeig veurem al fons l’Arc de Triomf. Potser, si hagués quallat la proposta que va fer un enginyer francès, de nom Gustave Eiffel, als organitzadors de l’Exposició de 1888 que s’havia de celebrar a l’indret, el que hi veuríem seria la Torre Eiffel. És diu que no va ser acceptat el projecte perquè van trobar la torre de ferro massa extravagant.

No hi pensem més, en trobar Ausiàs March girarem a la dreta i hi veurem tot seguit el senyal del 
Km 4

Abans del gir, al Passeig de Sant Joan hi havia fa anys un d'aquest cinemes que s'han enderrocat (aquesta Fisonomia va de cines, ja es veu). Era el Lido, que en els anys seixanta presumia en els seus anuncis de ser "El primer cine de España con pantalla panorámica". Dubto que fos veritat perquè era un cine de barri de programa doble amb pel·lícules com Barreras de orgullo i La esposa del embajador, però ja se sap que la publicitat sovint exagera. A l'altra banda del passeig, a la nostra esquerra, hi ha la Granja Lido, que recorda el nom del cinema.

--------------------------------------------------------------------------------------------------
Annex nº 4

Evolució dels primers anys de la Jean Bouin

Al setmanari “El Sport'”, que va patrocinar i organitzar les dues primeres proves, el van seguir altres cinc diaris o setmanaris, fins que El Mundo Deportivo se’n va fer càrrec l’any 1941.

A les primeres proves només hi participaven atletes catalans. Va ser a partir de 1930 quan van començar a venir de la resta d’Espanya. (L’any 1933, a més a més, es va celebrar una prova de marxa).

A mitjans dels anys 30, la Jean Bouin emulava el Grand Prix Lemonnier (Versalles-Paris), avantatjant-lo amb nombre de participants: al voltant de 460 contra 340 la prova francesa

Durant els anys 1940 al 1945, la Jean Bouin va haver de canviar el nom per imposició. En els primers anys de la dictadura no estava permès l’us de noms estrangers en cap esdeveniment i es va haver d'anomenar Gran Premio Año Nuevo. (En aquella època se celebrava l'1 de gener).

La prova es va anar convertint en una competició esportiva de referència per a atletes federats. El 1946 va esdevenir internacional i va tenir el seu primer vencedor estranger, el francès Raphael Pujazon.


              El francés Pujazon, entrant vencedor l'any 1946

Cal dir que des de 1947, any en el qual van començar a fer-se curses de cadets i de dones, es van anar celebrant proves de diferents categories, i a finals del anys cinquanta eren en total més de mil els atletes els que hi prenien part.

--------------------------------------------------------------------------------------------------
Km 4 al 5

Passat el Km 4 haurem enfilat per Ausias March, el carrer en honor d'un dels més insignes poetes de llengua catalana (qui no recorda el poema “Veles e Vents” musicat per Raimon?), per fer-ne uns tres-cents metres fins a Bruc, que ens recordarà la Guerra del Francès i el Timbaler, aquell nen que en fer redoblar el seu tambor a prop de Montserrat, va fer fugir, espantats, als soldats francesos

No sé si, embalats com anirem, ens fixarem amb els edificis del carrer d’Ausias March, però el cert és que esta farcit de cases modernistes o noucentistes (que un, obtús en la matèria com jo no sap distingir mai gaire), habitatges que foren de gent benestant, ocupats ara per oficines d’empreses; veïns, pocs. Baixarem cent metres de Bruc, fins la Ronda de Sant Pere, que l'agafarem contra direcció -avui tindrem permís- per anar a buscar el Passeig de Sant Joan tot passant per davant del monument a Rafael de Casanova, l'insigne conseller en cap que ha restat com un símbol de la derrota de l'11 de setembre de 1714.

Al final de la Ronda, en trobar el Passeig de Sant Joan, si mirem a la dreta veurem un altre monument, aquest dedicat a Lluís Companys, amb una escultura que representa una noia que li va escriure un poema quan estava empresonat per haver proclamat l'Estat Català el 6 d'octubre de 1934. Girarem a la dreta per agafar el passeig i passar per sota -caldrà contindre l'emoció- de l'imponent Arc de Triomf -poca broma!- per seguir pel Passeig de Lluís Companys avall, tot recordant que la zona va ser la porta d’entrada de la gran Exposició Universal del 1888.

I en un no res haurem fet el Km 5, la meitat de la cursa. Uns participants hauran arribat a la meta (els que facin el circuit curt, una novetat d'enguany) i uns altres miraran el crono i faran càlculs. Compte, però: la segona part és més dureta que la primera.

---------------------------------------------------------------------------------------------------
Annex nº 5

La Jean Bouin a partir de la meitat del segle XX

Durant els anys cinquanta i seixanta la rivalitat entre els atletes del FC Barcelona i l’Espanyol va ser molt aferrissada. La competència entre els dels dos clubs havia estat ja patent des de la primera de l’any 20, però en els anys de la meitat del segle XX va ser extremadament forta, fent saltar espurnes més d’una vegada.

Grans figures de l'atletisme han guanyat la prova. Des de Mariano Haro fins a Tadesse, passant per Antonio Amoros, que ho va fer tres vegades. Però de entre tots, destaca Gregorio Rojo, una glòria de l’atletisme a casa nostra, que la va guanyar sis cops.

Antonio Amorós (412), i Gregorio Rojo (411) encapçalant la Jean Bouin de 1954


El recorregut Esplugues – Arc de Triomf, de 10 kms, va ser el circuit de la prova durant molts anys. Fins que els problemes de circulació que generava en el seu pas per la Diagonal van fer que es busquessin altres circuits.

La Jean Bouin és la degana de les proves atlètiques a Espanya (en segon lloc figura la cursa de la Gimnàstica de Ulia, a Sant Sebastià). La prova ha deixat de disputar-se en cinc ocasions: no n'hi va haver el 1937, 1938 i 1939 per culpa de la Guerra Civil; tampoc es va celebrar el 1955 per problemes organitzatius, i el 1967 per no poder disposar de l'arribada al Salón de San Juan (actual Passeig de Lluis Companys) per la construcció d'un pàrquing.

Els primers anys se celebrava l'1 de gener. A finals dels cinquanta va passar a celebrar-se el desembre, i des de 1993, a finals de novembre.

Prestigiosos atletes -alguns d’ells campions olímpics i del món- han participat en la Jean Bouin. No tots, però, malgrat intentar-ho, han resultat vencedors. Mites com el francès Alain Mimoun, or olímpic en marató l'any 1956 va quedar sisè el 1958; o Fermín Cacho, que va haver retirar-se per una lipotímia l'any següent del seu or olímpic del 92. Tampoc van poder vencer campions de la talla de Martin Fiz o Abel Anton.

En els anys 1970 i 1971 la Jean Bouin es va disputar amb la sortida i arribada al costat del monument a Colom, en un circuit que envoltava el parc de la Ciutadella. El recorregut, de gairebé 7 km era menor que el de sempre, i no va agradar. A partir de 1972 es fa a Montjuïc.

---------------------------------------------------------------------------------------------------
Km 5 al 6

Baixant pel Passeig de Lluís Companys estarem en plena Ciutat Vella, en el barri anomenat de Sant Pere, Santa Caterina, i la Ribera, tots ells nuclis de la Barcelona medieval que copsarem a la nostra dreta. A l'esquerra, a l’altra banda del passeig, el monumental edifici del Palau de Justícia edificat a les primeries del segle passat, tan ple d’ornaments que no es veuen, un dels quals un grup escultòric que representa Moisés i les Taules de la Llei.

Quan al cap d’avall trobem el Passeig de Pujades, un nom per honorar a un poeta del segle XVII i no pas perquè faci pujada (disculpeu l’acudit), en farem un petit tros. Ho farem vorejant el magnífic Museu de Zoologia -un restaurant durant l’Exposició del 1888 que s'anomenava popularment El Castell de Tres Dragons – i enllaçant amb el Passeig Picasso, a la nostra esquerra, per on baixarem.

Flanquejant a la dreta els Porxos d’en Fontseré, uns edificis d’habitatges pràcticament idèntics a uns altres que hi ha a la Rue Rivoli de Paris, i a l’esquerra el Parc de la Ciutadella amb els centenaris Hivernacle, Museu de Geologia i Umbracle (juntament amb el Museu de Zoologia són dels pocs edificis de l’Exposició de 1888 que queden en peus ), arribarem a l’avinguda del Marquès de l’Argentera. De passada, veurem a l’esquerra l’Homenatge a Picasso que va fer Antoni Tapies el 1981 per commemorar el naixement del pintor malagueny: una mena de gàbia amb un mirall, un sofà i un armari a dins, damunt dels quals regalima aigua constantment. Una escultura que dubto que algú entengui que vol dir, tot i que sempre hi ha gent mirant a veure si en treuen l’entrellat.

I al girar al cap d’ avall per enfilar a la dreta l’avinguda del Marquès de l’Argentera, ens trobarem l’Estació de França (el lloc davant del qual comença i acaba la Cursa de Bombers), i el senyal del Km 6.

--------------------------------------------------------------------------------------------------
Annex nº 6

Les dones i la Jean Bouin

Les dones no van començar a córrer la Jean Bouin fins el 1947. Ho van fer des d'aquell any fins el 1953 desafiant les autoritats esportives del franquisme que prohibien la pràctica de l'atletisme a les dones (la Sección Femenina del Movimiento el considerava impròpi per a elles). I van haver de deixar de fer-ho durant els anys 1954 al 1962.

La primera cursa la va guanyar Maria Victor de l'Espanyol. Tenia 22 anys; l’havia inscrit el seu germà i havia entrenat només un dia. Més tard ho faria en quatre ocasions més. En total cinc vegades seguides: 1947, 1948, 1949, 1950 i 1951.
 Maria Victor entrant vencedora en una de les cinc vegades que ho va fer

La distància que van recórrer les dones els primers anys va ser únicament de 500 metres: des de la cantonada del Passeig de Sant Joan amb el carrer Diputació fins l’Arc de Triomf. (Curiosament, tot i que no tan acusada com llavors, encara es manté una diferència de la distància que recorren els participants en les categories masculina i femenina de totes les proves, excepte en la de Benjamins i la Open. En l'actualitat, en la prova d'atletes federats sèniors, els homes corren 10.000 metres i les dones 6.550).

La reina de la Jean Bouin és Encarna Escudero, vencedora, ni més ni menys, que en set ocasions. Els anys 1974, 75, 76, 77, 78, 79, i 81.


                        Encarna Escudero

--------------------------------------------------------------------------------------------------
Km 6 al 7

Aquest tram el farem en línia recta (i plana) per un carrer que duu tres noms: Avinguda Marques d’Argentera (el noble que va finançar l’Estació de França, davant de la qual estarem ara), el Passeig d’Isabel II (una reina d’Espanya del segle XIX) i el Passeig de Colom (aquell navegant que s’honora perquè va descobrir Amèrica tot i que se sap que el víkings ja hi havien arribat abans que ell).

En arribar -nosaltres- al final de l’avinguda creuarem el Pla de Palau. L’espai que trepitjarem en aquest punt és un lloc amb molta història: en el segle XIV va ser un mercat d’importadors i revenedors dels productes que arribaven en vaixells (s’aixoplugaven sota els Porxos d’en Xifré que encara hi són, a la nostra esquerra. Més tard hi va haver un edifici per cobrar impostos; després la Llotja (que encara hi és també, i fins el 1994 va ser la Borsa de Barcelona) i l’Hala dels Draps, una porxada per comerciar que es va convertit en un Palau Reial (d’aquí li ve el nom al Pla) que va ser destruït per un incendi. I també, el lloc se’l coneixia per “la quinta forca”. Perquè? Perquè el Pla de Palau era un dels cinc llocs de la ciutat on s’ajusticiava als reus a la forca.

Vist to això, creuarem el Pla de Palau a pas viu i seguirem pel Passeig d’Isabel II, una reina d’Espanya (ara ve una mica de safareig) a qui van casar quan tenia 16 anys amb un cosí seu i va tenir quatre fills que oficialment eren del cosí, però, segons diuen els seus biògrafs, cap d’ells era seu. Segons diuen, repeteixo, els pares de tots ells eren els seus amants.

Enllaçarem amb el Passeig de Colom, a l’esquerra del qual hi ha el Moll de Bosch i Alsina. Una curiositat: se li va posar oficialment aquest nom perquè correspon al d’un alcalde de Barcelona de les primeries del segle passat que va impulsar l’ampliació del port, però se li va dir, i se li diu popularment “Moll de la fusta” per les connotacions del seu nom, “Bosc” i “Alsina” amb la fusta.

Al costat dret tindrem l’edifici de la Capitania, i una mica més enllà la Plaça del Duc de Medinaceli, una antiga plaça on hi va haver un convent de franciscans, el de Sant Francesc, construït el segle XIII, que servia per a que els reis de la corona d’Aragó que venien per primera vegada a Barcelona juressin públicament les constitucions. Més recentment –no cal dir-ho- l’Almodovar hi va filmar escenes per a la seva pel•lícula “Todo sobre mi madre”. També, a la plaça, hi ha un dels bars més antics de la ciutat, el Paulino, que diuen que té més de 150 anys i que només cuinen per als clients fixos; els passavolants ocasionals s’han de conformar amb un entrepà.

Passada la plaça arribarem tot seguit al Km 7, poc abans del Monument a Colom. Aquell senyor, que ara, a dalt d’una cúpula, ens indicarà amb el seu dit de més de mig metre per on no hem de seguir. Li farem cas perquè si no ho féssim aniríem a parar al mar i hem d'anar cap a la dreta, a buscar el Paral•lel. (Des que es va inaugurar el monument, l'any 1888, es manté la controvèrsia de si el dit de Colom senyala Amèrica perquè sembla ser que o fa cap a l'illa de Mallorca).

--------------------------------------------------------------------------------------------------
Annex nº 7

La Jean Boun i els discapacitats

La Jean Bouin va ser la primera cursa atlètica a Espanya que va incorporar una prova per a discapacitats en cadira de rodes. Ho va fer l’any 1978 i la va guanyar el valencià José Solaz.

La cursa, que té un recorregut de 4.650 metres, ha estat guanyada onze vegades pel paralímpic d’Osona, Roger Puigbó, quatre de les quals consecutives, els anys 2007, 2008, 2009 i 2010.

Tanmateix, en el 2005 en va crear una altra per a corredors als quals se’ls hi ha trasplantat algun òrgan, que corren 1.050 metres.


            Sortida dels atletes en cadira de rodes. Any 1979

-------------------------------------------------------------------------------------------------
Km 7 al 8

Passarem per sota del Colom i connectarem amb l’avinguda de Josep Carner, continuació del passeig per on veníem. Tindrem a la nostra dreta l’edifici medieval de les Drassanes, reconvertit l'any 1936 en Museu Marítim.

El Paral•lel el trobarem tot seguit, en arribar a la Plaça de les Drassanes , aquella rotonda tan lletja - de plaça no en té res- amb una mena de volcà apagat al mig. També se li diu "la Plaça de la Carbonera". No és casual: en aquest indret hi havia fa cent cinquanta anys una industria de carbó. Es va voler fer una al•legoria a l'urbanitzar l'espai per recordar-ho simulant una mena de muntanya de carbó fumejant. (Inicialment, un mecanisme desprenia vapor d'aigua, que és va abandonar per insalubre). Com sigui, amb fum o sense, molt lluït no ha resultat.

Pujarem pel Paral•lel, un carrer que fa vuitanta o noranta anys era -segons diuen- una mena de Broadway, però ara, i més a aquesta hora del mati, no hi haurà més xivarri que el que fem nosaltres. I tampoc, perquè a aquestes alçades de la pel•lícula, després de set quilòmetres de cursa, ja no parla ningú.

A la dreta tindrem el tros que es conserva del que fou la Muralla de la ciutat i una de les sortides i entrades, la Porta de Santa Madrona. I a l’esquerra, una mica més amunt, les Tres Xemeneies, reducte de La Canadenca, l’empresa que subministrava electricitat, famosa per una vaga a les primeries del segle passat que va significar la reducció de les jornades de treball a 8 hores. Un lloc on comença i acaba la Cursa del barri del Poble Sec al juliol.

Paral•lel amunt (no puja gaire però es posa de manifest el que dèiem: que el final de la cursa és més dur que el principi) passarem la zona de més vida del Paral•lel ara, però sobre tot durant la primera meitat del segle passat, quan estava farcit de teatres, cabarets i cafés-concert.

Queden en aquest tram, dels tretze que hi havia llavors en aquest carrer, el teatre Apolo, el Victòria i el renovat Molino a la nostra esquerra (una mica més enllà del qual haurem fet el Km 8) , i un altre de nou a la dreta -l’Arteria- que ocupa l’espai de la sala Scenic (abans Studio 54 i molts anys enrere el Gran Teatro Español).

A propòsit del lloc per on estem passant, una anècdota: al costat mateix del teatre Victoria, en els “feliços anys vint” del segle XX, hi havia un famós local que sempre estava ple d’obrers, anarquistes i llibertaris: el Bar La Tranquilidad. Al contrari del que podria suposar-se pel seu nom, els aldarulls i les baralles eren constants. Però, curiosament, el 19 de juliol de 1936, l’endemà de la rebel•lió feixista contra la República, La Tranquilidad es va convertir durant un dia en un hospital improvisat per curar els sindicalistes ferits en la resistència. Actualment, el local l’ocupa una botiga del Bazar El Regalo.

--------------------------------------------------------------------------------------------------
Annex nº 8

La Jean Bouin i la promoció de l’atletisme

La Jean Bouin ha estat sempre el marc on han despuntat, de molt jovenets, els millors atletes de fons i mig fons de Catalunya.Tomàs Barris, per exemple, considerat per molts el millor atleta català de tots els temps, la va guanyar l'any 1948 com a escolar. Era la segona vegada que hi participava. Un any abans va quedar cinquè. En aquella cursa, i segons llegeixo en un llibre biogràfic seu, l'equipament que duia no tenia res a veure amb les sofisticades peces de roba esportiva actuals: "una samarreta blanca i uns calçotets, que la seva mare havia cosit per la bragueta".


     Tomàs Barris arribant a meta en categoria escolar. Any 1948

Carme Valero, una atleta mítica de Sabadell que va ser campiona del món de cros dues vegades consecutives (1976 i 1977), també hi va participar l’any 1968 quan tenia 13 anys. Era la seva primera competició i no tenia fitxa federativa. Per fer-ho, li van dir que corregués amb la d’una altra nena que estava malalta que es deia Teodora Rodriguez. La Valero explica que va passar-se la nit abans de la prova sense dormir, preocupada per si li preguntaven com es deia i s’equivocava. No ho van fer, tot i que va guanyar una copa perquè va quedar novena. Al cap de quatre anys va guanyar la Jean Bouin absoluta de dones, i setze anys més tard, el 1986, va tornar a vèncer.

Un altre exemple de precocitat va ser la de Reyes Estevez: va guanyar la Jean Bouin en categoria aleví i en promeses.
     Reyes Estevez entrant vencedor de la prova d'alevins el 1986.

--------------------------------------------------------------------------------------------------
Km 8 al 9

Tot i que d’un altre estil als locals del segle passat, al Paral•lel hi ha llocs curiosos i carismàtics. Un d’ells, a la nostra dreta, passat l’indicador del Km 8, el Paddock Motard Bar Bcn. El seu amo, que respon per “Toni el Bayeta”, el va obrir el 1992 per a que fos un punt de trobada de tots els aficionats a les motos. La va encertar. El lloc és una mena de temple dels moters, i quan retransmeten el Mundial GP no hi cap ni una agulla. Organitzen activitats relacionades amb el motociclisme que anuncien mitjançant una “Hoja Paddockial” i varen crear una penya fa uns anys per recaptar fons per a causes benèfiques. I no són uns aficionats qualsevol: alguns clients del bar, i el mateix Toni, han participat en proves com les 24 hores de Montmeló i fins i tot en el Dakar.

A l’esquerra, i durant l’anterior quilòmetre i aquest, ens farà costat el barri del Poble Sec. Com que el tindrem tan a prop (a l’arribar al final de la cursa en el proper quilòmetre hi entrarem) val la pena dir-ne alguna cosa.

Els entesos no es posen d’acord amb l’origen del nom. Uns diuen que és per la manca d’aigua que hi havia quan es va urbanitzar a la meitat del segle XIX, altres per les poques fonts del barri, uns altres més asseguren que els terrenys humits a tocar del mar feien insalubre la zona propera, i per comparació, el nom de Poble Sec era una benedicció i va fer fortuna. El que és segur és que li volien posar barri de Santa Madrona però no va cuallar

Passarem per davant del començament de carrers del Poble Sec, un dels quals, el del Poeta Cabanyes, té l’honor de ser on hi va néixer en Joan Manuel Serrat, que va dedicar-li una cançó que reflecteix molt bé el caràcter popular i entranyable del barri, la primera estrofa del qual diu:

"El meu carrer és fosc i tort,
té gust de port i nom de poeta.
Estret i brut, fa olor de gent
i té els balcons plens de roba estesa.
El meu carrer no val dos rals:
són cent portals trencats a trossos
i una font on van a abeurar infants
i gats, coloms i gossos".

Ens trobarem a l’esquerra un dels teatres que encara es mantenen, el Condal, inaugurat fa més de cent anys amb el nom d’Onofri, en el 1903, per uns italians, que tenia una capacitat per a 4.000 persones. S’explica que el van fer massa gran i els espectadors de les darrers files i el galliner es queixaven de no poder veure bé com la Chelito es “buscava la puça” i els primers amos es van arruïnar. Va ser també un cinema passada la meitat del segle XX, fins que en els vuitanta es va convertir de nou en teatre. Es diu també que, precisament quan era un cine, i mentre projectaven la pel•lícula Belinda, els espectadors es van espantar perquè la Lola Flores i el Pescailla, que hi eren, cridaven com esfereïts. Uns deien que es barallaven i uns altres que es juraven amor etern.

Deixarem el Paral·lel per agafar el carrer Calabria i pujar-lo fins el de Tamarit. Tot just començar Calabria, a la dreta hi veurem l’entrada dels Jardins del Tres Tombs. Es diu així per recordar una tradició antiga del barri de Sant Antoni on estarem, que consistia en les voltes que feia un cavall amb les potes del darrera al voltant d'un capellà, quan un genet el duia a beneir per Sant Antoni Abad. Els Jardins ocupen l'espai de Dulces y Galletas Montes SA, una important fàbrica de galetes que hi va haver durant cinquanta anys i fins a finals dels setanta del segle passat. Can Montes va ser tota una institució al barri. Tenien una botiga on les mares enviaven els seus fills a comprar, per unes poques pessetes, un assortiment de galetes. Les més cares les banyades amb xocolata, tot un luxe. Potser, en passar per davant, sentirem l'agradable olor de neules i galetes que, segons els veïns, se sent sempre en aquest indret, malgrat la fàbrica va ser enderrocada fa més de trenta anys.

Una mica més amunt, passat l’Ambulatori del carrer Manso, ens trobarem un altre jardí interior, el de la sindicalista Maria Manonelles, que ocupa l'espai del desaparegut cinema Waldorf, inaugurat l’any 1936 amb el nom de Mistral i la projecció de 3 pel·lícules, i enderrocat el 2002. Com a curiositat, al Waldorf van estrenar l’any 1967 “Nacida libre”, la història d’una lleona que no volia viure en captivitat. El singular del cas és que, per a promoció de la pel·lícula, al vestíbul del cinema hi tenien una petita lleona dintre d’una gàbia.

Girarem a l’esquerra en trobar Tamarit, un bonic nom de carrer que correspon a un diputat defensor de Barcelona durant la Guerra dels Segadors del segle XVII, i el farem, trobant-nos el Km 9 pel camí,  fins el Paral·lel.

Km 9 al 10
Per Tamarit, just en arribar al Paral·lel, hi veurem la Bodega 1900 de l’Albert Adrià germà del Ferran, i davant el restaurant Tickets, també d’ell. Al xamfrà, la Casa dels Cargols, un immoble de pisos de color rosat on tota la façana està plena de cargols perquè l’amo, en agraïment per haver trobat -segons es diu- un tresor un dia que en va anar a buscar, va voler fer-los un homenatge construint-la aixi.

Creuarem el Paral·lel i seguirem per Tamarit fins arribar al carrer de Lleida. Emprenyadora pujada, a partir d'ara, si senyor. Al carrer de Lleida ja hi hem estat a la sortida, però ara el farem tirant cap a munt en lloc d’abans que el baixàvem. Si fa una estona que ja ningú diu ni pius, ara encara menys. La clau és aguantar el tipus i esperar a trobar el carrer de Maria Montessori, que tot i que també fa pujada, és una mica més suau. I el trobarem després de passar el carrer de Joaquim Blume, un dels pocs carrers de Barcelona que honora a un esportista, el carrer dels Segons Jocs del Mediterrani i el Palau d’Esports, ara reconvertit en teatre musical, on, precisament, el malaurat gimnasta Blume hi va aconseguir 6 medalles d’or en els Jocs Mediterranis de 1955.

Al cap de munt de Maria Montessori (nom de carrer en honor d'una famosa pedagoga italiana que a les primeries del segle XX proposava mètodes d'ensenyament progressistes) tindrem a l'esquerra l'Arqueològic, un museu que conserva una placa i un pedestal donat per Luci Minici Natal, el primer barceloní que se sap va participar i vencer en els 227ens Jocs Olímpics de l'antiguitat l'any 129 d.C, com a propietari d'una quadriga de cavalls. Deixarem el carrer per baixar pel de la Guàrdia Urbana tot passant per davant del Museu de la Guàrdia Urbana a la nostra dreta (si un dia voleu veure el primer uniforme que utilitzava el Cos en el 1843, o les Harley Davidson de 1929, o les felicitacions de Nadal que repartien el serenos, ja ho sabeu) i anirem a parar de nou, com a la sortida, a l'avinguda de Rius i Taulet. I l’enfilarem per fer els darrers metres de la cursa i entrar a la meta (Km 10), més contents que un gínjol per haver aconseguit, gairebé segur, molt millor temps del que esperàvem.

-------------------------------------------------------------------------------------------------
Darrer Annex

La primera Jean Bouin Open

Amb excepció de les proves d’atletes novells (infantils, juvenils, juniors, etc) la Jean Bouin ha estat sempre una carrera de corredors i corredores federats i de nivell professional o gairebé. No obstant, amb l’adveniment de l’atletisme popular de finals dels anys setanta, se celebra també una cursa open des de 1979. El sotasignat -permeteu-me la referència- va ser un dels que va córrer aquella primera.

Es va realitzar el 2 de desembre de 1979 i va ser la segona cursa popular que es va disputar a Barcelona ciutat després de la d’El Corte Inglés, que havia nascut uns mesos abans.

La Open de 1979, i durant els primers anys, tenia un recorregut diferent del d’ara. Es corria enterament a Montjuïc -fer-ho per la ciutat un diumenge pel matí era un pecat no autoritzat- i el circuit era de 4.000 metres.


Anunci de la primera Jean Bouin Open. 1979
Aquell dia, poc acostumats a córrer proves atlètiques, els participants de la primera Open van (vàrem) sortir abans d’hora. L’anècdota és aquesta: s’anava atraçant la sortida més del compte. Estava prevista a les 13.15 h i havia passat més d’un quart d’hora sense que ningú digués res, quan, inquiets, un grup de participants davanters van iniciar la cursa pel seu compte...i tots vàrem seguir. Amb la qual cosa, al trobar-se els juniors federats amb els populars que els hi venien de cara, es va formar un bon Cristo. Els jutges ens van aturar com van poder i ens van fer anar enrere sis-cents o set-cents metres per començar de nou la prova per “sortida falsa”. Finalment es va començar, però ningú sap quants metres vàrem fer. Els quatre quilòmetres previstos ni de broma; només cal veure el temps que va realitzar el primer classificat: 9'45".
 

Crònica d'El Mundo Deportivo referida a l’ensurt
Una dada curiosa: la inscripció costava 50 pessetes. I una altra: en lloc de dorsal -un luxe en aquells temps- dúiem una cartolina al pit amb les nostres dades.

Aquesta primera Jean Bouin Open la va guanyar Antonio Valle Pavón en homes, i Conchita Enebral Lucas en dones. D'ella, malauradament, no en sé res. D'ell, que era un xicot de 26 anys nascut a Còrdova, que havia començat a córrer quan feia el servei militar; treballava de torner a la fàbrica Seat i corria pel club de l'empresa, molt actiu en aquella època en el món del córrer.


Antonio Valle

Un grup de participants en la primera Jean Bouin Open de la història ens vàrem fer una foto abans de la sortida. Un servidor, amb barba (a la dreta de la foto) i uns quanta anys menys que ara, va ser un d'ells. També la meva dona, Felicitat Caldentey, al meu costat. Per a tots dos, va ser el bateig com a aficionats a córrer curses populars.



                                           ----------o----------


Miquel Pucurull


Web oficial de la cursa:http://jeanbouin.mundodeportivo.com/